Dimarts, 11 d'agost de 2020 - Edició 747
La República

Pensions i reflexions

El 52% de la població no cobra el salari de novembre i desembre. Aquest és el titular amb el qual començaven la majoria de diaris i programes radiofònics fa pocs dies. […]

Mireia del Pozo
Mireia del Pozo 20/11/2018
El 52% de la població no cobra el salari de novembre i desembre. Aquest és el titular amb el qual començaven la majoria de diaris i programes radiofònics fa pocs dies. Pam. Dada sorprenent que et fa venir al cap una sèrie de preguntes automàticament: Com? (Pensant que no ho has llegit bé, tornes a llegir la xifra de 52%) Que hi ha persones que no cobren el seu sou? Durant dos mesos? Per què no el cobren? Qui són? I per què n’hi ha tantes? Més de la meitat de la població. Com és possible que això passi? Un titular així, amb dades numèriques tan clarividents, fins i tot per aquells que no som economistes i que ens planteja tantes preguntes en mil·lèsimes de segons, ens condueix a tots a llegir la notícia o a escoltar el programa. 
 
El 52% de la població és femenina, és dona. Per tant, són les dones les qui no cobren els dos darrers mesos de l’any. Però això no és exactament així, perquè de ser-ho, seria il·legal. A final dels mesos de novembre i desembre reben la seva nòmina i la cobren, però comparativament parlant amb perspectiva anual, si ho prorrategem, el resultat ve a ser l’acumulatiu a dos mesos respecte al que guanya l’home. Resultat en negatiu per la dona. Resultat negatiu que perpetuem de per vida perquè l’arrosseguem fins a les pensions. 
 
De mitja, l’home té una pensió de 1.300€ /mes i la dona de 900€/mes. Ens trobem amb una diferència de 400€, que no és poc, ans al contrari. Que no han de pagar igual les factures homes i dones? Què no han d’omplir la nevera? O és que a les dones els hi fan grans rebaixes dels serveis bàsics, com llum, aigua, gas, pa, llet, etc. Pel fet de ser dones? L’atur és de 890€/mes per l’home i de 749€ per la dona. Aquí la diferència és de 150€. Novament en negatiu per la dona. No es tracta que ningú sigui en negatiu, o en detriment uns d’altres, es tracta que sigui igual. 
 
Es tracta que tothom pugui viure en condicions dignes i que ningú depengui econòmicament d’un altre. Perquè després passa el que passa, que la pobresa té rostre de dona, invisibilitzada, concretament encebada en les famílies monoparentals, que es produeix violència econòmica, la més invisibilitzada de totes les violències masclistes i un llarg etcètera que té la seva arrel en el diners. El diner com a tal traduït en bretxa salarial. 
 
Una bretxa salarial entre el 21 i 23% a Espanya (ja no ens ve d’un altre 2%) i fins al 26% a Catalunya, dades que a casa nostra no es produïen des del 2008. A Europa la bretxa salarial és del 16%. Si entrem a les pensions, en general, la bretxa salarial de mitja és del 37 – 38% però per aquelles dones de més de 80 anys és del 50% o més. Posa els pèls de punta. Com viuen (o mal viuen) aquestes persones? Cal tenir present, per entendre aquestes últimes dades, que la fotografia de pensions d’ara és la fotografia de la societat d’anys enrera. Dos factors determinen la pensió: quants anys has treballat (cotitzat) i els ingressos obtinguts (base). En els dos factors la dona hi surt perdent: per excedència i baixes per maternitat.
 
La darrera reforma ens diu que els factors determinants de la pensió, en lloc de calcular-se d’acord amb els últims 15 anys (com era fins ara) es farà amb molts més. Aquesta tendència no és favorable, tenint en compte que la maternitat arriba a més edat per motius laborals i de reestructuració social.
 
I què passa amb les autònomes? Mereixerien un capítol a part i les medalles, totes, perquè se’n porten la pitjor part: 550€/mes i amb aquest import un no pot viure. Per tant, segons les dades, sumat a què l’esperança de vida de les dones ha incrementat a 85 anys, sembla que tindrem pensió però no per viure de la pensió.
 
És curiós que en uns moments on s’està professionalitzant els ventres de lloguer no siguem capaços de professionalitzar la maternitat natural, penada laboralment parlant. L’informe d’Hisenda ens parla de “la factura de maternitat” on la seguretat social cobreix una part. Alerta! Hi ha una errada de lèxic o… de concepció. No es tracta d’una “factura”. Es tracta d’una inversió. I això cal tenir-ho clar per fer el salt i avançar de la manera que toca, en lloc de quedar-nos aturats i arribar a la igualtat al 2.088. Una igualtat, per descomptat, en drets. No física ni cerebral, que tant ens enriqueix. 
 
Aquest canvi de lèxic, aquest canvi de concepció i paradigma, de la “factura a la inversió” som tots i totes qui l’hem d’impulsar. Amb la petita i mitjana empresa, que no la poden matar d’impostos ni assumir la maternitat per partida doble amb la persona que es posa de part més l’alta a la seguretat social de la persona substituta. 
 
Junts, tots, cal que exigim des de les polítiques, a les Administracions públiques i a l’Estat aquest dret social.

 

Relacionats