Li he preguntat a Marta Rovira que en pensa de l’acord, i de moment no he rebut resposta, he decidit interpretar el que en pot pensar
L’acord pressupostari tancat entre la direcció d’Oriol Junqueras i el Govern del PSC de Salvador Illa ha sacsejat de nou els fonaments d’Esquerra Republicana. En un escenari on les ferides del darrer congrés nacional encara supuren, aquest pacte no és només una decisió econòmica; és un canvi de rumb estratègic que xoca frontalment amb el llegat recent de Marta Rovira. Per entendre què en pensa l’exsecretària general d’aquest moviment, cal mirar el retrovisor i recordar la pregunta que ella mateixa va deixar flotant a l’aire quan va liderar el pacte d’investidura l’estiu del 2024.
El “sí vigilant” desarmat
Marta Rovira va suar sang per defensar davant la militància republicana un pacte d’investidura que molts consideraven un suïcidi polític. Ho va fer sota una condició innegociable que va repetir com un mantra: el “sí vigilant”. La premissa era clara: ERC només donaria oxigen al PSC si es complia el finançament singular i “la clau de la caixa”. Rovira va advertir explícitament que seria impossible obrir nous escenaris de diàleg si no es veia un compliment eficaç i verificable dels acords signats.
La realitat del 2026, però, és tossuda. El desplegament del finançament singular es troba encallat en un laberint de demores i declaracions buides, i l’Estat no ha respectat el calendari promès. En aquest context de deutes polítics evidents, l’estratègia de Marta Rovira exigia plantar-se. Per al seu sector, aprovar ara els pressupostos a Salvador Illa significa lliurar de franc l’única i última carta de pressió que li quedava a l’independentisme català.
Les tres esquerdes de l’entesa Junqueras-PSC
Des de la distància de la primera línia executiva, la lectura que es fa de la visió de Rovira sobre aquest moviment de Junqueras es fonamenta en tres crítiques profundes:
- Pèrdua de la força negociadora: Si el PSC ja ha obtingut la investidura i ara aconsegueix l’estabilitat dels pressupostos sense haver pagat el preu del finançament propi, quina raó tindrà per complir en el futur? L’acord de Junqueras desarma la capacitat de xantatge polític d’ERC.
- Blanquejament de l’incompliment: Signar uns nous comptes públics en ple bloqueig de la sobirania fiscal equival a validar l’estratègia de dilació dels socialistes. Significa acceptar “engrunes” inversores i infraestructures locals a canvi d’enviar el concert econòmic al calaix de l’oblit.
- Allunyament de les bases: El pacte d’investidura de Rovira va passar pel filtre agònic i democràtic d’una consulta a la militància, que va aprovar el text per un ajustat 53%. L’actual acord de pressupostos, en canvi, s’ha tancat evitant les urnes internes, blindant-se en comitès de direcció per por al càstig d’una militància farta dels incompliments del PSC.
Una Esquerra subsidiària?
En definitiva, el que Marta Rovira veu en l’acord de Junqueras és la renúncia a la confrontació intel·ligent que ella va mirar de dibuixar. Mentre Junqueras prioritza una línia de pragmatisme extrem per recuperar la interlocució institucional, el “rovirisme” detecta el perill de convertir ERC en una crossa subsidiària del socialisme a Catalunya. Per a la històrica dirigent, l’acord d’avui demostra que la vigilància ha acabat abans d’hora, i que el PSC ha tornat a guanyar la partida de la Moncloa i de Sant Jaume sense complir la seva paraula.
Sens dubte va ser un greu error aprovar l’acord de Marta Rovira amb el PSC, d’aquell error a un segon error encara més greu, aprovar uns pressupostos sense cap cosa concreta que podrà visualitzar-se en els propers mesos, seguirem augmentant els incompliment i la pèrdua de total influència per part d’ERC.
Espero que hagi encertat força amb el que en penses Marta d’aquest acord de Junqueras amb el PSC.
