En els 575 anys que aquest curs celebra la Universitat de Barcelona (UB), el càrrec de rector ha evolucionat extraordinàriament i el perfil de les persones que l’han ocupat també ha anat canviant. L’evolució d’aquest càrrec reflecteix les tensions entre autoritat i democràcia, entre servei públic i gestió corporativa, entre jerarquia organitzativa i decisions participades, entre representar el poder polític i ser portaveu de la comunitat universitària. Els rectors de la UB, homes tots ells, s’han anat adaptant a les vicissituds polítiques i socials, han defensat valors de tota mena, tot sovint han estat agents repressors de la dissidència política i de la llibertat acadèmica i han dirigit una universitat amb més o menys repercussió social . La immensa majoria de rectors de la UB no han estat escollits democràticament i han estat al capdamunt d’una estructura acadèmica repressiva i antidemocràtica, sotmesa al poder eclesiàstic, monàrquic o polític de torn. Així, durant molts anys els rectors han exercit un lideratge corporatiu orientat a preservar l’ortodòxia doctrinal, la uniformitat ideològica i l’ordre institucional.
Amb els anys, els rectors ha passat de ser un referent polític i social, prohoms de l’acadèmia, amb auctoritas, a tenir un perfil més gerencial i ser una combinació de gestor administratiu, mediador de conflictes domèstics i responsable d’afers acadèmics amb una incidència social quasi nul·la. Si fem un repàs als punts de l’ordre del dia de qualsevol Consell de Govern, podem adonar-nos de la insignificança de bona part de les qüestions que s’hi tracten. Un dels quatre rectors amb qui he exercit el càrrec de vicerector, quan sortia d’un Consell de Govern sempre es lamentava de les misèries que havia de gestionar i de la poca satisfacció professional i personal que comportava el càrrec. Deia que s’avorria molt fent de rector i que, en realitat, era un càrrec per a persones de poca volada, d’aquelles que tenen un ego que es satisfà amb falses salutacions de passadís, amb copets a l’esquena de col·legues de l’acadèmia i amb l’exercici d’un poder administratiu superflu, efímer i sense cap incidència política. Aquest rector, que, lògicament, va deixar el càrrec abans d’acabar el mandat, concloïa que era molt millor ser exrector que rector, la qual cosa descriu molt bé la deriva social i política en què avui està immers el càrrec de rector.
A l’Edifici Històric de la UB, just abans de la sala de juntes del Rectorat, hi ha la galeria de retrats dels rectors de la Universitat de Barcelona. En aquesta estança, hi trobem els quadres de tots els rectors des de la restauració de la UB a la ciutat de Barcelona, l’any 1842, després del seu pas per Cervera. Aquesta galeria de retrats és una veritable cambra dels horrors on trobem, carregats de medalles, condecoracions i punyetes, a rectors indignes de la història de la UB: repressors, franquistes, corruptes, assetjadors i delinqüents. I convivint al costat d’aquesta gentussa hi trobem, per exemple, els dos rectors de l’època de la II República, Serra Húnter i Bosch Gimpera, que es van haver d’exiliar i als qui van castigar molts anys sense retrat precisament per haver defensat valors democràtics.
Per posar un exemple, a la galeria de retrats del Rectorat hi trobem el rector feixista Francisco Gómez del Campillo (1941-1945), qui va ser jutge instructor dels expedients de depuració a la Universitat, qui va mantenir bones relacions amb les potències de l’Eix i amb el govern col·laboracionista de Vichy, qui va organitzar una exposició de llibres nazis al Paranimf presidida per un bust de Hitler, i qui va declarar dies festius del calendari acadèmic la Fiesta del Caudillo (1 d’octubre), la Fiesta de la Raza (12 d’octubre), el Día Nacional de los Caídos (29 d’octubre), l’Aniversario de la muerte de José Antonio (20 de novembre) o l’Aniversario de la Liberación de Barcelona (26 de gener), entre d’altres dates assenyales del franquisme. I per acabar-ho de fer tot encara més deplorable, quan es va morir el rector feixista, el 17 de febrer de 1945, la capella de vetlla es va instal·lar precisament a la sala de retrats del Rectorat.
Una universitat que, en l’àmbit de la memòria universitària, vol tenir una atenció preferent als represaliats per la dictadura franquista i defensar sense fissures els valors democràtics no pot seguir honorant a rectors feixistes i hauria de retirar al traster de la ignomínia acadèmica els quadres d’aquells rectors que van destacar per ser uns veritables dèspotes i uns acadèmics infames. Cal procedir amb coherència, com va fer el rector Tugores el 12 de maig de 2004, en què s’homenatjava al Paranimf les víctimes del feixisme amb l’Amical de Mauthausen, quan va fer destrossar una placa del vestíbul principal de l’Edifici Històric on hi sortia esculpit el nom del dictador Francisco Franco. Jo mateix, que llavors era vicerector de Relacions Institucionals de la UB i organitzador d’aquell acte d’homenatge, vaig ser present la matinada del mateix dia quan un paleta va esmicolar la placa, n’hi va posar una altra que dignificava la UB i va evitar, en última instància, que les persones que havien estat en camps de concentració veiessin aquella làpida infame. Potser algú pot pensar que aquells que vam decidir destruir una làpida denigrant, que feia molts anys que formava part del vestíbul de l’Edifici Històric de la UB, vam cometre un delicte sobre el patrimoni històric, però segur que vam ser dignes defensors dels valors que ha de defensar la Universitat de Barcelona. I per això també calen rectors valents que defensin la dignitat acadèmica.
