Divendres, 18 de setembre de 2020 - Edició 785
La República

La República possible

Deixem el volar coloms d’unes quimèriques República o respúbliques espanyoles. L’única República possible, ara i aquí, és la catalana

Miquel Bofill i Abelló
Miquel Bofill i Abelló 14/08/2020
El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, parla amb el vicepresident, Oriol Junqueras, al Parlament, el 26 d'octubre del 2017 (horitzontal).

L’esperpent crònic que és la monarquia espanyola fa que de tant en tant aflori tímidament un republicanisme espanyol que sembla que només es creu algú en la perifèria espanyola i en algun barri popular de Madrid, i és prou significatiu que no haguem vist pràcticament cap manifestació popular realment massiva a favor de la República espanyola.

 

La realitat és que estem lluny d’un horitzó plausible per a la República espanyola perquè encara que les enquestes reflecteixen un clar desprestigi dels Borbons, i una certa inclinació dels ciutadans de l’Estat espanyol per la República, si ens ho mirem de més a prop veurem que les dades es desequilibren contra la monarquia pel pes relatiu de les opinions de les poblacions de Catalunya i d’Euskadi i Navarra, però que en el nucli de la nació espanyola monolingüe, malgrat els escàndols, una majoria de la població expressa el seu suport a la monarquia. No menys important i significativa és la majoria política que tenen a les institucions espanyoles els partits monàrquics (de VOX al PSOE, amb tots els matisos discursius que es vulguin) i la seva defensa blindada de la Constitució i el règim del 78, partits als quals de facto s’ha afegit Podemos ajornant sine die el seu republicanisme; només cal sentir Pablo Iglesias dient com a mostra de republicanisme que «tard o d’hora els joves possibilitaran una república a Espanya», és a dir, ara, no. Per acabar de reblar el clau monàrquic, i no és qualsevol cosa, el conjunt de l’aparell judicial, l’exèrcit espanyol en bloc i tot l’entremat econòmic de l’Ibex 35, per resumir, donen suport al règim i a la monarquia.

 

I tot això, sense haver entrat a valorar la qüestió fonamental arribat el cas: quina seria l’arquitectura i la finalitat d’aquesta hipotètica República espanyola en relació amb el règim del 78 i, sobretot, pel que fa a l’exercici del dret d’autodeterminació dels Països Catalans.

Deixem el volar coloms d’unes quimèriques República o respúbliques espanyoles. L’única República possible, ara i aquí, és la catalana.

La República catalana és possible perquè té el suport de milions de catalans, que sabem que ens hi va el futur com a nació, i aquesta és la qüestió fonamental. Milions de catalans que ho han expressat munts de vegades al carrer durant l’última dècada, elecció rere elecció, votant partits que es presentaven com a independentistes catalans, i encara més l’1 d’octubre del 2017 en l’únic referèndum en què, tot i la repressió per impedir-ho, s’ha pogut expressar el poble de Catalunya, amb un resultat de vots favorables superior, en tant per cent del cens, al que va permetre, per exemple, al Regne Unit iniciar la sortida de la Unió Europea.

La repressió posterior a l’1 d’octubre va frenar el procés constituent que havia iniciat les primeres passes amb les lleis de transitorietat i va deixar descol·locats els polítics que havien de dirigir-lo, segurament perquè no estaven realment determinats a dur-lo endavant en ruptura amb el marc espanyol i esperaven una negociació, ves a saber si abocada a una enèsima reforma federal/autonòmica de maquillatge de l’estat espanyol. La qüestió és que no hi va haver negociació, ni n’hi ha, ni se l’espera, sobre les qüestions centrals de la fi de la repressió i el reconeixement sense límits del dret a la llibertat dels catalans per part de l’Estat espanyol.

Els partits catalans, per construir la República catalana, tenen la força de la gent, la força democràtica de la majoria que haurien d’exercir dins les institucions autonòmiques, si cal fent saltar les costures antidemocràtiques del règim del 78, i sobretot des del carrer, practicant realment la desobediència civil no-violenta,  i creant una nova institucionalitat republicana a Catalunya, basada en els càrrecs electes de tots els nivells i alhora,  aprofitant les conquestes de l’exili davant la persecussió política espanyola, enfortint el Consell per la República, que hauria de passar a ser “de” la República, i arribar a la conformació d’un govern republicà a l’exili que reivindiqués la legitimitat de l’1 d’octubre. Llavors sí que potser veuríem trontollar la monarquia espanyola i el règim del 78, moviments internacionals… i intents seriosos de negociació.

Per arribar-hi, si no es volen veure desbordats en un futur, els actuals partits independentistes institucionals (CUP, ERC i Junts) s’haurien d’obrir a la gent que dóna força al moviment i fomentar el debat obert, per exemple obrint les seves votacions de programes i llistes electorals als seus votants i al conjunt de la ciutadania, amb primàries que fossin vàlidades per una participació significativa del cens electoral, amb la qual cosa milloraria la qualitat de les seves propostes i creixeria exponencialment el seu nombre d’adherits i de votants.

Cal sortir de l’atzucac de la gestió autonòmica i de l’atemoriment davant de la repressió, forjant la unitat estratègica de l’independentisme amb la participació de la gent i amb nous lideratges.

Aquesta República, forjada amb la força de la gent, a Catalunya és possible. Però, s’ha de fer, perquè també podríem perdre les oportunitats que encara tenim. Parlem-ne?

Relacionats