Dijous, 22 d'abril de 2021 - Edició 1001
La República

Era això, PDeCAT?

Potser era el propòsit amagat de no fer-lo funcionar de cap manera, i així carregar-nos, no pas el procés que ha de ser etern però sí la independència, però el […]

Marc Gafarot
Marc Gafarot 27/11/2018

Potser era el propòsit amagat de no fer-lo funcionar de cap manera, i així carregar-nos, no pas el procés que ha de ser etern però sí la independència, però el cert és que passats més de dos anys des de la seva (re)fundació la marca i projecte del PDeCAT  no funciona més enllà de quan ho ha fet electoralment sota el paraigües de Carles Puigdemont. Un fet, malgrat tot, que està per veure quina continuïtat tindrà i si el seu líder els acaba engegant a dida, cosa que dubto o, es produeix una nova transformació que superi en molt aquella del pa i el vi. Que els Mas, Homs, Madí i altres companyies tornin per fer surar un nou projecte requereix d’una fe que té més a veure amb la creença en la pedra filosofal o els elixirs de l’eterna joventut que no pas amb una fe religiosa i transcendent i ja no diem política. Hi ha algú amb autoritat en aquest partit per fer-los no tornar d’on havien marxat? Em temo que no, i aquesta negativa palesa la nul·litat d’un projecte parit per ser mediocre i condemnat a la seva dissort que és la mort.

L’estat i natura de les coses dels successors de Convergència, ara mateix són tan decebedors que acabaran fent bona l’obra del Jordi Pujol, que reconstruí la Generalitat per fer país, però mai per fer la independència. I més enllà de la mesquina corrupció que l’afectà a ell i sobre manera a resta de família i bona part de l’elit convergent, el seu gran pecat fou, en tant que nacionalista català, no creure prou en el país per apostar a favor d’un estat català com a superació del pedaç autonòmic, on ell era, i aquí rau la clau de volta de tot plegat, el principal vassall, primer i darrer beneficiari, del Regne d’Espanya. Amb aquests rivets, obvi era que d’incentius cap a la independència ben pocs. Però fallaren, sortosament, dues coses ni esperades ni volgudes: sense voler fou la Convergència de Pujol qui creà les bases ideològiques de la independència dins les ments de molts catalans fent-nos creure, en forma de bombolla autonomista, que efectivament existia un fet diferencial reconegut dins l’Estat; i dos l’Estat espanyol no falla mai en la seva descomunal ignomínia i negligència envers Catalunya i la catalanitat.

Nacionalment i ideològica un partit de centredreta independentista és del tot necessari, si el que volem, de veres, és gaudir d’una majoria social a favor de la independència. No debades, per sorpresa i capteniment de molts, Convergència i Unió van guanyar totes les eleccions en les quals es van presentar al parlament de Catalunya. Per tant, imaginar-nos com alguns fan des del desconeixement o l’esperança que això de Catalunya és una sort d’Arcàdia feliç de la progressia i l’esquerra és una fal·làcia, igual o superior que plantejar la independència només des de les files de la dreta. Tots hi hem de ser per fer reeixir la independència, especialment si tenim present que davant nostre tenim un estat que, malgrat imperfeccions i vicis, és un instrument polític implacable i amb, encara, poderosos ramificacions i aliats a casa nostra. O no hem dit vegades que és justament la corrupció el vincle i garant més poderós de la unitat d’Espanya.

Només un projecte nou i, sobretot, amb cares noves pot fer brollar un projecte engrescador i aglutinador del centre cap a la dreta independentista. Si del que es tracta és de fer nous pedaços, des de les fileres convergents ja han aparegut a banda del Pdecat, els Lliures de Fernández Teixidó i els Convergents de Gordó. Cap d’ells podrà dir que ha agafat el testimoni efectiu de Convergència. I no ho han fet, primer per desconèixer o menystenir la voluntat de la gent del país i segon perquè un cop despertat del miratge autonomista on alguns ens encantaven amb allò de que es pot ser nacionalista però no independentista, ara el poble no està per mitges tintes ni per allò d’ara Puigdemont i demà Santi Vila. Hi ha un tercer motiu que es diu Jordi Pujol. Per molt que pesi la singular figura de Pujol, corruptor de ments i ideals però amb tortures i reixes a la presó franquista, ell va suposar una autèntica renovació del catalanisme en continguts, formes i lideratge, mentre que tots ells només són passat i servidors i seguidors d’un amo que, ara sí, està per altres coses.