Edició 2096

Els Països Catalans al teu abast

Diumenge, 21 de abril del 2024
Edició 2096

Els Països Catalans al teu abast

Diumenge, 21 de abril del 2024

Tres mites sobre la invasió russa d’Ucraïna

-Publicitat-

En aquest article comentaré i criticaré tres mites sobre la invasió d’Ucraïna, especialment presents a la narrativa d’una part de l’esquerra occidental al respecte (per sort, no són poques les veus de l’esquerra occidental que han criticat aital narrativa). Són mites amb aparença de certa versemblança; és a dir, no m’ocuparé d’altres mites més matussers, com ara el mite segons el qual el jueu russòfon Zelenski encapçala un govern “nazi” que “oprimeix els russòfons”.

Mite 1: “la causa de la guerra és l’expansió de l’OTAN a l’Est. Van provocar Rússia.

-Continua després de la publicitat -

Per començar, Putin ha repetit en diverses ocasions que no considera que Ucraïna sigui una nació amb dret a la sobirania. L’ha qualificada de creació i error històric de Lenin, i proclama (en línia amb la posició tradicional del nacionalisme rus) que Rússia, Ucraïna i Bielorrússia són, en realitat, la mateixa nació. El recurs a la denúncia de “l’expansió de l’OTAN” és un recurs de propaganda dirigit, fonamentalment, a audiències estrangeres (occidentals, en particular). L’objectiu de la invasió d’Ucraïna és evitar que abandoni el “Món Rus” (Russkiy mir); és a dir, el control per part del Kremlin.

En segon lloc, l’expressió “expansió de l’OTAN” és enganyosa. Se sigui favorable o contrari a l’OTAN, la realitat és que no és l’OTAN qui s’ha “expandit cap a l’Est”, sinó que van ser una sèrie d’estats de l’Europa de l’Est (entre els quals no s’hi troba el país envaït, per cert) els que, en caure l’URSS, van sol·licitar-hi l’ingrés, per por a que en el futur Moscou tornés a tenir un govern autoritari amb una política expansionista. L’expressió “expansió de l’OTAN”és, doncs, una forma de negar que els països de l’Europa de l’Est puguin tenir agència i voluntat pròpia. Una forma de dir que no poden aspirar a res que no sigui ser peons d’una o altra gran potència. No és, precisament, un punt de vista anti-imperialista.

-Continua després de la publicitat -

Tot això no vol dir que Occident no tingui responsabilitat en la invasió d’Ucraïna. En té, i molta, però precisament en direcció contrària a l’assenyalada pel mite: en té per haver-se posat de perfil davant anteriors campanyes imperialistes de Putin (incloent la primera invasió d’Ucraïna, l’any 2014). I no pas perquè a Occident estiguéssim preocupadíssims per “la pau”, sinó perquè estàvem comprats pel gas barat, els diners de l’oligarquia russa i els suborns del Kremlin. I anteriorment a tot això, Occident té la responsabilitat d’haver portat la Rússia post-soviètica, durant els anys 90, a prioritzar la”teràpia de xoc” neoliberal per davant de la construcció d’institucions democràtiques sòlides.

Mite 2: “Ucraïna no pot derrotar Rússia sense provocar una Tercera Guerra Mundial. Cal una negociació en la que Ucraïna haurà de cedir territori a Rússia.

Si Ucraïna estigués perdent en el camp de batalla, segurament no li quedaria més remei que fer concessions doloroses; la guerra, i la política en general,és així. Però és que Ucraïna està resistint i exposant que el temut poder militar convencional rus és, en bona mesura, de cartó pedra. Així les coses hi ha qui addueix que, de tota manera, Ucraïna hauria de cedir territori a Rússia pel risc que, abans d’admetre una derrota, Moscou prefereixi desencadenar una guerra nuclear global. Segons aquest argument, cap gran potència nuclear invasora es deixaria derrotar en el camp de batalla sense, finalment, fer ús de les seves armes nuclears.

Et pot interessar  Zelenski avisa que Ucraïna s'haurà de retirar "a petits passos" sense l'ajuda militar dels Estats Units

Al Vietnam i a l’Afganistan ja es va demostrar, però, que un país no-nuclear pot derrotar les tropes expedicionàries o d’ocupació d’una gran potència nuclear sense que això desemboqui en una Tercera Guerra Mundial. I d’altra banda, la idea que els països no-nuclears han de cedir territori davant les amenaces nuclears augmenta, òbviament, la probabilitat d’aquestes. Mirar d’apaivagar un govern imperialista que amenaça amb fer ús d’armes nuclears si no se li concedeixen guanys territorials no allunya, en cap cas, la possibilitat d’una Tercera Guerra Mundial: l’acosta. L’acord de Munic no hagués acabat millor amb armes nuclears sobre la taula; probablement, hagués acabat molt pitjor.

Mite 3: “el règim polític d’Ucraïna és tan autoritari com el de Rússia.

Ucraïna dista molt de ser una democràcia exemplar. És un país molt penetrat per la corrupció, amb unes institucions polítiques inestables i una tendència, present a la major part d’Europa de l’Est, als retrocessos autoritaris. Però, en primer lloc, està a anys llum de Rússia: l’alternança política i l’existència d’oposició parlamentària efectiva als diferents governs ucraïnesos és una realitat constatable en aquests 30 anys d’era post-soviètica, mentre que a Rússia ha anat esdevenint una quimera des que Putin va assolir el poder a començaments d’aquest segle XXI. I en segon lloc, una força motriu de la corrupció i les involucions autoritàries a Ucraïna al llarg de les darreres dècades anys ha estat, precisament, el govern de Putin.

No cal idealitzar Ucraïna com “els bons” i demonitzar Rússia com “els dolents” per a argumentar que les forces democràtiques, arreu del món, estan objectivament interessades en una derrota del govern autoritari de Moscou a mans de la molt deficient democràcia ucraïnesa. Per posar un exemple: a la Segona Guerra Mundial, la franca oposició entre feixisme i antifeixisme es barrejava amb el que, simplement, era un conflicte imperial entre grans potències. Els governs que lluitaven contra l’Alemanya Nazi i el Japó militarista no eren pas àngels: estem parlant de l’Imperi Britànic, de la dictadura totalitària d’Stalin, i dels EUA on encara es practicava la segregació racial al Sud. I no obstant això, qualsevol demòcrata amb dos dits de front celebra que l’Eix nazi-feixista fos derrotat. La política, normalment, no és una lluita entre el Bé i el Mal, sinó entre un complex espectre de béns majors, béns imperfectes, mals menors i mals enormes; i en el que tot sovint, tot i aquesta complexitat, cal prendre partit.

- Publicitat -

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Més opinió