Dimarts, 30 de novembre de 2021 - Edició 1223
La República

L’estratègia de Farsánchez

Espanya està perduda per una raó ben senzilla. Perquè no poden jugar sempre brut i mentir sempre i a tothom. I alhora pretendre que la vida els vagi bé. La corda s’estripa.

Jordi Galves
Jordi Galves 29/04/2020
El president del govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez, en un moment de la seva intervenció com a candidat a la investidura el 4 de gener del 2020 al Congrés dels Diputats. (Horitzontal)

És elemental. No sé si has estat mai vivint amb la teva parella i has tingut algun problema habitacionista per culpa d’alguna infidelitat real o imaginària, això és igual. Infidelitat teva o de la persona amb qui hi vivies o amb qui hi vius, això també és igual. I tampoc no sé si t’has adonat que existeix, que es fa servir una habilitat, una astúcia, un engany, vaja, una canallada que consisteix en acusar una persona innocent de fer, d’estar fent, exactament el tu fas en realitat. Per despistar. Per exculpar-te. O sigui, m’explico, que li fots el salt a la dona i per no aixecar sospites vas i decideixes fer el gelós i l’acuses, a ella, de tenir un amant. O uns quants. O acuses de lladre el teu soci en una empresa quan ets tu qui l’està estafant. La tècnica és perversa i molt efectiva, si no t’enxampen. Per aquest camí retorçat el doctor Goebbels va poder dir que Polònia havia atacat l’Alemanya nazi i que per aquest motiu destruirien el país, en companyia de la Rússia comunista de Stalin. L’episodi és conegut amb el nom de Provocació de Gleiwitz o Operació Himmler, un dels millors exemples d’un atac de falsa bandera. Alguns efectius alemanys disfressats amb l’uniforme polonès sembla que van atacar una emissora de ràdio fronterera  alemanya a Gleiwitz. La propaganda política nazi va servir-se de presoners del camp de concentració de Dachau. Els van matar i vestir com si fossin soldats del govern de Varsòvia. Una prova falsa que no va aconseguir enganyar ningú però que va ser útil per a la propaganda, una propaganda que assegurava que els nazis eren les víctimes dels polonesos, que la ràdio en qüestió animava la minoria polonesa de Silèsia perquè s’alcés en armes contra Hitler.

Aquesta és exactament l’estratègia de Pedro Farsánchez. Tothom veu, tothom pot veure, si vol, que el Govern d’Espanya menteix amb la nefasta gestió de la crisi del virus. I que produeix incessantment notícies falses, mentides oficials, falsedats de tota mena que no aconsegueixen amagar la tossuda realitat. No poden amagar el desastre. Tampoc no ho pretenen perquè el desastre és una evidència. Només busquen embolicar la troca, celebrar la cerimònia de la confusió, fer impossible que el partit de futbol es pugui continuar jugant. Bloquejar la situació i arribar a l’empat ja que l’alternativa és perdre el poder de manera rotunda. I naturalment, acusant des de la posició de força del Govern que són els altres, sempre els altres, els que estan mentint i que són víctimes de males arts dels més malvats de la pel·lícula, la dreta i els independentistes. Que Pedro i Pablo ho estan fent tan bé i de manera tan competent que reben tota mena de crítiques dels pèrfids rivals polítics.

Només cal veure el caos que Espanya ha generat en l’OCDE proporcionant-los dades falses sobre el nombre de persones contagiades i traspassades pel virus de la corona. Obligant l’organisme internacional a reconèixer que va acceptar, sense comprovar, les dades adulterades de Farsánchez. I alhora criticant l’OCDE perquè va donar crèdit a la impostura que ells van propiciar. Ahir va ser molt revelador veure el cap del comitè d’experts, conegut com a doctor Fernando Simón —també conegut com “la ciència” segons l’expressió del president del Govern— carregant contra els que han escoltat les mentides propagades pel Regne d’Espanya. No és tampoc una estratègia nova. La coneixem des del primer d’octubre, quan van assegurar-nos que la violència l’havia exercit la població contra la policia i la guàrdia civil espanyoles, quan els votants catalans van fitar-los amb esguards d’odi. Quan van assegurar que les víctimes eren els botxins i els botxins eren les víctimes.

En l’època d’internet, el poder, el govern, es remou com un gat panxa enlaire i intenta confondre els ciutadans fins al paroxisme. Erosiona, cada dia que passa, la nostra serenitat i la nostra paciència. Ens vol histèrics i emprenyats, espantats, esverats. Fomenta l’escepticisme, el desànim, la confusió, corrents emocionals col·lectius que, abans o després, acaben reclamant l’aparició de polítiques autoritàries, repressives, una mà dura. Després de les retallades econòmiques comencen les retallades en drets i llibertats. Però em sembla que el poble sobirà, que la gent del país, emancipada de la propaganda oficial ja els ha pres la mida. I em sembla que la gent del país, el poble sobirà domina molt millor internet que no pas els mercenaris al servei del Govern. Ens diuen nazis però els nazis són ells. Ens diuen insolidaris però ho fan per amagar que són ells els insolidaris. Només pensen en salvar el cul i és ben possible, perfectament possible, que no se’n surtin. Espanya està perduda per una raó ben senzilla. Perquè no poden jugar sempre brut i mentir sempre i a tothom. I alhora pretendre que la vida els vagi bé. La corda s’estripa.