L’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) ha fulminat el relat oficial de la pacificació i la resignació: el suport a la independència de Catalunya torna a créixer. La ciutadania respon clarament a les enquestes, però al carrer es respira una veritat molt més amarga. L’independentisme es troba completament orfe, desorientat i fart d’una paràlisi institucional que dura massa anys.

Aquest buit de lideratge institucional està obrint una esquerda perillosa per on ja es filtra el populisme d’Aliança Catalana. Una part de l’electorat, desesperada per la inacció, busca respostes en discursos radicals. Tanmateix, la gran majoria de la societat catalana no busca dreceres excloents; el que exigeix, de manera gairebé agònica, és una reacción contundent, intel·ligent i coordinada del bloc històric del moviment.

La base social independentista ja no està disposada a ser un simple decorat que omple els carrers de forma pacífica cada Onze de Setembre per rebre a canvi promeses incomplertes. Avui, les bases reclamen aquesta unitat d’acció no com un desig, sinó com una obligació innegociable, i estan disposades a forçar-la per la via dels fets. Creix un corrent de fons determinat a utilitzar el vot de càstig com a arma política: si Junts, ERC i la CUP es neguen a fer un front comú, milers d’electors estan disposats a desviar la seva papereta cap a Aliança Catalana, no per convicció ideològica, sinó com un mecanisme de demolició per fer el país absolutament ingovernable i sacsejar de dalt a baix unes estructures de partit acomodades.

Junts, ERC i la CUP ja no tenen cap més excusa per continuar amb la seva guerra de trinxeres i el canibalisme electoral. El mandat de les dades del CEO és un ultimàtum directe a les direccions d’aquests partits per articular, de forma immediata, una unitat d’acció real.

Les pròximes eleccions han de marcar un punt d’inflexió lliure de tacticismes destructius:

• Programa de mínims compartit: Un acord electoral de bases nítides que superi els retrets mutus.
• Compromís d’accions concretes: Calendari i passes clares als llocs de poder institucional per forçar l’avenç cap a la república.
• Fi de la retòrica buida: Substituir les declaracions simbòliques per la defensa ferma dels drets nacionals a cada racó del país.
• Llista unitària a Madrid, instrumental, formada per personalitats polítiques, que la llista es renovi i amb un mateix discurs, portem nou anys de negociacions fracassades, encara tenim que negociar més? Donem vida a la ciutadania independentista.

La base social hi és, demostrant una resiliència que els seus representants no mereixen. Si Junts, ERC i la CUP són incapaços de sacrificar les seves quotes de poder partidista per bastir aquest front comú, la història els jutjarà com els liquidadors d’un cicle històric. O assumeixen la unitat d’acció amb un programa de mínims o l’electorat els condemnarà a la irrellevància.