Divendres, 19 d'agost de 2022 - Edició 1485
La República

Justícia i llibertat acadèmica

Els magistrats de l’Audiència Provincial han decidit que només és just allò que té el resultat que ells desitgen

Jordi Matas Dalmases 24/07/2022
El secretari general del Parlament, Xavier Muro, durant el judici contra la Sindicatura Electoral de l'1-O. Senyal del TSJC. Imatge del 4 de març de 2021. (Horitzontal)

La Secció 8a de l’Audiència Provincial de Barcelona acaba de resoldre el recurs de la Fiscalia a la sentència del Jutjat Penal número 11 de Barcelona, que va absoldre els cinc membres de la Sindicatura Electoral del Referèndum d’Autodeterminació de l’1 d’octubre. L’Audiència Provincial ha decidit que no li agrada la sentència absolutòria i que tampoc li agrada la jutge que la va dictar i, amb una deliberació insòlita, injusta i sense precedents, ha decidit revocar la sentència, anul·lar-ho tot i repetir el judici amb un nou jutge. Els magistrats de l’Audiència Provincial que han dictat aquesta nova sentència han trencat sense escrúpols les regles del joc, han decidit que només és just allò que té el resultat que ells desitgen. Han fet com aquells nens malcriats que només saben guanyar fent trampes i que quan perden diuen que no s’hi val i, enrabiats, exigeixen tornar a començar el joc.

El membres de la Sindicatura Electoral portem gairebé cinc anys de repressió, sense cap fonament jurídic, del Ministeri Fiscal. La jutge suplent de primera instància, en la seva sentència, va anar desacreditant, una per una, totes les argumentacions quimèriques de la Fiscalia. La repetició constant en el text de la sentència de la frase “no queda suficientment acreditat” i la declaració de tots els testimonis, inclosos els que van ser cridats a instàncies de la fiscal, evidencien la total inconsistència dels tipus penals de l’acusació, que, en l’escrit final d’acusació, demanava dos anys i nou mesos de presó per a cadascun dels cinc acadèmics i juristes de la Sindicatura Electoral. La fiscal, assedegada  de repressió, va presentar un recurs a la sentència absolutòria de 14 d’abril de 2021. Els arguments a la desesperada de la Fiscalia anaven, bàsicament, en la línia de denigrar sense miraments la jutge que va dictar la sentència, tot demostrant de què són capaços per aniquilar la llibertat acadèmica. La petició final del recurs, en un intent rocambolesc de revertir els bons arguments jurídics de la jutge i contaminar ideològicament el cas, demanava la nul·litat de la vista oral i de la sentència i la celebració d’un nou judici amb un “jutge imparcial”. Semblava sorprenentment contradictori que la Fiscalia, que en aquest cas ha estat parcialment sotmesa al servei de les clavegueres de l’Estat, denunciés la parcialitat d’una jutge que només va fer servir raonaments jurídics i que va assistir atònita a la desídia probatòria de la fiscal. Per desgràcia, els magistrats de la Secció 8a de l’Audiència Provincial han avalat totes aquestes tesis, com si fiscal i magistrats fossin conscients que la millor manera de fer currículum per anar pujant en l’escalafó judicial és participar amb devoció de les intrigues del lawfare, de la conxorxa judicial contra la dissidència política i, en definitiva, del deep state judicial espanyol. Això sí, sempre fent veure que al darrere d’aquesta trama bruta hi ha bons arguments jurídics.

L’actuació repressiva del Ministeri Fiscal cap als membres de la Sindicatura Electoral de l’1-O ha estat un clar exemple del que no hauria de fer mai la Fiscalia d’un estat democràtic. De totes les múltiples querelles que va presentar la Fiscalia a persones relacionades amb el referèndum de l’1 d’octubre de 2017, la primera va ser la dels membres de la Sindicatura Electoral, de manera que va voler intimidar i castigar, d’entrada, persones independents expertes en processos electorals que formaven part d’un òrgan imparcial. La Fiscalia ens va acusar, a tots cinc, de cometre els delictes de malversació de fons públics, usurpació de funcions i desobediència, amb penes que podien haver sumat més de cinc anys de presó. Malgrat l’escàs rigor jurídic de la querella, i malgrat que tots els membres de la Sindicatura Electoral vam renunciar al càrrec, a instàncies del Govern de Catalunya, després de l’amenaçadora sanció de 12.000 euros diaris per part del Tribunal Constitucional, la Fiscalia va mantenir l’acusació com si no hagués passat res. De tot aquest desori acusador, podem concloure que el cas dels membres de la Sindicatura Electoral de l’1-O ha estat el primer en la història dels estats que s’autoqualifiquen de democràtics en què la Fiscalia ha perseguit acadèmics i juristes nomenats per un Parlament per formar part d’un òrgan electoral encarregat de vetllar per les garanties procedimentals, l’objectivitat, la transparència i el dret de participació en un procés electoral.

El Ministeri Fiscal no hauria de ser un cos de mercenaris al servei dels interessos ideològics més espuris de les elits polítiques i judicials espanyoles, i no hauria d’inventar-se delictes inexistents ni activar el dret penal de l’enemic. Convindria que tots els fiscals tinguessin ben apreses les funcions que els encarrega la Constitució espanyola, que se suposa que protegeixen: promoure l’acció de la justícia en defensa de la legalitat, dels drets de la ciutadania i de l’interès públic tutelat per la llei, i satisfer l’interès social. Tal com els membres de la Sindicatura Electoral vam indicar en el judici, nosaltres no vam cometre cap delicte, i la Fiscalia i la Secció 8a de l’Audiència Provincial ho saben perfectament. L’acusació inicial de malversació de cabals públics no anava acompanyada de cap despesa efectiva o assumpció de despesa que fos susceptible de generar una obligació de pagament a càrrec de fons públics. El delicte d’usurpació de funcions només va servir per mantenir fins al final l’amenaça d’una pena de presó superior a dos anys, perquè el dia del judici la mateixa Fiscalia va abandonar la fonamentació d’aquest tipus penal, tot reconeixent que era una acusació absolutament infundada. I pel que fa al delicte de desobediència (de particular i, alternativament, d’autoritat), la Fiscalia no va articular cap prova, ni durant l’acusació ni en el judici, per evidenciar els elements nuclears d’aquest delicte: l’acreditació temporal de l’efectiva notificació de l’ordre desobeïda i la certificació del moment en què es duu a terme la conducta suposadament desobedient. Res de res.

La Fiscalia ens ha perseguit per exercir la nostra responsabilitat com a acadèmics en acceptar la missió que ens va encomanar el Parlament de Catalunya. El Ministeri Fiscal veu delicte allà on hi ha transferència de coneixement, on hi ha responsabilitat acadèmica, on hi ha dignitat acadèmica, i ha volgut coartar la nostra llibertat acadèmica i científica. És per això que, en la meva declaració final del judici, ja vaig advertir la jutge i la fiscal (i ara també aviso a l’Audiència Provincial) que no deixaré de ser mai un acadèmic, que, malgrat la repressió, sempre defensaré la llibertat acadèmica i, en conseqüència, que si algun dia torno a rebre un encàrrec com el que em va fer el Parlament el setembre del 2017, el tornaré a acceptar. Fa més de trenta anys que soc professor de la Universitat de Barcelona i tinc ben assumit el lema de la meva Universitat: libertas perfundet omnia luce.

Jordi Matas Dalmases

Catedràtic de Ciència Política de la UB