Aquest curs 2025-2026, la Universitat de Barcelona (UB), una de les institucions més antigues de Catalunya, commemora 575 anys d’història. En gairebé sis segles d’existència, la vida universitària ha canviat totalment, però la seva trajectòria sempre ha anat acompanyada, universitat endins i universitat enfora, d’una vocació pedagògica i de la voluntat de ser referent social. Internament, a través de la docència en els diversos graus, màsters i programes de doctorat, que, amb els anys, s’han multiplicat exponencialment i, en alguns casos, inútilment. Externament, la UB també ha volgut transmetre la idea de referent intel·lectual en la difusió de determinats valors socials, que, amb el temps, s’han anat transformant en funció de l’evolució de la societat i de la política. En pràcticament tots aquests 575 anys d’història, la Universitat de Barcelona ha avalat valors que avui considerem ignominiosos i als antípodes del que actualment es pretén defensar.
Els textos normatius interns —estatuts, reglaments i plans institucionals de tota mena— constitueixen una font essencial per entendre la imatge que la universitat projecta d’ella mateixa. Una anàlisi històrica i crítica posa en relleu que els valors que avui semblen irrenunciables i base del coneixement universitari, com ara els de la llibertat, la democràcia, la igualtat, el pluralisme, la justícia, la solidaritat o el compromís social, han estat molt poc defensats o s’han defensat sense la coherència que avui es diu. Efectivament, la UB ha anat redefinint els seus valors en funció del context polític i social, i sovint el discurs normatiu ha funcionat més com a instrument de legitimació d’unes institucions autoritàries que no pas com a garantia efectiva de transformació i progrés social.
En els seus orígens, la universitat actuava sota el poder reial i eclesiàstic, sotmesa a l’ortodòxia doctrinal d’aquestes institucions i molt lluny de la llibertat acadèmica o del pluralisme ideològic. La universitat, uniformadora ideològica i lleial a l’Estat, només actuava per preservar i reproduir l’ordre establert. No serà fins al segle XIX, després de 400 anys d’història, que es comencen a introduir tímidament valors vinculats al progrés científic, malgrat que l’accés a la universitat seguia sent profundament elitista i masculí, sense cap escletxa per a la igualtat d’oportunitats. Quan, probablement, la UB fa el gran pas de formular per primera vegada valors que s’apropen als actuals, és amb l’Estatut de la Universitat Autònoma del 1933, durant la Segona República, ja que incorpora principis d’autogovern, de catalanitat i de llibertat acadèmica. Però tot va quedar de seguida estroncat pel cop d’estat, la Guerra Civil i el règim franquista, i, una altra vegada, després del miratge republicà, la UB esdevé instrument lleial de l’Estat autoritari i avala les atrocitats del poder amb depuracions de professorat i amb un control ideològic estricte.
Amb la transició democràtica i les reformes universitàries de finals del segle xx, la UB aprova nous estatuts adaptats a la legislació estatal i autonòmica. Després de l’aprovació de la Llei de reforma universitària del 1983 i de l’Estatut de la UB del 1985, amb el rector Antoni Badia i Margarit es recupera l’autonomia universitària i la democràcia interna, es formalitza la llibertat acadèmica, es preserva la vocació de servei a la societat i la igualtat d’oportunitats, es fomenta la participació dels diversos col·lectius universitaris i es recupera la llengua catalana com a segell d’identitat. Aquell Estatut del 1985, el primer que es redacta després de la dictadura franquista, és clau per assentar les bases d’un model democràtic d’universitat i per recuperar els valors bàsics de llibertat acadèmica i de pluralisme polític que, de manera molt incipient, es van implantar durant la Segona República. Per la seva banda, l’Estatut del 1994 (i també la seva reforma del 1997), pensat durant el final del mandat del rector Bricall i aprovat durant l’etapa del rector Caparrós, va voler consolidar els valors esmentats amb una nova manera de gestionar la universitat més participativa, més descentralitzada i més representativa.
Un altre gran canvi en els valors de la UB es va fer en l’Estatut del 2003, aprovat durant el mandat del rector Tugores. Llavors, a diferència de l’Estatut del 1985 i del nou Estatut del 2026, no s’havia de desplegar una llei d’universitats presentada pel PSOE (LRU i LOSU, respectivament), sinó que s’havia de revertir, amb enginy, una llei redactada pel govern del PP de José María Aznar (LOU). El canvi més profund que va aportar l’Estatut del 2003 va ser el de donar per primera vegada un contingut molt polític als valors universitaris. Referir-se a la cultura de la llibertat, a la transmissió de valors cívics i socials, al pensament crític, a la cultura del pluralisme o a l’exigència (“estar obligats”) de tota la comunitat universitària d’atenir-se als principis de llibertat, democràcia, justícia, igualtat i solidaritat, són proclames molt significatives en un context polític, com deia, advers. Finalment, el projecte d’Estatut del 2026, encara pendent d’entrar en vigor, fa una còpia dels valors de l’Estatut del 2003 i dels de la LOSU (concretament, de l’article 2), i, per tant, no aporta cap novetat des del punt de vista dels valors de la UB.
En definitiva, en més de 525 anys dels 575 que té la Universitat de Barcelona, els valors que ha defensat aquesta institució han estat, per desgràcia, molt lluny dels que hauria de defensar qualsevol centre de coneixement. Durant més de cinc segles, la UB ha estat fidel al poder de torn i ha defensat valors autocràtics, oligàrquics i, fins i tot, totalitaris i dictatorials. Aquesta és també la història de la UB. I durant mig segle, sobretot en temps recents, és quan la UB ha estat més permeable als valors democràtics i als drets humans, malgrat que també hi ha hagut èpoques fosques de determinats rectorats, valors formalment reconeguts, però mai aplicats, i discursos fingits per generar una realitat imaginària.
Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB
