El míting del teatre Novetats 25 de juliol 1886
“Un recuerdo histórico. Hace algunos años, no muchos. Era presidente del Consejo de ministros; don Antonio Cánovas del Castillo. En Cataluña se hablaba de catalanismo, y en Barcelona se publicaba un periódico politico titulado La imprenta.
Alguien habló del catalanismo en las Cortes, y el señor presidente del Consejo de ministros dijo que denunciando La imprenta de Barcelona, el catalanismo desaparecería.
La Imprenta fue denunciada y hasta desapareció de la escena.
Pasado tiempo, el 25 de julio de 1886, se celebró el meeting del teatro de Novedades de Barcelona.”
“Sense llibertat administrativa y política, sense independencia, hem arribat ahont som: á ser Catalunya, oficial, legalment, un sol nom geográfich com la Polonia, á ser una conquista aborrida y trepitjade com la Irlanda, á ser unes provincias artificials despotricadas per lo mes pesat, odiós y absurdo de la centralisació y la uniformitat.”
Alguns afirmem de fa temps que el problema de l’encaix de Catalunya a Espanya és una batalla perduda de fa temps; en realitat només hi ha dues opcions: o la dissolució en una nació aliena, o la independència i la construcció d’un estat nacional propi. Això que semblaria que hem descobert durant el malaguanyat procés, en realitat és una constant en la història política del Principat des del darrer terç del segle dinou. El lamentable problema és el desconeixement de la pròpia història que fa que determinades reivindicacions semblin espurna d’un dia, i no corrent d’aigua amb un llarg camí recorregut, de vegades aeri, de vegades soterrat. Així, escoltem i donem, com a fet indiscutible, un catalanisme d’arrel burgesa, nascut en la defensa dels interessos de la indústria i els fabricants i que va constituir-se en força política a l’entorn de formulacions socialment conservadores
Una de les figures més desconegudes i alhora més importants del pensament polític català del segle dinou és la del metge i farmacèutic Josep Narcís Roca i Ferrera (1834-1891), i el fet a què farem referència en aquestes línies serà el míting que donarà al teatre Novedades de Barcelona el 25 de juliol de 1886, enguany fa cent-quaranta anys. Però el míting del Teatre Novetats de Barcelona va ser el punt d’arribada de Josep Narcís Roca i Ferreras, el que el definirà com a precursor ideològic de l’independentisme d’arrel popular. Amb anades i vingudes, amb propostes més o menys assenyades i guspires de rauxa, el camí iniciat amb el fracàs de la I República i el que va percebre com a traïció dels col·legues federalistes espanyols, en aquest moment trenca la closca i surt a la llum.
De fet, el míting li donarà un gran altaveu; les premisses bàsiques ja havien estat exposades abans. En primer lloc, descriu un marc nacional que va més enllà del Principat, “Unió nacional de las provincias catalanas, de tota Catalunya; simpatía de tots los paissos catalans d’ ensá y d’ enllá del Ebro, d’ ensá y d’ enllà dels Pirineus orientals, fraternitat de tots los pobles de la confederació ibérica de l’antigüetat; emancipació nacional, y vida y drets politichs de Catalunya com poble y patria; renaixensa de Catalunya com nacionalitat ó gent: això simbolisa la restauració de Ripoll”. Aquest marc l’havia deixat entrellucar a la Revista de Gerona: “Las milicias gerundenses pelean en Mallorca y Valencia cuando la espada de Jaime I borra del mapa aquellos reinos mahometanos y agrégales a la patria como estados libres y confederados .” Per a ser justos, el primer a emprar el terme, si bé mancat de connotacions polítiques seria en Benvingut Oliver i Esteller, el 1881, dins el primer volum de la seva Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las costumbres de Tortosa, a la pàgina XX. L’Oliver i Estellés emprava el concepte en espanyol (paises catalanes) i malgrat tenia un sentit descriptiu per a un relat historicojurídic, o aquesta semblaria la voluntat de l’autor, no desvirtua la construcció d’un espai comú, i si és històric i jurídic, per definició ha de ser polític.
Feia poques dates, el 9 de maig de 1886, Josep Narcís Roca escrivia un article a L’Arch de Sant Marti on els postulats independentistes com a objectiu final ja són netament exposats, sense matisos.
Segons afirma “L’ Espanya castellana ab lo sistema unitari y centralista se va convertint en un «aduar» de beduhins de sombrero ó barret de copa, y de casaca y levita, y en aqueix mar de miseria moral y corrupció s’ hi enfonsan l’ enteresa de carácter , la noblesa de sentiments, la vivesa y acudit, la fermesa, la resolució, la pacient sonstancia, las demés bonas qualitats del castellà , del lleonés, de l’andalús, de l’asturiá , del extremenyo, del gallego, y fins de l’aragonés y del vasco-navarro, arribant las onadas fins á las montanyas catalanas.” Atès que, a criteri de Roca no es poden salvar totes les regons, si més no tractem de salvar Catalunya.
És en aquesta percepció de la inutilitat de la lluita fraternal amb la resta de nacionalitats de l’Estat on rau la voluntat d’independència, única sortida per , si més no, evitar la condemna que cau damunt els territoris peninsulars de la monarquia. I “D’ aquí nostre ideyal d’ una Catalunya tan autónoma y deslligada d’ aqueixa Espanya que s’ enfonsa á tota pressa, morta per la credencial, l’empleyo y l’oficina, d’ una Catalunya tant independent, que I” escut de sas barras vermellas resplandesca demunt de las portas d’embaixadas á París, á Londres, á Berlín, á Viena, á Washington, á Méxich , á Lima, i Berna, á Lisboa y á Madrid mateix.” Aquesta fórmula de les barres catalanes a les portes de les ambaixades, serà recollida pràcticament fil per randa en el míting, i de fet un dels moments més destacats, i el que li generarà més aplaudiments i crítiques, segons qui se’n feia ressò.
Però continuant amb aquest article, Roca i Ferreras no s’havia begut l’enteniment, i al costat de la determinació formal de la necessitat de la independència per a la nació catalana, entenia que hi havia un camí previ. Uns esglaons que, de grat o a la força, calia pujar prèviament. De manera que, al darrer paràgraf de l’article indica que “Perquè contra d’ ells [els altres pobles de l’Estat espanyol] res fariam, admetém la descentralisació administrativa política, y la confederació com intermedis y termes de transició desde I’unitat á l’independencia, desde l’uniformitat á la separació.”
Veiem per tant com, en un semestre, Roca i Ferreras estableix el marc bàsic de l’independentisme d’arrel popular dels Països Catalans, prenent les ves pròpies paraules: “Emancipació nacional, y vida y drets politichs de Catalunya com poble y patria”
En el darrer article queda ja plasmada una part del discurs que s’havia d’escoltar el Teatre Novetats. La intervenció de Roca i Ferreras, en conseqüència, no era en absolut una sorpresa per a aquells que haguessin seguit els seus articles. Un tema diferent seria el rebombori provocat per la celebració en si, per la posada de llarg d’un conflicte amb l’Estat relacionat amb una política aranzelària que, a criteri de l’incipient catalanisme polític, era funesta per als interessos econòmics del Principat, de totes les classes socials del Principat.
També cal dir que no era cap problema nou, ni cap conflicte que no s’hagués produït amb anterioritat, si bé no és aquest el moment de fer un recorregut exhaustiu per les lluites proteccionistes dels industrials catalans i el seu lobby madrileny. De l’anunci de l’acte a les planes del Diario de Barcelona, res feia sospitar l’enrenou que ocasionaria.
“Hoy, á las nueve de la mañana, tendrá lugar en el Teatro de Novedades el meeting proyectado por el «Centre Catalá», en el que tomarán parte varios señores oradores.”
“Esta reunión, a la que nos repugna en las actuales circunstancias dar un nombre inglés, ha de tener mucha Importancia, porque ha llegado la hora de que las clases productoras de Cataluña se pongan de anude sobre la conducta que han de seguir ,en las actuales criticas circunstancias.
(…)
La reunión de hoy en Novedades tiene por objeto demostrar que se conoce todo el alcance del tratado con Inglaterra y de sus consecuencias, y hacer constar que ha de ser una gran calamidad para el país productor, y dar las gracias a cuantos han hecho lo posible para que no llegara a realizarse. Tal vez se explane en él alguna idea trascendental, de lo que no estamos muy seguros ni podemos dar detalles porque nuestras noticiar: sobre el particular son algo confusas.
De todos modos, la reunión de Novedades promete ser importante y tranquila.”
Per altra banda, la notícia que arribava a Madrid donaria força joc:
Els mitjans van reproduir a l’edició de 25 de juliol de 1886, un paràgraf que recollia un telegrama enviat el dia 24 a les 00:20 de la nit, a la pràctica, seria la matinada ja del 25. L’avançament del míting que s’havia de fer el matí del 25 deia:
Barcelona 24 (00,20 noche)
Mañana domingo, á las nueve de la misma, se celebrará en el teatro de Novedades el meeting organizado por el Centro Catalán regionalista.
Hablarán el literato catalán Sr. Arus; el inglés Mr. Fiter, orador obligado de todas las reuniones; el Sr. Alsina, conocido por su intencionada oratoria, y el obrero Roca y Galés.
La excitación de los días anteriores está muy calmada.
Las impresiones son hoy pacíficas.”
Com veiem, la trobada-míting tenia un fort component econòmic, i venien a palesar el descontentament de les classes productores catalanes amb els diversos traçats comercials que signava l’Estat Espanyol amb potències molt més avançades industrialment, i amb les que les fàbriques catalanes no podien competir en igualtat de condicions.
Curiosament Roca i Ferreras no va poder acudir per problemes de salut. Tal i com recull a les seves memòries en Manuel Folguera i Duran:
“Els catalanistes organitzaren un míting en el vell teatre Novetats, a base de reputats oradors de caires distints, entre ells, s’assignà un torn a J. Narcís Roca. Aquest, ja vell, gairebé orb i malalt, no hi pogué concórrer personalment i es limità a enviar-nos el text del seu discurs, la lectura del qual em fou confiada. (a l’autor Manuel Folguera i Duran)MFD)”
A diferència d’altres intervinents, el punt de vista de Roca i Ferreras anava molt més enllà d’una qüestió econòmica, es tractava d’un afer que tocava el moll de l’os de la supervivència nacional. Si continuem amb la descripció de Falguera i Duran
(…)hom hi propugnava el punt de vista que els interessos econòmics en perill era el menys important i que allò que calia era defensar la solució integral del problema català, de manera que els tals interessos no depenguessin més dels forasters, , sinó purament i exclusivament de nosaltres mateixos. A mesura que s’anava desgranant el parlament, la concurrència , que sobreeixia del local per totes les portes i pels annexos, acreixia els seus aplaudiments, escalfant-se i enardint-se. I en arribar a la conclusió, que deia textualment: “Hem de preferir ésser pobres i lliures, com els suïssos de cinc-cents anys enrere (sic), a mantenir-nos rics i esclaus, com es consolen d’ésser ara molts catalans”, s’aixecà una tan formidable tempesta d’aplaudiments i aclamacions que verament imposava.
En aquell instant, el delegat del Govern Civil s’aixecà i intimà la presidència perquè suspengués l’acte. El públic s’avalançà (sic) llavors cap al prosceni, protestant i demanat que li lliuressin la persona del delegat. Costà moltíssim d’asserenar aquell ambient de revolta, però s’aconseguí finalment, encara que sols d’una manera precària, després que el delegat renunciés al seu requeriment. Mai més no he vist una exaltació similar en cap acte públic dels innombrables a què he assistit.”
Aquesta era, finalment, la cirereta que li faltava al pastís, el fermall que tancava una evolució ideològica que l’havia dut des del federalisme, més o menys intransigent fins el seu complet lliurament a la causa de la Nació catalana i la independència com a última i única possibilitat de pervivència de la seva Pàtria.
En Manuel Folguera fa un recull, però potser s’ha deixar al sarró les dues darreres frases, clau de volta del punt d’arribada ideològic, perquè el camí dut fins aquí no havia estat macat de vicissituds:
“Llibertat y fraternitat ha de ser lo nostre lema, catalans; independents y agermanats. ¡Viva Catalunya, viva la independencia nacional!
- Narcís Roca
Barcelona 25 de Juliol de 1886.”
Si hem emprat la sèrie d’articles apareguts a La República Ibèrica entre els anys 1869 i 1870 no podem obviar la necessitat d’un estudi aprofundit d’aquest text que resum el pensament polític de Roca i Ferreras en aquest any. Ha de restar ben palès que aquest no és un pensament “primari”, que el nostre home tingués incorporat des de les primeres reflexions publicades, amagat per una conveniència conjuntural. És una conclusió lògica, amb una gènesi factual, no és en cap cas una formulació pre establerta.
Com no podia ser altrament, les respostes a Espanya del discurs van ser duríssimes, i en la línia de la desqualificació gairebé personal. Per tal de o fer massa feixuga la narració, ens centrarem en aquells diaris que opinen sobre l’acte. Per començar , en realitat la premsa espanyola reprodueix o cita només les cròniques de dos diaris i de dos corresponsals. Segons la crònica de l’acte que publica el Diario de Barcelona” Entre los individuos de la prensa se encontraba el señor Gomez, corresponsal enviado espresamente (sic) por El Imparcial de Madrid, y otro periodista, cuyo nombre ignoramos, corresponsal de La Iberia”.
Així “El Dia”, diari monàrquic liberal, afirmava que “limitándonos á copiar el extracto que hace de la carta del Sr. D. Narciso Roca, en la reunión leida, para que vean nuestros lectores con cuánta razón los comerciantes, industriales y obreros catalanes se han apartado de un acto que no ha sido federalista, sino hostil á la nacionalidad española, de la cual no quieren formar parte los del Centre, para que las barras catalanas figuren un día á las puertas de embajadas en Madrid, París y Lisboa.”
En el cas de La Iberia, l’acte de Barcelona tenia ja, amb caràcter previ, una neta orientació separatista, més enllà de les circumstàncies conjunturals: “El convenio con Inglaterra y las consecuencias que haya de acarrear á la industria catalana no han sido más que un pretexto para encubrir el verdadero propósito de los manifestantes; es, á saber: defender la autonomía de Cataluña, su separación del resto de España, constituyendo un Estado independiente.”
El Correo, per la seva banda era molt més taxatiu, i arribava a l’insult. Comentava que la carta envida per en Roca i Ferreras havia estat rebuda (“¡qué demència!, diu) amb aplaudiments ensordidors i recollia un fragment de la carta enviada per en Roca i Ferreras: “si la opinión consiente en que Gibraltar sea de los ingleses, ha de consentir en que Cataluña sea de los catalanes, política, legislativa y administrativamente, como es Portugal de los portugueses.” I afegia el mitjà:
“Como nuestros lectores advertirán, este es un separatismo franco, esplícito y repugnante, condenado por todas las leyes positivas y por la que vale más que las leyes: condenado por la razón y por el sentido común.
Nosotros, siquiera para cohonestar tanta demencia, esperábamos haber leído en los discursos dichos en el meeting, las razones de un orden económico que demostrasen los daños mortales que han de venir a Cataluña del modus vivendi; más en vez de estas razones no hemos visto más que vulgaridades y amenazas y ataques de lesa nación, que comprendemos hayan inducido al Instituto del Fomento de la Producción Nacional, a separarse de corrientes tan insensatas, y asimismo nos explicamos el desdén con que la inmensa mayoría del culto pueblo catalán ha recibido disparates semejantes.”
En el cas de La República, allò que intenta és dur l’aigua al seu molí. En fer referencia a la carta llegada de Josep Narcís Roca, manifesta que “Lo que mereció las indicaciones del representante del gobernador, fué un documento de don Narciso Roca y Roca, leído en la citada reunión, en el que hay expuestos conceptos dignos de teel que hay expuestos conceptos dignos de tenerse en cuenta, por cuanto se ataca duramente en él al sistema de centralización fupesta y absorbente en que vivimos, y aboga por reformas que no discrepan en lo fundamental de nuestro credo político ó sea de la federación.” Signava el solt en Enrique Palà, des de Barcelona.
Cal dir que les afirmacions fetes des de Madrid, com succeïa habitualment, no eren ben bé exactes, i de vegades incorrien en errors més dignes de vergonya aliena, que altra cosa. Així, una publicació tan poc dubtosa de separatisme o republicanisme com El Diario de Barcelona indicava que “Los periódicos madrileños, al dar cuenta de la reunion del domingo último, celebrada en el Teatro de Novedades en esta ciudad, refieren que peroró en el meting regionalista «el inglés Mr. Fiter, orador obligado de todas las reuniones.»
Ya comienzan los efectos del tratado con Inglaterra, pues por lo visto cambia hasta la nacionalidad de varios paisanos nuestros, como le ha sucedido al conocido escritor y fabricante de blondas D. José Fiter é Inglés, sin ningún acto propio y solo por su nombre materno.”
Tancarem el recull de les reaccions a Madrid amb la conclusió que exposa El Diluvio de Barcelona. El diari republicà afirmava que “—Dicen de Madrid, que se ha mandado que se abra proceso contra les excitadores del meeting de Barcelona.
Estos son, en nuestro sentir, los libre-cambistas madrileños. Que se les proceso, puse, si quiere el gobierno. Nadie más que ellos han dado pié á que Cataluña tomara la defensiva dentro del terreno legal y del sistema representativo. No parece sino que ellos han querido convertir á los catalanes en irlandeses de España y nos tememos que acabaren por
del conseguirlo.
Bajo este supuesto y lógicamente discurriendo quizás encontraríamos que el gobierno debería procesase á si mismo por haber apoyado ä los libre-cambistas contra el país. Y
también fuera procesable la prensa afecta al libre-cambio, siquiera por lo bien enterada
que meeting estuvo, diciendo entre otras enormidades que tomó parte en él un orador inglés que se llama Mr. Fiter. ¡Y cómo se habrá reido el señor Fiter é Inglés de ese disparate! Ni que Barcelona fuese, para la villa y corte, país extranjero… “
Per altra banda, les reaccions a la premsa catalana van ser de to molt diferent, com ja podíem endevinar de la nota de El Diluvio, diari republicà i escrit en espanyol, que no treu que limités molt més els efectes de les declaracions, més enllà d’admetre, com no podia ser altrament, la defensa que havia tingut lloc del regionalisme/catalanisme al bell mig de la lluita per la defensa de la indústria catalana. En tota la premsa que he consultat l’espoleta que incita les reaccions havia estat la carta que havia enviat en Roca i Ferreras; hi ha una excepció, el cas de la ressenya que fa La campana de Gràcia. Aquest setmanari afirmava que la novetat de l’acte corresponia en realitat als dos delegats de Reus, en Guasch, “distingit advocat, ocupantse de la conducta dels diputats y senadors catalans, diu:
—Jo nego que sian los verdaders representants del país: y per consegüent me miro ab prou indiferencia, lo que poden fer en lo Senat y en lo Congrés. Nosaltres no podém desautorisar als que no hem autorisat.”
I el Sr. Salvador, director de Las circunstancias, que es preguntava: “¿Quina es nostra situació, catalans? La situació de Catalunya, unida ab Espanya, es á poca diferencia, la situació de un home honrat, laboriós y desitjós de cumplir sos debers, casat ab una dona vana, dropa y malgastadora.”
Prego al lector ignori o contextualitzi una metàfora tan pròpia del masclisme que, si avui encara el patíem, aleshores era moneda corrent.
