Dimarts, 3 d'agost de 2021 - Edició 1104
La República

Per acabar amb la crisi, sacrificarem una cabra

Un Estat a qui, a cops de por, haurem donat llibertat absoluta per prendre el control de la societat, de la nostra butxaca i del nostre pensament.

Adrià Alsina
Adrià Alsina 15/04/2020

A l’antiga Grècia, quan hi havia sequera i el poble passava gana, les autoritats sacrificaven una cabra per tranquil·litzar els Déus. Si continuava sense ploure, se sacrificava una altra cabra, perquè segur que els déus seguien furiosos i necessitaven més sang.

Durant l’Edat Mitjana, quan faltava menjar, a Barcelona i bona part d’Europa el poble tenia clar què calia fer: envair el barri jueu i cremar tants infidels com fos possible, perquè era obvi que Déu estava castigant els barcelonins de bona fe per permetre que els descendents dels assassins de Jesucrist visquessin dins les mateixes muralles.

Eren estúpids, els grecs o els catalans del passat? Doncs no. Simplement, tenien por. Por de passar gana, por de perdre la feina, por del futur. Davant l’absència d’una explicació millor, líders civils o religiosos aprofitaven la por i prometien protegir el col·lectiu mitjançant l’expiació col·lectiva dels pecats, ja fos assassinant una cabra o massacrant qualsevol grup assenyalat com a culpable de tots els mals.

Aquestes reaccions no són exclusives d’un passat remot. Ja al segle XX, durant els temps turbulents de la primera guerra mundial, la pandèmia de la grip espanyola i el crack de 1929, el mateix impuls col·lectivista i acientífic va temptar milions d’europeus.

Iosef Stalin va portar el sacrifici de la cabra a l’extrem i va assassinar, empresonar o deportar fins a 3.000 biòlegs russos, assenyalant-los com a culpables de les males collites. La bogeria acientífica va dur el dictador soviètic a deixar morir en una cel·la el fundador de la genètica moderna, Nikolai Vavilov. Tot, abans que reconèixer que la política genocida contra els pagesos propietaris havia enfonsat l’agricultura a tot el país i condemnat milions a morir de fam.

A Alemanya, també milions d’europeus van caure en la temptació d’un líder que els prometia riquesa i orgull a canvi de sacrificar el seu pensament individual. En aquest cas, Adolf Hitler va excel·lir en el progrom massiu fins a construir autèntiques fàbriques del genocidi destinades a acabar amb els enemics de la pobresa dels bons alemanys, ja fossin jueus, gitanos, homosexuals o altra gent de mal viure. Malgrat la propaganda, Hitler mai va aconseguir que la majoria d’alemanys gaudissin d’un nivell de vida similar al dels americans i, a més, va dur els seus conciutadans a declarar i perdre la guerra més salvatge de la història.

Ara, quan encara no havíem superat del tot el daltabaix de 2008, la crisi del coronavirus ens acaba de fotre un cop de puny a la cara i ens torna la por, la mateixa por atàvica, acientífica i autodestructiva que cerca una solució ràpida i un enemic per sacrificar. Aquesta setmana, una enquesta del CIS preguntava si s’havia de prohibir la difusió d’informacions “enganyoses o poc fonamentades” i un 67% d’espanyols responen que sí, sense plantejar-se qui seria el Marchena de torn que decidiria què és fake news i què no.

Tornem a sentir els cants de sirena de líders uniformats que ens diuen que tots som soldats en una guerra invisible al servei d’una gran Espanya. Tornem a llegir gurus que  afirmen que la crisi és culpa del liberalisme, quan tenim els impostos més alts de la història i ni així l’Estat ha aconseguit estalviar pagar les pensions del mes que ve. Tornem a veure com polítics diuen que els científics no en saben prou, ja siguin metges viròlegs o economistes. Augmenta la pressió sobre la diferència i salten les acusacions de traïció, ja sigui contra independentistes, migrants o malvades empreses multinacionals.

El poble té por i els governants busquen una cabra per tallar-li el coll. Així que vigila, perquè quan publiquis el proper tuit “massa crític” potser vindran a detenir-te de matinada, i no serà ni un independentista, ni un migrant, ni Amazon, serà un policia uniformat a ordres de l’Estat. Un Estat a qui, a cops de por, haurem donat llibertat absoluta per prendre el control de la societat, de la nostra butxaca i del nostre pensament.

Adrià Alsina