Ara que es commemoren els 575 anys de creació de la Universitat de Barcelona (UB), també és bo fer un exercici de memòria històrica i recordar que la UB ha estat durant molts anys un centre de repressió política. Les universitats tendeixen a presentar-se com a espais de llibertat, pensament crític i autonomia intel·lectual. Tanmateix, la història de la UB mostra que la institució no sempre ha estat un refugi per a la dissidència. Fidel al poder existent, en determinades etapes la UB ha participat activament —o ha col·laborat per omissió— en processos de repressió contra membres de la seva pròpia comunitat acadèmica. Aquesta repressió la tenim més documentada en tres períodes: la repressió estructural sota el franquisme, els mecanismes disciplinaris durant el tardofranquisme i la transició, i les formes contemporànies de control institucional, més subtils però no exemptes de reprovació.
Més enllà dels primers quatre segles i mig d’història en què la Universitat de Barcelona va actuar sota el poder reial, va estar políticament controlada i va defensar l’ortodòxia doctrinal d’un poder ideològicament uniformador amb les conseqüències de repressió acadèmica que implicava aquesta subordinació, el període més documentat de repressió institucional s’inicia després de la Guerra Civil, amb la victòria franquista. Les universitats de l’Estat espanyol, i la UB a Catalunya, inicien processos de depuració sistemàtica. Professors sospitosos de simpaties republicanes, catalanistes o liberals van ser expulsats, inhabilitats o obligats a exiliar-se. Figures com Pere Bosch Gimpera, rector de la UB durant la República, i moltíssims acadèmics més van ser depurats i es van veure forçats a l’exili, i això va provocar un dolor personal molt cruel i una gran pèrdua de capital humà. La UB, sota les ordres de la dictadura franquista, va aplicar i executar els dictats de les autoritats polítiques sense cap resistència per part dels equips rectorals designats pel règim, i va ser un instrument clau de purga ideològica.
Durant les dècades següents, la UB va ser escenari d’una intensa mobilització estudiantil antifranquista. La resposta institucional de la universitat combinava expedients disciplinaris interns amb la presència i intervenció de la policia, uniformada i secreta, dins de les instal·lacions universitàries. L’episodi emblemàtic de la Caputxinada, el març del 1966, quan estudiants i intel·lectuals es van reunir al convent dels Caputxins de Sarrià per fundar el Sindicat Democràtic d’Estudiants, va comportar el setge i posterior assalt al convent per part de la policia franquista, a més d’expulsions, sancions i expedients disciplinaris fets per la UB, amb el rector Francisco García-Valdecasas, que va contribuir a reprimir l’anhel de democràcia, a perseguir la dissidència i a acatar les ordres polítiques del règim franquista.
La transició democràtica va suposar la fi del marc repressiu franquista, però no l’eliminació immediata de totes les pràctiques disciplinàries heretades. Els mecanismes de càstig, les sancions i les inhabilitacions van continuar existint, ara sota normativa democràtica. Durant els anys vuitanta i noranta, la universitat va viure conflictes laborals i estudiantils de resultes de determinades reformes acadèmiques. Tot i que el context era radicalment diferent al del franquisme, persistia la tensió entre l’autoritat institucional i la legítima protesta interna. La diferència fonamental és que els mecanismes disciplinaris estaven sotmesos a més garanties jurídiques, però això no vol dir que s’eliminés una manera de fer poc democràtica.
En l’etapa contemporània ja no hi ha depuracions massives, però això no implica absència de persecucions ideològiques arbitràries més subtils contra determinades persones que s’han significat públicament o acadèmicament a favor de determinades idees o causes. És una repressió, per tant, més oculta, amb la idea d’intentar fer compatible la cancel·lació acadèmica de la persona dissident amb la preservació de la reputació de la UB, però amb les mateixes intencions sectàries que les que es feien servir en altres temps. Aquesta manera de fer moderna pot adoptar una metodologia activa o també basar-se en la passivitat institucional a l’hora de defensar professorat o alumnat políticament i judicialment represaliats, o en una volguda negligent actuació davant de pràctiques polítiques o acadèmiques incorrectes.
En definitiva, l’anàlisi històrica de la trajectòria de 575 anys de la Universitat de Barcelona obliga a reconèixer molts moments de foscor en què la UB va actuar de crossa del poder autoritari i va participar activament en la repressió política i acadèmica, especialment a través de depuracions i sancions disciplinàries absolutament arbitràries. Assumir aquesta història no debilita la institució; al contrari, reforça la seva credibilitat i és un pas imprescindible per evitar-ne la repetició. Una universitat que proclama valors de llibertat i justícia hauria d’afrontar críticament els episodis en què no els ha respectat.
Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB
