Dijous, 24 de juny de 2021 - Edició 1064
La República

No les deixem caure en l’oblit

La República ha nascut reivindicant-se com “un nou diari per a un nou país” i, a mi, això em planteja una pregunta clau. Com ha de ser aquest nou país […]

Marina Bou Cabero
Marina Bou Cabero 28/07/2018

La República ha nascut reivindicant-se com “un nou diari per a un nou país” i, a mi, això em planteja una pregunta clau. Com ha de ser aquest nou país i -el que és encara més important, pel que em pertoca- com hem de transmetre nosaltres els valors republicans que assumim en aquest projecte? Les companyes Anna Solé i Alba Garcia han dissipat en les primeres hores del mitjà una qüestió que s’haurien de plantejar tots aquells que tenen el poder d’influir (d’una manera o altra) en la societat en que viuen: han dedicat el seu primer espai a difondre les cartes que Carme Forcadell i Dolors Bassa els van escriure durant els mesos que van passar a Alcalá Meco en el marc d’un reportatge sobre l’oblit de les preses polítiques i exiliades pel qual també han tingut l’oportunitat de parlar amb Clara Ponsatí o Meritxell Serret.

I, per això, em sento ara tan propera a La República; perquè ha volgut néixer fent una crida a no relegar les dones a un segon pla, perquè ha volgut fer del feminisme una de les potes en que se sustenta. I és que el tema que plantegen és tan necessari d’explicar que m’ha animat a aportar un granet de sorra des del meu humil i recentment estrenat perfil d’opinadora.

La presó és dura per a qualsevol persona i encara més quan saps que hi ets injustament. Però, com moltes coses a la vida, les dones viuen dificultats afegides. Recordo una conversa amb l’activista feminista Bel Olid, l’abril passat, en que parlàvem de la manca de visibilització que pateixen les preses polítiques i exiliades catalanes quan són a la presó pels mateixos motius polítics (i repressius) que els seus companys. Sense dubte, la població de preses és minoritària a la dels presos en l’Estat espanyol i potser per això les instal·lacions solen ser més precàries; però, més enllà d’això, allò que realment va fer-me reflexionar van ser les repercussions que pateix una dóna en l’àmbit social quan entra a la presó. L’estigma que arrossega és devastador.

L’origen d’això m’ha quedat clar amb aquesta i moltes altres xerrades que he pogut mantenir sobre el tema: la societat és masclista i està molt acostumada a ignorar la feina que fan les dones i les opressions que pateixen. I aquest argument és quasi impossible de rebatre. Sempre es parla més dels presos i exiliats que no de les preses i exiliades (incloent als mitjans de comunicació) i inclús en l’esfera política han estat prioritzades les visites a les presons masculines. Fins i tot en l’àmbit internacional he hagut de lamentar aquesta tendència, explicant a amics d’altres països que seguien els perfils a Twitter de Carles Puigdemont o Oriol Junqueras qui són Marta Rovira i Anna Gabriel.

És per això que agraeixo a La República que m’hagi donat l’oportunitat de recordar la Dolors, la Carme, l’Anna, la Marta, la Clara o la Meritxell i demanar-vos que no les deixem mai caure en l’oblit. Que quan pensem en la repressió que està patint Catalunya, quan ens manifestem o ens col·loquem el llaç groc a la solapa -en definitiva, quan fem qualsevol mena de gest per reclamar la fi d’aquesta injustícia- pensem especialment en elles i totes les dones que estan patint les conseqüències d’un Estat autoritari amb l’afegit de ser invisibilitzades en l’esfera social, política i mediàtica. També en la Tamara Carrasco.