Dijous, 22 d'abril de 2021 - Edició 1001
La República

Franco presente!

Els països són fills de les seves circumstàncies particulars i és per aquest motiu que Franco és enterrat en un monument funerari a títol de basílica allà per la Serra […]

Marc Gafarot
Marc Gafarot 10/11/2018

Els països són fills de les seves circumstàncies particulars i és per aquest motiu que Franco és enterrat en un monument funerari a títol de basílica allà per la Serra de Guadarrama i, per contra, Hitler no sabem on és. Dues cares d’una mateixa moneda, dictadures injustes amanides de molta sang, odi i barbàrie. Un va guanyar la guerra i romangué a les cimes del poder fins que la mort. Sempre implacable, se l’endugué; l’altre, qui ho pot oblidar, la guerra la va perdre sense cap mena de pal·liatius ni consideracions en el jus post bellum i menys encara en el record o memòria popular. No podia ser de cap altra manera, a la desfeta militar s’hi sumaren horroroses evidències de comportaments, fins llavors, inimaginables per l’ésser humà. Stalin, criminal a l’alçada de Hitler però vencedor en la guerra i que ara viu un cert revival, amb bon criteri escampà les cendres del nazi en lloc desconegut per evitar posteriors homenatges en forma de laiques processons.

La diferència política fonamental entre un país com Alemanya i un altre com Espanya –o Rússia- pel que fa a la seva particular visió de la democràcia i l’estat de dret rau en el desmantellament de tota l’estructura nacionalsocialista del primer coneguda amb el sobrenom de la desnazificació. En cas de derrota “no total” com passà amb la 1ª Guerra Mundial, fóra més que probable una certa continuïtat amb l’antic ordre de les coses tal i com succeí amb l’Espanya, i no diem Rússia, un cop mort el general dictador. D’aquí la importància que, durant els primers anys de la transició, tenia fer efectiva la ruptura, expressada aquesta en fer una república, l’acceptació del dret d’autodeterminació, la persecució dels crims i criminals durant el franquisme, la inhabilitació per càrrecs públics de polítics del franquisme i llarg etc; i, sobretot, no caure, com així férem, en el parany o miratge oníric de la reforma política que ens ha conduit a l’atzucac on avui som plenament instal·lats. Acceptant allò, ens han volgut fer còmplices de tot això que ara passa. Potser no hi havia altre remei, però els pobles els surt barat tenir memòria històrica i, tot sovint, molt car i abusiu perdre-la.

La única oportunitat que tenen les esquerres d’Espanya per viure en un país que comparteixi, almenys part del seu ideari i valors, és poder fer efectiva la independència de Catalunya. Mal que els pesi als “compañeros” espanyols la influència de Catalunya, unida al pòsit resistent franquista de les institucions espanyoles i d’una part de la ciutadania seduïda per un nou nacionalisme espanyol, és massa poderós, virulent i desconcertant com per possibilitar un canvi de règim o d’actituds dins l’actual. Catalunya, des de fora podria influir vers un canvi a l’Estat, des de dins és un objecte a abatre, a dreta i esquerra, la qual cosa impossibilita qualsevol tipus de replantejament de l’Estat, car sempre semblarà una actitud de derrota o de concessió vers el catalans i la seva interessada i perillosa “agenda oculta”. Preparem-nos  per la independència, fem-ho per nosaltres, però també és el millor servei per començar a canviar l’estat de les coses a Espanya. Ningú ens ho agrairà, comencem a ser realistes, però un cop feta la independència cal que algú ens doni les gràcies o la raó?