Divendres, 5 de març de 2021 - Edició 953
La República

Espanya, a la recerca del seu model d’Estat

Pocs països al món encara busquen quin és el seu model d’Estat ideal. Si monarquia o república, si unitària o federal, si parlamentària o presidencialista, amb un sistema uninominal majoritari o sistema […]

Guillem Pursals
Guillem Pursals 16/12/2018

Pocs països al món encara busquen quin és el seu model d’Estat ideal. Si monarquia o república, si unitària o federal, si parlamentària o presidencialista, amb un sistema uninominal majoritari o sistema proporcional, bicameral o unicameral.

Des de la unificació de regnes amb el matrimoni d’Isabel de Castella i Ferran II d’Aragó, que hi ha hagut plantejaments de com havia de ser el resultat d’aquesta. Les mateixes guerres de les Germanies al País Valencià i Balears, ja plantejaven qüestions jurídiques fruit d’aquesta unió, que han arribat fins avui dia on hi ha una crisi institucional important amb la possible secessió de Catalunya a mitjà termini. Tot i això, no hi ha hagut un model d’Estat que fos durable en el temps, doncs contínuament hi ha hagut inestabilitat política, vulneracions del dret i canvis de furs i privilegis territorials, per evitar una gran catàstrofe territorial.

Des de la reglamentació de la Nació espanyola, el 1812, amb la Constitució de Cadis, la situació política i constitucional ha sigut un ball de saló on en cada període s’anava canviant de model d’Estat, de principis morals i fins i tot de forma de govern. Les guerres carlistes, totes tres, van sacsejar el model d’Estat de centralista a foral, de tenir-ho tot centralitzat a la Cort de Madrid a donar importància gestora a les diputacions provincials, i després a les juntes delegatòries ministerials del Governador Civil. Un governador civil que encara existeix sota el nom de Subdelegat del Govern, des de 1997. I no fou fins a 1891 quan Francisco Silvera considera oportú, a causa dels problemes de reivindicacions foralistes i els aixecaments carlistes, que les antigues regions de 1833, amb alguna modificació, poguessin començar a actuar amb autonomia competencial. Cosa que va servir per construir la Mancomunitat de Catalunya sota govern de Dato, i posteriorment l’ordenament regional de la II República amb els Estatuts d’Autonomia.

Quinze documents amb rang de Constitució, entre els que figuren set textos constitucionals, quatre que van quedar en projecte, dos Estatuts Reials i les Lleis Fonamentals del Regne. Quinze models d’Estat diferents entre 1808 i avui, i alguns contradictoris entre si, no mostrant una evolució ni quelcom lineal. Cada quinze anys s’ha presentat un projecte diferent d’Estat, amb les seves reivindicacions a favor i en contra, i gairebé sempre s’ha quedat en punt mitjà per evitar una precipitació de successos. Exemples com que en ple franquisme, el 1960, es recopila el Dret Civil Català, i es fa un punt i coma a la legislació franquista a través de la Llei Estatal 40/1960, de 21 de juliol. O es mantenen els furs d’Àlaba i Navarra per tapar una crisi regionalista amb els requetès que reivindicaven drets històrics per totes les regions. Amb l’excusa de “províncies traïdores a l’Aixecament” les altres dues províncies basques van tenir règim foral fins a la fi del règim. Això va evitar que des de qualsevol punt del territori algun polític del règim demanés el desmantellament foral complet.

I pegat sobre pegat, arribem a la Llei de la Reforma Política i a la Transició, on s’intenta crear un nou model d’Estat cedint competències a les regions i nacionalitats històriques, però tothom puja al carro i es consolida el “café para todos”. El que llavors havia de ser una solució temporal per aconseguir consensos s’acaba convertint en estructura consolidada. 189 competències transferides a Catalunya des de 1978 en forma de decrets, segons el Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques. Gràcies als Pactes del Majestic de 1996, pensats per Macià Alavedra, sota el període d’Aznar, va ser quan més competències es transferien a Catalunya, fins al punt d’aprovar lleis com la derogació del servei militar, la fi del governador civil pel subdelegat del govern (amb menys competències), l’ampliació del port i l’aeroport de Barcelona, la Llei de Política Lingüística o majors competències cap als Mossos. Tot i això, mentre esperonava que no s’havien de fer concessions, ni cedir, davant les pretensions dels nacionalistes que volien difuminar el que era Espanya. I sota els discursos de “Más España” es transferien competències perquè no esclatés un problema territorial.

Amb el govern de Zapatero esclata el problema del segon Estatut de Catalunya. El president del govern es compromet a defensar-lo per a després no fer-ho. I amb l’aparició de la sentència del Tribunal Constitucional ja amb el govern de Rajoy fan esclatar una crisi que encara dura avui dia. El fet de no obrir-se a negociar cap de les propostes fetes per la Generalitat, ni el Pacte Fiscal, ni el Concert Econòmic, ni la transferència de competències, inicien i generen les tensions polítiques actuals, on la intransigència i la falta de mà esquerra han generat un seguit de respostes ciutadanes. En temps d’Aznar, el ministre Rajoy era un dels més reaccionaris a les cessions competencials, segons apunten algunes fonts. I sota el govern de Pedro Sánchez, per tal de no perdre vots a l’àmbit estatal, manté la mateixa línia respecte no cedir en res, però al mateix temps, segons diuen els socialistes, obrir canals de diàleg entre totes dues institucions. Canals de diàleg que ja estaven oberts i han existit en tot moment, inclòs durant l’aplicació del 155CE entre actuals consellers i l’executiu espanyol.

L’actual retòrica de Casado durant les eleccions andaluses és la mateixa que ja tenia Aznar mentre cedia competències als 90’ s, i veus internes del PP, com la de Alberto Núñez Feijoo, Juan Vicente Herrera o alts càrrecs del PP de Madrid, segueixen estant en contra de tocar les competències autonòmiques i encara menys centralitzar l’Estat. En tot moment però, el discurs dels populars és incrementar la presència de l’Estat espanyol a les autonomies, sobretot a Catalunya i Euskadi, a través de les competències que encara manté l’Estat a la comunitat autònoma. Per la seva banda, el PSOE, no presenta alternatives viables perquè no controla el Senat, ni el Congrés, tot i ostentar la Presidència del Govern, el partit avança cada cop amb més atzucacs i amb menys unitat interna, improvisant el dia a dia amb propostes que no tenen suficient consens a les Corts.

Així doncs, ara ens trobem de nou en una situació on es volen posar pegats per solucionar el cada cop més repetitiu projecte territorial, com també l’organització estatal al respecte. El federalisme socialista, sense cap suport extern ni gairebé intern, les propostes de statu quo del PP de mantenir-ho tot igual, la centralització i uniformització de C’s, la supressió i ordenació jacobina de VOX, els models confederals de Podemos o les derives secessionistes, demostren que el model d’Estat segueix sense cap consens ampli, i encara menys, amb possibilitats de canviar cap a una direcció o altra, sense que alguna de les parts opti per fer-ho sota una retòrica immobilista.