Dimecres, 6 de juliol de 2022 - Edició 1441
La República

Un abisme independentista

Si, un abisme independentista, però també un abisme cada cop més gran entre els independentistes i els que diuen que ens portaran a la independència

Albert Donaire i Malagelada 11/06/2022

Primer de tot he de dir que m’ha costat escriure aquest article. Però crec que ho he de fer perquè crec que reflectirà el sentiment de molta gent, de moltes persones que lluiten o han lluitat amb valentia i il·lusió per la independència de Catalunya.

Vam amagar urnes, vam resistir davant els col·legis electorals les pallisses de la Policia, vam superar tot allò que havia de passar quan un ministre ens va dir que a partir de la segona quinzena d’agost passarien coses a Catalunya. I ho vam fer com a poble, perquè teníem un objectiu en comú.

Avui en dia, en canvi, hi ha una creixent desmoralització de la població, per culpa d’uns partits que no han complert el que ens van prometre. El 2015 ens van dir que no havíem guanyat el plebiscit, que calia un referèndum. El 9N no va servir de res, anteriorment. El 2017 vam guanyar la independència i vam veure quan, no tan sols no van fer-la efectiva 48 hores després dels resultats, sinó que primer la suspenien i després, quan finalment la van publicar, l’endemà es va acceptar un 155 i el Govern va marxar a l’exili o la presó. I es va acceptar. Quatre protestes que va organitzar el Tsunami que van tornar a esperançar la població, per posteriorment fer-nos anar cap a casa.

Hem tingut unes entitats que han enviat la gent cap a casa en els moments que els hem tingut contra les cordes. No recordeu què va passar davant la seu d’Economia de la Generalitat? Si, les dues entitats més importants del país van enviar tothom cap a casa. I per què va servir? Doncs per enviar a la presó als dos caps d’aquestes organitzacions quan van aturar quelcom que posava l’Estat contra les cordes. Així paga Espanya aquests favors.
L’excusa? Pujar en un cotxe de la Guàrdia Civil al que havien pujat anteriorment desenes de periodistes.

Però bé, es va acceptar.

Les entitats han pogut ser crucials, però així com han jugat a favor, també ho han fet en contra de la societat.

Només m’imagino si Eslovènia hagués fet el mateix en el moment que va proclamar la independència respecte de Iugoslàvia. Potser ara no seria independent. Potser ara encara existiria Iugoslàvia.

Només potser… historiologia.

Tanmateix tornant a Catalunya, els ciutadans hem d’aguantar com el 2021, després de superar el famós 50% en unes eleccions, ens continuïn dient que no som prou. I tenim un president que diu a la població que per ser catalans, no cal que s’integrin. Ens ha anat molt bé des dels anys seixanta pel que sembla això de la “no integració”. Tan bé, que la situació de la llengua pròpia del país des de fa segles ha retrocedit i quasi desaparegut de molts municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona. Tan malament que hi ha a Catalunya quasi 500.000 persones que voten partits amb la idea clara d’acabar amb la nostra nació, la nostra llengua, la nostra identitat, als que cal sumar 850.000 més que es diuen d’esquerra progressista espanyola que col·laboren amb aquestes actituds. Recordeu que el Gobierno més progressista de la història ha estat incapaç de fer cap gest a favor de la llengua: ni en el camp audiovisual, ni perquè es pugui parlar al Parlament Europeu, ni al Congreso… però que també ens ha maltractat econòmicament mentre el president espanyol en campanya presumia de controlar la fiscalia.

És a dir, a Catalunya tenim més 1.350.000 persones que voten en contra de Catalunya. Que voten per continuar tenint un servei nefast de rodalies, per encara ser menyspreats en inversions, per acabar (activament o no) amb la nostra llengua, el tret diferencial, el que ens fa com som.

I paral·lelament, el nostre Govern independentista fa els seus tripijocs i les jugades mestres per “esquivar i evitar sentències”. No s’han plantejat encara cap desobediència, sinó intentar enganyar a qui té el poder. Però no saben que aquells que ens tenen tant d’odi, aquells que ens imposen quotes i percentatges en castellà a les escoles malgrat que no ho diu cap llei i que són incapaços de complir ells (ni un 10% de sentències en català), aquells que acusen activistes per delictes d’odi per parlar en català, aquells que ens volen empresonar per les lletres de les nostres cançons… aquells que menyspreen allò que no sigui castellà ni espanyol, perquè al capdavall per ells només és espanyol el que és en castellà.

No té res a veure l’actitud de Catalunya amb aquella que el 1714, tot i veure que ho tenia tot en contra, es va mantenir ferma lluitant contra les tropes borbòniques. Res a veure. Ara, els que governen el nostre país han preferit ajupir el cap i deixar que l’Estat espanyol avanci. Ens diuen que desobeiran quan cal, però això es va retardant i mentrestant, a cada pantalla que passem perdem una bugada.
Han aconseguit que la gent no vulgui sortir a mobilitzar-se, perquè saben que tindran la nostra policia pendent per imputar-los algun delicte (fins i tot a vegades falsejant la denuncia o la informació si convé, o així se’n desprèn de diverses declaracions contradictòries de policies en seu judicial). Han aconseguit que els catalanoparlants sentim cada vegada més impotència i ràbia per uns mitjans de comunicació públics que cada cop tracten pitjor la nostra llengua.

Han aconseguit que una part important de la societat decideixi no anar a votar (només cal donar un cop d’ull del descens de vot independentista entre 2017 i el 2021). I no, la gent no ha deixat de ser independentista. Però ha deixat de creure en els partits polítics i les entitats. Uns partits que ho trinxen tot i unes entitats que no estan a l’altura per canalitzar el moviment social.

Potser així poden seguir cinquanta anys més al poder, dient-nos que són independentistes i que faran la independència, però mentrestant, cobrant uns sous que no cobra cap mestre, metge, bomber, policia, forner, llibreter…

I mentrestant, els ciutadans independentistes anirem aguantant que alguns diputats “independentistes” ens diguin tarats, o veient un espectacle de jugades mestres que en realitat són derrotes maquillades per no plantar cara.
Si, un abisme independentista, però també un abisme cada cop més gran entre els independentistes i els que diuen que ens portaran a la independència.