Dimecres, 25 de novembre de 2020 - Edició 853
La República

Quim Torra: una ànima lliure enmig de la selva

No ho deixem en mans dels professionals que necessiten un càrrec per poder alimentar-se i progressar en la seva carrera, prescindint, si cal, dels seus principis i de la seva voluntat de servei a la societat.

Carles Salvadó Usach
Carles Salvadó Usach 21/05/2020
Pla mitjà del president del Govern, Quim Torra, en una reunió per vídeoconferència del Consell del Diàleg Social de Catalunya, amb el conseller de Treball, Chakir el Homrani, i els representants sindicals i patronals, el 30 d'abril del 2020 (Horitzontal).

Aquests dies es compleixen 2 anys del nomenament del Quim Torra com a 131è president de la Generalitat.

Sempre que el veig, em pregunto què hi fa, ell, en aquest càrrec. I m’hi jugo un pèsol que algun cop ell pensa el mateix. Un bon paio, amb i en permanent formació, pencaire, poc donat a l’exposició pública, coherent amb les seves idees. Al cap i a la fi, un ciutadà normal i corrent, com en som milers en aquest país.

I aleshores em venen al cap altres ànimes lliures, altres bestioles que campaven solitàries i joioses pels boscos, i s’han trobat de cop i volta que els lleons i les hienes han decidit posar-les al capdavant de la selva. De ser un Pumbaa a ser Mufasa (per entendre això cal haver vist El Rei Lleó).

En Quim Torra és un d’ells. I n’hi ha d’altres i ben coneguts per tothom. Per exemple, el Papa Francesc al capdavant del Vaticà, l’Elisenda Paluzie enmig de la joia de l’ANC (que tots volen robar), o fins i tot, l’Oriol Junqueras quan el 2011 va quedar al capdavant d’ERC.

No dubto de la bona voluntat de cadascun d’ells per tirar endavant els projectes que lideren. La persona, la humilitat i la independència que llueixen fan que molta gent ens hi veiem reflectits i representats. No són gent que provoqui enveja. Més aviat generen comprensió i solidaritat.

Aquesta gent marca un camí per a d’altra gent de bona voluntat que podria, i hauria de fer, un pas endavant i assumir uns rols i tasques temporals però molt rellevants, que necessiten empenta i energia. Gent que vingui sense hipoteques ni deutes. I sobretot, que marxi abans de contreure’n cap. Gent que, quan vegi que està perdent la seva essència d’actuar amb llibertat i predisposició de servei a la societat, abans que sigui transformat en una hiena per la gent que l’envolta, passi el testimoni a algú altre que sigui com eren ells quan van accedir al càrrec.

Llegint el que acabo d’escriure, sembla que calgui prescindir d’alguns dels exemples citats. I no. Es tracta de la necessitat de tenir-ne més, de casos com aquests. De sensibilitzar la gent de carrer. No ho deixem en mans dels professionals que necessiten un càrrec per poder alimentar-se i progressar en la seva carrera, prescindint, si cal, dels seus principis i de la seva voluntat de servei a la societat.

Relacionats