Durant bona part dels 575 anys d’història de la Universitat de Barcelona (UB), que es commemoren aquest curs, la nostra institució universitària centenària ha estat un veritable far intel·lectual i social, malgrat que és de justícia reconèixer que massa sovint ha errat en els valors que ha defensat i que durant segles ha participat activament en la repressió política i acadèmica . Aquest far, però, s’ha anat apagant progressivament i avui podem dir que les universitats, en general, i la Universitat de Barcelona, en particular, han deixat de ser un referent social i una institució de pensament capaç de trobar solucions als múltiples problemes que té la nostra societat. La llum del far de la universitat ja no es projecta cap a la societat, sinó que, bàsicament, il·lumina l’interior i crea un escenari de llums (també de semàfors) i rànquings sense cap transcendència social, on l’únic que brilla és la grandesa interna i l’ego acadèmic.
Fa uns anys, la UB i les altres universitats lideraven el debat social, fixaven pautes de comportament i contribuïen, amb rigor i competència, en el debat sobre els grans dilemes socials. Avui, mentre estem immersos en una profunda crisi sistèmica, les universitats estan aïllades, dedicades en cos i ànima a deambular pel laberint burocràtic que elles mateixes han creat. Tot són informes, memòries, guies, plans, protocols, indicadors, dades i discursos buits que només tenen rellevància dins del seu petit univers, però que no tenen cap impacte social. La universitats s’ha convertit en uns organismes administratius d’emissió de títols, diplomes i certificats, sense cap influència externa i sense cap conseqüència en la resolució dels conflictes de la societat contemporània. Les universitats ja no formen part de l’agenda política.
Els partits i els governs no donen a les universitats la importància que haurien de tenir. I, probablement, això és degut a la crisi d’incidència social en què estan immerses les universitats des de fa temps. Les polítiques universitàries són insignificants en els programes polítics i electorals dels partits. Abans els partits tenien organitzacions sectorials estratègiques que es dedicaven només a la política universitària i avui, amb sort, la política universitària és una petita part de calaixos de sastre d’àmbits polítics poc rellevants. Els governs de torn sempre es plantegen si és necessari mantenir departaments amb competències exclusives sobre política universitària o si és millor incloure-les en un departament d’educació o, fins i tot, en departaments d’economia o d’empresa, com ha passat no fa gaire a Catalunya. I en cas de mantenir un departament d’universitats, el titular del departament acostuma a tenir un perfil molt baix, sense cap lideratge i sense cap idea per dirigir el rumb del sistema universitari català. I com a mostra, l’actual consellera de Recerca i Universitats.
Abans, els professors universitaris no només feien docència i recerca; també generaven opinions que tenien un ressò públic, participaven en debats col·lectius d’interès social, eren activistes que lideraven moviments en defensa de causes justes, organitzaven seminaris i xerrades de transcendència política i estaven gairebé més pendents del que passava fora de la universitat que de la dinàmica interna. Avui això ha canviat radicalment i la majoria de professors es dediquen bàsicament a la recerca, a la burocràcia universitària i a construir un currículum individual competitiu basat en publicacions que, en molts casos, només tenen impacte en un món acadèmic tancat, però que socialment són poc rellevants o poc útils. Abans les aules estaven plenes d’estudiants que sabien que anaven a escoltar classes magistrals que moltes vegades tenien una repercussió més enllà d’aquelles parets, mentre que ara tenim classes mig buides fetes amb dubtosos mètodes d’aprenentatge basats en protocols pedagògics i d’innovació docent que, sobretot, serveixen per alimentar l’ego d’aquells que els redacten i la pompa institucional.
La universitat, malauradament, ha deixat de mirar la societat i dedica bona part del seu esforç a gestionar currículums, normatives internes, plans de qualitat i absurdes mètriques internes, a fer reunions interminables, a crear tota mena de comissions i comitès inútils i, en definitiva, a organitzar tot tipus d’activitats i rituals poc eficients que només contribueixen a greixar la maquinària de l’autosatisfacció. I, amb aquest aïllament burocràtic universitari, la societat també ha deixat de mirar la universitat i ja no la té com a referent, com passava fa unes dècades.
Potser convindria repescar algunes de les reflexions que es feien ara fa uns quants anys a l’informe Universitat 2000, que va liderar Josep Maria Bricall, rector de la UB des del 1986 al 1994. Es deia llavors que “la Universitat forma part de la societat, comparteix les seves aspiracions i les seves dificultats, i és el lloc privilegiat per a platejar i ajudar a la resolució de problemes socials”. Efectivament, ara que estem de celebracions a la Universitat de Barcelona és un bon moment per reflexionar i sortir de la somnolència universitària en què estem immersos. No podem quedar-nos immòbils en el bucle lampedusià que malda perquè res no canviï. Recuperem, sense falsos discursos, el nostre compromís social i la capacitat transformadora de la nostra universitat centenària.
