Durant massa temps, una part del catalanisme ha confós tenir raó amb tenir poder. I no són, ni de llarg, la mateixa cosa.
Els catalans tenim arguments històrics, culturals, democràtics i econòmics per defensar el dret a decidir el nostre futur. Però la història ens ensenya una lliçó: els pobles no obtenen la llibertat perquè tinguin raó, l’obtenen quan acumulen prou poder perquè ningú els pugui ignorar.
Aquesta és la diferència entre exercir una política sentimental a aplicar la política real.
Mentre nosaltres discutim sobre relats, emocions o estats d’ànim, els estats actuen segons una lògica molt més profunda.
Respecten qui pot influir. Respecten qui té recursos. Respecten qui pot alterar l’equilibri de poder. Respecten qui és imprescindible. La resta són súbdits.
Ens hem de marcar el dret a la felicitat com a objectiu nacional.
La independència no és una finalitat en si mateixa.
L’objectiu és molt més ambiciós: construir una societat on els ciutadans puguin viure sense por.
El pensador Thomas Paine ho va entendre abans que ningú. El paper d’un govern legítim no és dirigir la vida de les persones, sinó protegir la seva llibertat perquè cadascú pugui perseguir la seva pròpia felicitat.
La felicitat política no és una emoció. És l’absència de por.
Absència de por a l’arbitrarietat administrativa.
Absència de por a la inseguretat jurídica.
Absència de por a la confiscació fiscal.
Absència de por a dependre d’un poder llunyà que no respon davant teu ni protegeix els teus interessos.
Una Catalunya lliure hauria d’aspirar exactament a això: ser una societat on el ciutadà estigui per damunt de l’Estat, i no a l’inrevés.
Aquest és el gran error del catalanisme contemporani que faltat de models d’èxit copia el model castellà.
Des del 2017, l’independentisme ha dedicat una quantitat immensa d’energia a gestionar frustracions.
Ha dedicat molt menys esforç a construir poder i quan l’ha tingut l’ha malbaratat per defensar una pancarta, a tall d’exemple.
Un moviment nacional que vol guanyar ha de pensar com pensa un estat.
Un estat no es pregunta quantes manifestacions pot organitzar.
L’estat es pregunta:
Quantes empreses controla?
Quants centres de decisió té?
Quina capacitat financera acumula?
Quins aliats internacionals pot mobilitzar?
Quin talent atrau?
Quina influència cultural exerceix?
Reconeixeu en això la praxis de l’estat espanyol el 2017?
Aquestes són les preguntes que decideixen el futur dels pobles.
Els quatre pilars del poder català.
El poder econòmic.
Cap nació moderna és lliure si depèn econòmicament dels altres.
Catalunya necessita més empresaris, més inversors, més indústria, més exportació i més innovació.
Cada empresa catalana que creix és una petita estructura d’estat.
Cada indústria que s’expandeix és una quota de sobirania.
Cada lloc de treball productiu és una victòria nacional.
La riquesa no és només prosperitat.
És poder, és temps, és llibertat.
El poder institucional
Els espais de poder abandonats són ocupats per altres.
Ajuntaments, cambres de comerç, universitats, col·legis professionals, mitjans de comunicació, patronals i entitats cíviques són els nostres camps de batalla silenciosos.
Les nacions fortes no construeixen influència només als parlaments.
Es construeixen a totes les capes de la societat.
El poder cultural
Cap nació sobreviu si deixa que altres expliquin qui és.
La llengua, la literatura, la música, l’audiovisual, l’educació i els símbols col·lectius són infraestructures de poder tan importants com les carreteres o les xarxes elèctriques.
Qui controla el relat, controla el futur.
El poder internacional
El món no ajuda als pobles petits perquè siguin simpàtics.
Els ajuda quan els poden ser útils.
Catalunya ha de convertir-se en un soci fiable i valuós per a empreses, institucions, acadèmics i governs de tot el món.
En el camp internacional cal apendre que tenim aliats, no amics.
Els reconeixements arriben després que aquesta influència sigui sostinguda .
Mai abans.
La lliçó de Suïssa.
Si hi ha un model que mereix ser estudiat és el de Suïssa.
No perquè Suïssa sigui perfecta.
Sinó perquè ha construït exactament allò que Catalunya necessita:
Democràcia profunda.
Seguretat jurídica.
Fiscalitat competitiva.
Descentralització política.
Respecte absolut pel contracte privat.
Suïssa no inspira respecte perquè sigui gran.
Inspira respecte perquè és un pais que funciona.
La millor propaganda nacional és l’èxit.
Deixar de demanar permís.
La gran transformació mental pendent és abandonar la psicologia de la petició.
Els pobles que demanen constantment respecte rarament l’obtenen.
Els pobles que construeixen poder acaben essent respectats encara que els seus adversaris no ho vulguin.
Catalunya no necessita ser més victimista, necessita ser més forta, no necessita més excuses, necessita més excel·lència, no necessita més gesticulació, necessita més institucions, més empreses, més talent i més ambició.
Perquè la llibertat no és un regal, és la conseqüència natural del poder acumulat.
Quan una nació arriba a ser prou pròspera, prou organitzada i prou imprescindible, la pregunta deixa de ser si serà respectada.
La pregunta passa a ser quant temps més podrà algú seguir ignorar-la.
La pregunta és quan temps els catalans seguirem ignorant els mecanismes per arribar a exercir el dret a la felicitat.
Àlex Fenoll i Cruells
Conseller del Consell per a la República
Per aconseguir tot això, que és del tot cert, necessitem primer tenir uns governants propis que vulguin col·laborar en aquest èxit. No dic tenir un parlament amb 67 independentistes, que això ja ho hem tingut, necessitem un parlament que realment vulgui esdevenir estat propi i treballi per assolir-ho, i no uns parlamentaris que sols treballen per aconseguir més vots pel seu partit a les següents eleccions.
I sobretot quan ens trobem en que tenim al país masses dobles, del Gran Visir Iznogud*
També hem de tenir en compte aquella veritat absoluta molt intrínseca nostre, que és la que més mal ens fa, 2 catalans, 3 equips de futbol.
*Veure “Les aventures del Califa Harun el Pussah” on el gran Visir Iznogud, volia ser Califa en lloc del Califa
Excel·lent article !!
Tenir raó però no tenir poder serveix de poc o de res. L’actual política dels sentiments pot mobilitzar, però només la construcció de poder econòmic, institucional, cultural i internacional permet avançar.
La llibertat i el respecte no s’obtenen perquè es demanin, sinó perquè es construeixen.
Es pot dir més alt però no més clar totalment d’acord