Dilluns, 8 de març de 2021 - Edició 956
La República

Parlant de Birmània…

Però el que sí que podem fer és seguir posant les bases perquè quan ens arribin els vents favorables estiguem alerta i preparats

R
R 12/02/2021

A cops, quan els arbres no ens deixen veure el bosc, val la pena emmirallar-nos en d’altres per comprendre millor la nostra pròpia realitat. En aquest sentit, el que ha passat a Birmània ens pot servir molt. El fet que sigui un país molt llunyà i exòtic, situat potser erròniament en el que anomenem “tercer món”, no vol dir que el que hi passa estigui molt allunyat dels nostres paràmetres. Hi ha realitats històriques que es reprodueixen arreu i que responen a dinàmiques de poder universals.

Després que a les darreres eleccions els militars i els seus representants polítics les perdessin estrepitosament a favor de les forces democràtiques, ràpidament s’han desdit del pacte a què van arribar amb la seva líder, Aung San Suu Kyi, Nobel de la Pau i avui consellera d’estat, han derrocat el govern legítim amb un cop militar i han dissolt el Parlament, detenint part del govern i també Aung San.

De res no ha servit la convivència amb els militars i la tebior, quan no complicitat en el genocidi del poble rohinya. Quan una oligarquia basa el seu domini en la violència, la victòria militar i el genocidi dels oponents, mai acceptarà perdre el poder per les urnes. Mantindrà el miratge d’acceptar el sistema democràtic, sempre que no atempti al manteniment del seu poder absolut.

I malgrat la distància, Espanya, tot i voler equiparar-se al món democràtic europeu, no ha deixat de mantenir tics i realitats de països més propis del “tercer món” com Birmània,  que no pas com Alemanya, per exemple.

Per poder gaudir d’un sistema de llibertats, homologable a Europa i fugir del terror del règim franquista, a l’“exemplar” transició, els partits democràtics espanyols van acceptar la convivència amb els seus històrics genocides, sense cap mena de crítica ni neteja dels ressorts del poder anterior, les forces armades, la policia, el sistema judicial, els alts funcionaris i un  poder econòmic oligàrquic que va acceptar compartir amb els nous líders polítics, corrompent així d’entrada la nova democràcia.

Però l’1-O del 17, la ficció es va esborrar. Per a uns i per als altres. Per la oligarquia neo-franquista espanyola es va acabar el miratge de voler aparèixer a Europa com a un estat democràtic homologable i per a Catalunya, la convicció que tot i que va ser una gran victòria democràtica, no n’hi va haver prou amb “passar de la llei a la llei” per vèncer un estat demofòbic que basa el seu poder en l’exercici de la violència i la repressió.

Fins i tot els partits més nouvinguts al sistema, del PSOE a Podemos, comencen a entendre amb horror, que ni tan sols ells són assimilables i acceptats pel veritable poder franquista i monàrquic de l’estat quan, des del govern insinuen la més petita debilitat amb el seu veritable enemic, la Catalunya independentista.

Amb el feixisme i l’autoritarisme militarista, que ve a ser el mateix, no s’hi pot pactar, només se’l pot exterminar, i no se’l pot derrotar si ets una minoria i no tens més poder que la raó i la força de la democràcia. Alemanya ho va poder fer després de perdre la guerra i amb el suport de les forces aliades al darrera i ara, un poder democràtic legitimat vetlla pel no creixement del nazisme. Les nacions sorgides de l’antiga Iugoslàvia van comptar, ni que fos al final, amb l’ajuda de l’OTAN i el suport d’Alemanya. Els països bàltics tenien darrera l’OTAN i la UE i una URSS derrotada i en hores baixes.

Per tant, malgrat ens pesi, no podem confiar només en la força de la democràcia, a ser cada cop més i a tenir la raó. Tot això ajuda, però no ens atorga la força necessària per guanyar l’embat amb un estat que no li fa fàstics a la violència i en té el monopoli.

A la campanya electoral tots els partits independentistes exposen el seu full de ruta teòric, des del pacte amb el PSOE i Podemos per anar fent la viu-viu autonomista, esperant unes hipotètiques majories que no ens garanteixen res, a una nova confrontació amb l’estat que tampoc ens resol el veritable tema de fons que és com aconseguim que la balança del poder es posi al nostre costat.

No hi ha solucions màgiques, ni podem establir calendaris quan no es té el poder suficient per imposar-los. Cal anar minant el del contrari, sense donar-li treva, mantenir la coherència d’una confrontació que vagi configurant un contrapoder propi, que ens permeti anar guanyant aliats interns i externs. I això darrer no ho aconseguirem sense unitat estratègica de l’independentisme. Però el pas definitiu es pot donar si tenim les bases i les condicions per poder actuar eficaçment quan es presenti una conjuntura que ens sigui favorable.

En Vicent Partal, a l’editorial de Vilaweb de l’1 de febrer de 2021, ens proposa cinc mesures que ens poden posar en el camí, però que tampoc resolen el tema de fons de com decantar la balança del poder. Ens ajudarà el debilitament del règim del 78, però per si mateix no serà suficient perquè, al mateix temps, la nostra determinació els enforteix nacionalment. Ells sí que fan pinya. És precisament el contrari. El nostre èxit els debilitarà de veritat, els posarà davant de les seves pròpies contradiccions i ajudarà a la curta o a la llarga a què facin la seva pròpia revolució. O el que és més probable, que la nostra marxa sigui el pròleg de la definitiva descomposició de l’Estat espanyol (i això els nostres adversaris ho saben molt bé).

Sembla el peix que es mossega la cua. Com trencar l’atzucac i aconseguir que els vents bufin a favor nostre? Encara que ens sembli impossible, només aconseguint tenir la correlació de forces europea o internacional a favor nostre. I com s’aconsegueix? Primer posant les bases, en línia amb el que proposa en Partal: 1. Manteniment de la confrontació i la mobilització. 2. Unitat estratègica. 3. Contrapoder institucional republicà. 4. Una política exterior eficaç. 5. Ampliació dels suports interns per les polítiques socials de l’independentisme.

En segon lloc, la conjuntura favorable.  I la crisi de la Covid en pot ser la clau. La desastrosa gestió de la pandèmia per part del govern espanyol ens està portant cap a un desastre humanitari sense precedents i a una crisi econòmica esfereïdora. Al mateix temps, Espanya no està en condicions de pujar al carro d’uns canvis estructurals i de fons que la nova societat del s. XXI imposa i que la pandèmia accelerarà brutalment. Només aquells països més preparats seran capaços d’aguantar el terratrèmol que ens espera. Espanya no ho està. I una República Catalana, si no triga massa, potser ho estaria una mica més.

Una pandèmia sanitària i una crisi econòmica sense control a Espanya pot arribar a posar en perill la salut de tot el continent i desestabilitzar econòmicament la UE. Ho permetran? Podríem arribar a una intervenció de l’EE per part de la UE? Això ens obriria una finestra d’oportunitat? Possiblement. Serà el que passarà? No ho sabem. Però el que sí que podem fer és seguir posant les bases perquè quan ens arribin els vents favorables estiguem alerta i preparats.

Exigents.cat