La UFEC ha oblidat les seleccions catalanes, un escàdol que aviat explicarem
Aquell 30 de desembre de 2013 va quedar marcat a la memòria de l’esport català com el dia en què la selecció de Catalunya va ensenyar al món del que era capaç: un futbol alegre, ràpid i dominador que va destrossar Cap Verd amb un contundent 4-1. Sota la batuta de Gerard López, un bloc purament català amb els Sergio García, Bojan i companyia va capgirar un marcador advers amb la naturalitat i l’orgull de qui juga per la seva terra. Era la demostració pràctica d’una realitat innegable: Catalunya té nivell per competir, guanyar i enamorar a l’elit internacional.
La realitat actual, però, ofereix un contrast sagnant que evidencia les conseqüències de l’obligació jurídica de defensar la samarreta espanyola. Els mateixos perfils de futbolistes que a Barcelona mourien la pilota amb la fluïdesa de l’escola de casa nostra, es veuen avui atrapats en l’esquema gris de la selecció espanyola. El darrer i trist empat de la ‘Roja’ no és una casualitat; és el reflex d’un ecosistema que encotilla el talent català, diluint la seva creativitat i personalitat en un col·lectiu apàtic. Allà on Catalunya hi posava màgia i una golejada contundent, Espanya només hi troba traves, desconnexió i resultats decebedors que s’allunyen de qualsevol brillantor.
El seleccionador de Cap Verd creu que “els millors jugadors del món juguen a Catalunya”
