Dimarts, 20 d'octubre de 2020 - Edició 817
La República

Països Catalans: prohibit adoctrinar

Fora bo, doncs, no oblidar les tones de notícies tòxiques i calumnioses de Las Provincias, El Mundo o l’ABC contra els mestres d’arreu dels Països Catalans, l’ofensiva judicial i política de l’Estat contra el sistema educatiu català perquè tot això continuarà

Francesc Viadel
Francesc Viadel 17/10/2020

Durant aquest curs, els escolars britànics no podran saber-ne res de l’anticapitalisme. El partit conservador comandat pel vividor de Boris Johnson, en nom d’una educació imparcial, considera que determinats materials que posen en qüestió el capitalisme produïts per “organitzacions polítiques extremes”, són un autèntic perill.

Dins d’aquestes organitzacions s’inclouen aquelles que han declarat públicament voler eliminar o enderrocar la democràcia o el capitalisme. També les que s’oposen a la llibertat d’expressió, les que empren l’ús del llenguatge racista, inclòs l’antisemita, les que donen suport a activitats il·legals. Costa d’imaginar, tot i que tot podria ser, a uns quants centenars, milers de professors britànics exaltant ací i allà les virtuts del règim stalinista o els avenços científics aconseguits durant el període hitlerià. No n’hi ha tant d’idiota solt ni Anglaterra, ni en França, ni en cap país amb una tradició liberal.

Així doncs, resulta prou evident, que l’extens menú de restriccions proposades pel ministeri britànic té com a únic objectiu amagar el fet que s’intenta, estúpidament, evitar que els futurs ciutadans britànics concloguen que el sistema neoliberal en què viuen amb la complicitat dels partits que han traït els principis més elementals de la socialdemocràcia, és una autèntica merda, una condemna a perpetuïtat a la precarietat, al malviure. L’enyorat Tony Judt deu estar ara mateix maleint en la tomba els ossos del mentider i mediocre Johnson, la malaptesa de tots els suposats socialistes oficials d’Europa ocupats en fer el ‘caldo’ gros a les grans companyies on acabaran jubilant-se milionaris i farts com a gossos.

Mentre tant, a Hong Kong, s’ha expulsat de la docència a un mestre de primària per promoure suposadament la independència d’aquest territori. El mestre havia portat a classe el manifest de la formació independentista Partit Nacional, il·legalitzat en 2018 per a debatre’l. A més, també havia passat un vídeo del líder d’aquest partit, Chan Ho Tin, per a després preguntar als seus alumnes sobre la llibertat d’expressió o sobre les raons que podien haver per a reclamar la independència.

Les autoritats xineses, com tothom sap tan liberals, van titllar la mesura de l’expulsió del mestre de colp precís contra les “ovelles negres” del sector educatiu que consideren que estan radicalitzant la joventut. Tota una advertència.

Tant se val. La mesura britànica com l’expulsió del professor de Hong Kong, en comparació a les restriccions del pensament en l’escola, a les maniobres maldestres del bloc reaccionari per a imposar les seues tesis en l’educació pública a Espanya, en comparació, dic, a la persecució descarnada dels mestres que suposadament han dissentit d’algun dels dogmes de la unitat de la pàtria, semblen una broma. I la cosa no va només de separatisme… Ja veurem que tarden en denunciar en un poble de Ciudad Real o de Badajoz, un mestre per parlar a classe sobre la corrupció de la Corona o per comparar un règim republicà amb un de monàrquic.

Com siga, als Països Catalans la cosa ve de lluny. A casa nostra, el simple ensenyament de la llengua ha estat motiu de persecució per part d’inspeccions educatives o de mitjans de comunicació tan tòxics i imparcials com Las Provincias o l’ABC.

Durant les dècades dels 70 i 80, el País Valencià va viure una autèntica croada contra els mestres que simplement es limitaven a ensenyar valencià. Se’ls assenyalava públicament, se’ls denunciava, se’ls perseguia com a uns autèntics heretges. El valencià -el català que parlen els valencians- a l’escola, tret del seu context de marginalitat i degradació formal esdevenia, clar i ras, el vehicle ideològic de tots els monstres que atemoreixen la dreta: el marxisme, el separatisme etc… atès que teòricament eren els partits de l’esquerra, d’acord amb les teories de la pedagogia més avançada els més proclius a defensar la llengua materna com a vehicular de l’ensenyament o la dignificació pública del valencià en tant que un dels principals elements d’identitat del país.

Una situació molt semblant encara que no amb la intensitat que es va viure al País Valencià, es va donar a les Balears on el gonellisme, és a dir, el secessionisme local, va intentar la mateixa operació de desestabilització del sistema educatiu, crispar la societat a compte d’un anticatalanisme fastigós.

A Catalunya, tant el PP com Cs mai no han amagat la seua hostilitat al sistema d’immersió lingüística. De fet, el partit d’Albert Rivera va nàixer en part només per combatre’l en defensa d’una llibertat i d’una pluralitat que els seus principals líders no se creuen ni mamats. Dirigents com Vidal-Quadras no van dubtar en difondre la llegenda negra de xiquets als quals se’ls castigava no donant-los a beure aigua pel fet de no parlar en català o en comparar les escoles catalanes en autèntics camps de reeducació a la manera del Vietnam comunista.

L’1-O va suposar però un recruament dels atacs a l’escola en nom, una vegada més, de la llibertat, i la contra d’un suposat adoctrinament per part dels docents. Qui se’n recorda ara mateix dels 30 professors de Sant Andreu de la Barca denunciats ara fa tres anys per un guàrdia civil i calumniats pel nefast Javier Negre?. De les mentides del Ministre d’Exteriors Alfonso Dastis sobre l’escola a Catalunya?. Segurament, pocs. I això no obstant, el mal esta fet perquè la por haurà campat en no poques aules que és allò que sol passar quan l’autoritarisme més ferreny mostra les seues dents. Por a fer simplement de mestres, a parlar obertament del món que ens envolta a uns estudiants que no assisteixen precisament cada dia a l’escola per a prendre la llista dels reis gots, per a saber sumar, restar i multiplicar o llegir i escriure correctament. Un món que va a la catàstrofe per causa d’un sistema econòmic demolidor, d’un gir autoritari dels Estats davant la por a les legitimes aspiracions d’una bona part de la societat a tenir una vida millor, d’una societat que fins ara s’ha pogut expressar lliurement als carrers, als mitjans de comunicació públics, a les aules, les de les escoles, els instituts i les universitats perquè sense llibertat no pot haver democràcia.

Fora bo, doncs, no oblidar les tones de notícies tòxiques i calumnioses de Las Provincias, El Mundo o l’ABC contra els mestres d’arreu dels Països Catalans, l’ofensiva judicial i política de l’Estat contra el sistema educatiu català perquè tot això continuarà.

I fora millor encara explicar què ha passat, què passa encara en les nostres escoles en relació a un Estat i a unes determinades organitzacions i partits polítics que a Europa, formalment, passen per ser defensors acèrrims de la llibertat d’expressió però que estan més a prop de l’autoritarisme xinès o de la hipocresia del neoliberalisme més radical que dels principis més elementals de la democràcia.

 

Francesc Viadel  

 

 

Relacionats