Dimecres, 13 de Novembre de 2019 - Edició 475
La República

Tots els camins porten a Roma

El Consell per la República, tal com està dissenyat, sembla la clau de volta de l’arquitectura institucional que necessitem. Fem-lo possible ben aviat.

Avatar
Col·laboracions 22/08/2019
Els membres del Consell per la República, a les portes de la Casa de la República a Waterloo / ACN

Vull deixar clar, d’entrada, que comparteixo l’objectiu de debilitar el règim del 78 com a condició necessària per a tornar-ho a fer. Ja m’enteneu, oi?. I voldria creure que les dues forces independentistes presents a les Corts espanyoles també ho volen, tot i que amb tàctiques ben diferents. Els de Jxcat creuen que la millor manera és la confrontació directa amb el Govern de Madrid, mani qui mani, i els d’ERC volen que mani el PSOE perquè, diuen, sempre hi haurà més possibilitats d’arribar a una negociació per tractar del futur polític de Catalunya. Posats a creure, voldria creure que darrera la posició d’ERC hi ha una estratègia digne del maniqueisme vaticà: disfressar-se amb pell de xai per acabar clavant la queixalada de llop en el moment més adequat.

Si fos així i, a més, hi hagués unitat estratègica i una direcció col·legiada, hauríem de començar a respirar tranquils i, fins i tot, entendríem que cada partit defensi un camí diferent per cobrir el màxim terreny possible i reduir les possibilitats d’escapatòria de l’adversari. Però no tenim cap direcció col·legiada que condueixi cap tipus d’acció derivada d’una unitat estratègica tant reclamada per uns i altres com inexistent… almenys de moment.

Si existís aquesta unitat estratègica i una direcció col·legiada –des de l’exili millor i amb totes les prevencions necessàries- la gent normal, com vostè que està llegint o jo mateix, potser no ens faríem més preguntes davant una situació com la que estem vivint i que, sense altres explicacions més plausibles, només podem explicar-nos des de la confrontació caïnita per demostrar qui va per davant de l’altre, electoralment parlant. Mentre això no passi, a ningú li hauria d’extranyar que molta gent normal doni als partits les culpes de tot plegat.

El gat escaldat de l’aigua en fuig. I la gent normal n’estem molt d’escaldats. No només necessitem unitat estratègica i direcció col·legiada, també necessitem canvis profunds en les maneres de fer i de decidir. Ja sabem que algunes coses s’han de fer discretament, però en un moviment com el nostre, nascut i sustentat per la força de la gent (normal), i vist com ens han fallat els nostres partits (sí, tots al mateix sac), és imprescindible recuperar la confiança de la gent si volem arribar a la terra promesa (per seguir el fil dels símils anteriors).

Aquests canvis profunds en les maneres de fer i de decidir han de traduir-se en una nova forma d’organització que comenci a mostrar com volem que sigui la nova República. Aviat farà un any que se’ns va dir que el Consell per la República faria possible la participació directa de totes les persones que en vulguessím formar part, per escollir democràticament una Assemblea de Representants de la que tots podríem ser-ne electors i candidats. Una Assemblea que escolliria els membres del Govern del Consell i al seu President. Suposem que aquest Govern exercirà les funcions de “direcció col·legiada” d’un Pla Estratègic aprovat per l’Assemblea de Representants i, posats a suposar, suposem que els nostres partits interpretran el seu paper a les diferents institucions –catalanes i espanyoles- seguint les directrius d’aquest Pla i d’acord amb el repartiment de feines que s’acordi.

Si abans d’acabar aquest any som capaços de fer aquest pas, tornarem a transformar el neguit en esperança, tornarem a recuperar la iniciativa i tornarem a estar en disposició de vèncer. Si és així, donaré per ben emprats aquests dos anys que hauran passat des de l’octubre de 2017, ja que haurem conegut molt millor l’adversari i del que és capaç i ens haurem conegut molt millor a nosaltres mateixos. Coneixiem molt millor que abans les nostres fortaleses i debilitats i les de l’adverari. Ara veiem que era un pas necessari, encara que pot no ser suficient si repetim els mateixos errors, el més important dels quals diria que ha estat confiar excessivament en el que ja havíem definit com la “baula feble del procés”. Va arribar un moment en el que el protagonisme corresponia als partits i no van saber-ne més. Quan va arribar l’hora de la veritat, no hi havia ni el pla B, ni el C, ni cap altra. Quan alguns dels dirigents d’aquests partits, en sortir del Parlament el dia 27 d’octubre, varen dir que “ells ja havien fet la seva feina i que ara ens tocava a nosaltres (a la gent)” vaig entendre que havíem transformat la gran victòria de l’1-O en una nova derrota, just el mateix que havia passat després del 9N, tres anys abans i també en menys d’un mes.

Hem ensopegat dues vegades en la mateixa pedra. Preparem-nos per no fer-ho de nou. El Consell per la República, tal com està dissenyat, sembla la clau de volta de l’arquitectura institucional que necessitem. Fem-lo possible ben aviat. Mentrestant, preparem el recanvi de la baula feble per si torna a fallar. Vaig participar en la creació de La Crida convençut que podia fer aquest paper. Com molta gent amb qui he parlat durant aquest darrer any, també crec que s’han comès massa errors –generalment lligats a la dependència d’un partit- com per seguir-hi confiant. Malgrat tot, aquestes darreres setmanes he vist suficients senyals en positiu com per creure que es poden trencar les cadenes d’amarratge que la tenien aturada. Si acaba servint per pressionar els partits i evitar que canviïn el rumb o per substituir-los en cas de necessitat, dependrà de diversos factors, el primer dels quals depèn dels mateixos partits.

Tinc el convenciment que acabarem aquest any amb un esperit col·lectiu molt millor que el varem començar. El tauler de joc (si em permeteu el símil) quedarà molt ben definit, les peces amb que jugarem la partida també ho estaran –les velles i les noves-, els moviments de cada peça quedaran determinats en el Pla estratègic. Tindrem l’equip que conduirà el nostre joc. Estarem a punt.

A l’altra banda, tindrem un adversari potent, del que ja coneixem les seves peces, els seus moviments i bona part de la seva estratègia (com ell coneix la nostra). Tenen un equip conductor del seu joc del que el “Gobierno” només n’és la cara visible. El PSOE és el penùltim cartutx que els queda dins les regles de joc establertes. Després encara els quedarà el “gobierno de concentración nacional” i, finalment, canviar les regles de joc, abandonant la façana democràtica encara que els representi perdre la flota (mejor honra sin barcos que barcos sin honra).

Torno al començament i acabo. Donar suport al PSOE perquè ostenti el “gobierno” o fer-lo caure, només representa una fase més de l’estratègia de desgast i debilitament de l’adversari. En el primer cas, per demostrar que tant és quin sigui el conductor del joc. En el segon, el més probable és que hi acabi havent un govern en minoria (amb noves eleccions per entremig). En un cas o l’altre, es tractarà de desgastar el conductor del joc i anar cremant etapes, aprofundint les contradiccions internes en l’equip adversari. El problema més important no és aquest.

El problema més important és que sapiguem aturar la seva estratègia, basada en quatre grans eixos: la divisió i enfrontament entre les forces independentistes; la creació d’un clima d’inseguretat ciutadana que acabi justificant la seva intervenció policial primer i la política si cal, la creació d’un relat político-judicial-econòmic que neutralitzi la creixent simpatia internacional de la causa catalana i, finalment, la provocació i ofec econòmic a la Generalitat que acabi justificant la nova aplicació del 155 si les forces constitucionalistes no aconsegueixen arribar al Govern per la via democràtica.

Si sabem moure bé les nostres peces, tots els camins porten a Roma. No cometem més errors i, sabent on anem, sapiguem agafar el millor camí. El bon camí és la millor drecera.

Pere Pugès i Dorca

Cofundador de l’ANC i membre d’Exigents.cat

 

 

Relacionats