La llengua catalana, llengua pròpia de Catalunya, ha passat d’estar marginada o reprimida durant bona part dels 575 anys d’història de la Universitat de Barcelona (UB) a considerar-se llengua pròpia i oficial de la UB, i com a tal, llengua d’ús normal de les seves activitats. Aquest canvi ha estat gràcies, en primer lloc, a anys de lluita del moviment estudiantil i, posteriorment, a la consciència lingüística de determinats equips rectorals i, sobretot, en els últims temps, a la feina i al compromís irrenunciable dels serveis lingüístics de la UB.
El menyspreu i la persecució del català per part de les autoritats acadèmiques ha estat el més habitual en els 575 anys d’existència de la Universitat de Barcelona, que es commemoren aquest curs 2025-2026. El valors que durant molt anys ha defensat la UB no han facilitat el reconeixement de la llengua pròpia de Catalunya . La repressió que s’ha exercit reiteradament pels governs de la UB també ha anat dirigida contra la cultura catalana i han estat molts els rectors que van atacar la llengua catalana o que la van foragitar de l’activitat universitària . Aquestes actituds i aquests comportaments en contra de la nostra llengua també han ajudat a generar un distanciament entre la UB i la societat catalana .
Des de la fundació de la Universitat de Barcelona, el 1450, fins al final de la Guerra de Successió espanyola, el llatí és la llengua comuna que s’utilitza a les universitats en els debats i els actes acadèmics, les lliçons magistrals i els textos doctrinals, els exàmens i la documentació acadèmica. Amb les reformes borbòniques, el llatí segueix present a la universitat però comença a augmentar l’ús del castellà a l’ensenyament, als llibres i a l’administració. En el segle XIX es produeix un canvi significatiu, sobretot gràcies al Pla Pidal de 1845 i a l’anomenada Llei Moyano de 1857, perquè el llatí deixa gradualment de ser llengua habitual de docència i el castellà es consolida com a llengua acadèmica. La UB, per tant, està castellanitzada durant tot el segle XIX i el primer terç del segle XX. De fet, la llengua catalana comença a ser llengua de docència universitària a la UB després de 480 anys d’haver estat fundada. El febrer del 1903 es va celebrar el Primer Congrés Universitari Català i l’octubre del mateix any es van crear els Estudis Universitaris Catalans, com a resposta a la negativa del rector de la UB, Rafael Rodríguez Méndez, a acceptar el català com a llengua de comunicació. Més endavant, l’abril del 2018, es va fer el Segon Congrés Universitari Català, on es demana la catalanització de la universitat, però és amb la II República espanyola quan hi ha una presència efectiva, i efímera, del català a la Universitat de Barcelona.
Durant la dictadura franquista el català torna a ser exclòs i és llengua perseguida a la UB. Els primers que, en els anys foscos de la dictadura, es van atrevir a reivindicar la presència de la llengua catalana a la UB van ser els estudiants. Cal destacar, sobretot, la plataforma Solidaritat Universitària que, cap a l’abril del 1956 va elaborar un document d’exigències estudiantils en què es demanava que la UB fos propulsora de la cultura catalana i que la llengua catalana fos, amb el castellà, oficial a la Universitat. Posteriorment, en la primera Assemblea Lliure d’Estudiants de la UB, que es va fer al Paranimf amb uns vuit-cents assistents el febrer del 1957, es va redactar un manifest, escrit en català, on es demanava amb contundència llibertat de pensament i d’expressió. Totes aquestes reivindicacions van ser reprimides amb fermesa per rector Francisco Buscarons i el vicerector Francisco García-Valdecasas, i també pel director general d’ensenyament universitari, Torcuato Fernández Miranda. Amb la Caputxinada del 1996, malgrat que les demandes centrals eren la llibertat, l’autonomia i la democratització de la universitat, hi havia també reivindicacions indirectes sobre la llengua catalana perquè el context universitari era clarament de repressió lingüística.
Després del franquisme hi va haver un ampli consens social, polític i acadèmic per enfortir la llengua catalana i per fer del català llengua universitària. Les accions que va emprendre el rector Badia i Margarit per normalitzar la llengua catalana, com ara els Cursos de Català del Rectorat pel professorat, iniciats a finals dels anys setanta a diversos campus, de diversos nivells i amb tota mena d’horaris, van tenir un gran consens acadèmic. Amb el rectorat Badia també es van aprovar les primeres normatives que anaven en la direcció de recuperar i consolidar el català en la docència, la recerca i l’administració. L’Estatut de la UB de 1985, aprovat sota el seu mandat, deia: “el català és la llengua de la Universitat” (article 6), la qual cosa tenia una gran força declarativa perquè el precepte no anava acompanyat de matisos, equilibris o referències a altres llengües. Va ser amb el rector Bricall, el febrer del 1988, quan es va posar en marxa el Servei de Llengua Catalana de la UB, és a dir, quan s’inicia, amb rigor i professionalització, una veritable política institucional de normalització de la llengua catalana.
Amb l’entrada del segle XXI, la UB prioritza la internacionalització i el nou repte és fer que la llengua catalana, pròpia i d’us normal i preferent a la UB, sigui compatible amb l’impuls d’estratègies universitàries internacionals sotmeses a dinàmiques competitives globals. És precisament en aquest moment, sota els mandats dels rectors Tugores i Rubiralta, que la UB passa a liderar la política lingüística del sistema universitari català i de la Xarxa Vives d’Universitats. L’any 2005 el Servei de Llengua Catalana es transforma en Serveis Lingüístics, tot incorporant altres llengües, però sense deixar, en cap cas, la prioritat extrema de consolidar la llengua catalana com a llengua de prestigi universitari. Avui, immersos en un greu context d’emergència lingüística, l’objectiu ha de ser no caure en el parany de la inèrcia o la inacció de la gestió prudencial de la política lingüística. Efectivament, en contextos excepcionals, com l’actual, calen mesures també excepcionals i això vol dir prioritzar la política lingüística i considerar la llengua pròpia com l’element estructural i identitari de la UB.
Sí bé, en els darrers anys, la UB ha reivindicat reiteradament el seu compromís amb la promoció i defensa del català com a llengua pròpia, el cert és que en 517 dels seus 575 anys, la llengua catalana ha estat rebutjada o perseguida com a llengua acadèmica. Només durant el breu període republicà i després del franquisme, sobretot des de l’aprovació de l’Estatut de Catalunya de 1979, la llengua catalana, pròpia de Catalunya, entra amb força a l’activitat acadèmica de la Universitat de Barcelona. Però fins i tot en aquests darrers anys ha calgut, com hem fet molts, una persistent i coratjosa gestió i defensa de la llengua catalana, que no només dignifica la nostra universitat centenària, sinó que també contribueix a enaltir la nostra llengua mil·lenària.
