Diumenge, 8 de Desembre de 2019 - Edició 500
La República

Què espanya Espanya?

“Espanyar” és una paraula composta pel prefix ES, el lexema PANY i el sufix verbal AR. Vol dir, literalment, trencar panys de les portes. També pot significar fer malbé, espatllar; tot el contrari d’adobar, apanyar o arreglar.

Joan-F. Camí i Latorre
Joan-F. Camí i Latorre 30/09/2019

ESPANYAR. Jo espanyo, tu espanyes, ell espanya… Em vaig apuntar aquest verb quan el vaig llegir al conte “El darrer dinar de Serguei Alexsandr” escrit per Iosef Bergxenko al recull “Contes russos” de l’escriptor i agent cultural Francesc Serés. El protagonista és un viatger i aventurer que decideix quedar-se a viure a un poble rus preciós. Al cap de pocs dies hi arriba la pesta. Els empestats són aïllats en una casa i, a poc a poc, van morint. Els sans també es tanquen en una casa per protegir-se i fer-se companyia de la por que els produïa l’epidèmia. Es distreuen explicant-se històries, recitant poesies, cantant, menjant i bevent. La casa es va buidant perquè la pesta va fent la seva feina. Tot acaba en desesperades orgies. Els pocs supervivents es dediquen a ESPANYAR portes per buscar qualsevol cosa de menjar. El protagonista se suïcida d’un tret quan agafa la pesta. L’endemà, la pesta abandona el poble.

Espanyar és una paraula composta pel prefix ES, el lexema PANY i el sufix verbal AR. Vol dir, literalment, trencar panys de les portes. També pot significar fer malbé, espatllar; tot el contrari d’adobar, apanyar o arreglar.

Aquesta setmana se m’ha fet palès què espanya Espanya. La imatge dels civils paramilitars de joc de la PlayStation amb un ariet postmodern (els clàssics portaven un cap d’un marrà castrat bellament tallat amb ribot i gúbia) donant cops durant un minut i set segons a la porta d’un pis de Sabadell. Demà pot ser a casa neva o teva. Això és espanyar. Això és el que sap fer Espanya. És el que porta fent des de fa segles. Com diu el periodista Francesc-Marc Álvaro a l’”Assaig general d’una revolta: Les claus del procés català” després de perdre tot l’imperi americà, especialment Cuba i Puerto Rico – i al segle vint el nord d’Àfrica i el Sàhara- hi havia una casta militar que, a falta d’enemic extern, l’ha de buscar a l’interior, és a dir: “els nacionalistes catalans i bascos van ser considerats, a partir de llavors, les noves peces pertorbadores de l’anti-Espanya, desplaçant així en aquesta categoria els insurrectes antillans, els afrancesats, els moriscos i els jueus, tots ells «enemics» d’una idea de comunitat nacional pura i homogènia.”

Després de la dictadura es va fer una Transición amb la violència d’ETA com si el franquisme s’hagués deixat enrere. Amb ETA derrotada i el País Basc pacificat hauria estat un bon moment per tenir la festa en pau. A més, des que vam deixar de fer la mili, l’exercit ja no és el que era sota la vigilància de l’OTAN. Però no, el sistema només es transformava. I com diria Amades: “la cabra sempre tira a la muntanya”. El sistema nacionalista espanyol ha de crear un clima de crispació, inseguretat i violència a Catalunya per tenir l’excusa d’un nou enemic. Ha de justificar els policies i civils com agents del sistema judicial, ha d’aplicar la plantilla basca a Catalunya. Ara l’element sota qui gira la monàrquica unitat d’Espanya és el poder judicial. La Corona té forces i cossos de seguretat que són la part armada; té els partits espanyols (tots) que són la part política de la mateixa doctrina, idea o marc mental del nacionalisme espanyol recentralitzador i ètnic, el que vol que tots siguem iguals en lengua, usos y costumbres.

L’epidèmia que ens ha arribat és la violència mediàtica-monàrquica-política-judicial. No tenim morts, tenim exiliats, jutjats quasi condemnats, empresonats, molts judicis a venir que potser produiran baixes com en el poble rus del començament. Contra la pesta hi ha vacunes, antibiòtics, mesures de sanejament, insecticides i vigilar molt. Contra qui ens vol espanyar tenim la democràcia, el pacifisme, la no-violència, els drets humans, realisme, molta, molta paciència i més democràcia. Hi ha espanyolistes que espanyen i als catalans ens toca apanyar-nos com sigui. El meu criteri, millor anar-hi junts fins que s’acabi la presència de la pesta violenta.

Relacionats