La instal·lació de pantalles gegants per aplaudir la selecció espanyola és una traïció en tota regla dels nostres ajuntaments. Per un grapat de vots i el favor de l’espanyolisme més ranci, els alcaldes prefereixen aniquilar civilment, silenciar i trepitjar els milers de catalans que no ens sentim —ni ens sentirem mai— representats per Espanya. És una submissió fastigosa que utilitza els diners dels nostres impostos per finançar la nostra pròpia humiliació col·lectiva.
Aquest acte de propaganda no busca unir, sinó esborrar la nostra identitat i normalitzar el nacionalisme que ens nega. Els batlles prefereixen alimentar l’extrema dreta que s’apropia d’aquests esdeveniments abans que defensar els drets de la seva ciutadania. Mentrestant, amaguen covardament el fet que molts jugadors estan obligats a vestir aquesta samarreta sota amenaces de sancions destructives per a les seves carreres. Els nostres representants locals han triat bàndol: prefereixen ser colons abans que defensar el dret de Catalunya a tenir les seves pròpies seleccions oficials.
Aquesta impostura institucional compta, a més, amb la complicitat covarda de l’UFEC (Unió de Federacions Esportives de Catalunya) i d’alguns líders dels partits anomenats independentistes. Mentre els ajuntaments espanyolitzen els nostres carrers, aquestes organitzacions i dirigents han abandonat completament la lluita per l’oficialitat de les seleccions catalanes, preferint les gesticulacions de saló i el manteniment dels seus despatxos abans que plantar cara de veritat. El seu silenci còmplice i la seva inacció han deixat totalment desemparat l’esport català, relegant-lo a la irrellevància internacional a canvi de no incomodar l’Estat, una renúncia flagrant que ens condemna a ser espectadors de la nostra pròpia submissió.
Mentre aquí la claudicació és absoluta, Euskal Herria es converteix en el mirall de la nostra vergonya: allí la dignitat es manté ferma, lluitant com mai al carrer i a les institucions per rebutjar sense fissures una selecció espanyola que identifiquen, com el gran altaveu i la font de l’extrema dreta més rància. A diferència del processisme català, el sobiranisme basc es nega en rodó a normalitzar la dominació i a reconèixer els símbols de l’Estat, demostrant que la consciència nacional no es ven per quatre vots ni es doblega davant del xovinisme imposat.
I després alguns polítics es pregunten per l’augment de l’extrema dreta a Catalunya, a Euskal Herria l’extrema dreta en liquidació, i els cada dia més independents. Per tant, si Espanya demà perd, serem molts els que estarem contents, qui fa trampes no mereix guanyar.
