Dissabte, 16 de gener de 2021 - Edició 905
La República

Els comediants de la Zarzuela

El virus el va salvar de les flames. Sense perdre un minut Felip VI va eixir en la televisió per a pronunciar un dels seus habituals discursos buits en un intent de consolar la societat davant de la catàstrofe de la pandèmia

Francesc Viadel
Francesc Viadel 24/04/2020

Un gran nombre d’espanyols ja fa temps que han desconnectat de la monarquia mentre que a Catalunya tindríem dificultats per a trobar uns milers de ciutadans compromesos en la defensa de la corona. Ací mai no s’oblidarà el discurs amenaçador, amb tot l’aire d’una revenja, que va fer el Borbó la nit del 3 d’octubre. A Catalunya més que en cap lloc, la monarquia representa una relíquia. Només l’espanyolisme més recalcitrant combrega amb una institució corcada fins al moll de l’os.

Com siga, la premsa i els partits espanyols fan veure que els burros volen mentre que el CIS ja fa anys i panys que evita preguntar al veïnat quina és la seva opinió. Per si encara no fora poc, l’extrema dreta ha parasitat la Casa Real sense que aquesta haja fet la més mínima objecció.

La realitat és que la distància entre aquella estranya família i la gent d’a peu és cada dia més abismal. Els borbons semblen sortits d’una postal dels anys setanta com les que es venien als turistes a les botigues d’objectes de platja de Palamós o Benidorm. El seu món no té res a veure amb els dels seus resignats, apàtics o emprenyats súbdits que fan el que poden per sobreviure.

Certament, a pocs països d’Europa hi ha una societat amb tantes desigualtats socials com a Espanya. La desigualtat és, justament, la que permet que les elits de sempre mantinguen inalterables els seus nivells de renda. Unes elits, val a dir, que han desagnat a pler un Estat pesant i ineficient, corcat per la corrupció. La judicatura ja s’encarrega d’evitar qualsevol alteració en un sistema en la cúspide del qual es troba la corona com a pretès element de cohesió consensuat per una suposada majoria.

Tot plegat, la monarquia és una autèntica farsa i la Zarzuela s’ha convertit en una escola de comediants que segueixen el guió maldestre d’uns inconeguts guionistes de la propaganda reialista. L’objectiu és presentar als màxims representants d’aquesta elit insolidària i tòxica com si foren gent normal, quasi tan normal,  com la que es queda al carrer quan no pot pagar l’hipoteca, la que compra les calces i els calçotets en els mercats de carrer dels pobles, la que no pot passar casa ni amb dos sous, la que permanentment s’exilia d’un barri a un altre per no poder pagar el lloguer, la que se contagia amb la puta Covid perquè no té més collons que anar a treballar a primer línia… És una maniobra de distracció tant indecent com contraproduent però pel que sembla no poden oferir, ni tampoc deuen tenir intenció, res més.

Fa temps que n’hem vist de comèdies. D’algunes tan irrisòries com la de “lo siento me he equivocado no volverá ha ocurrir” de l’egregi caçador d’elefants acabat d’arribar de fer uns trets i guimbar amb Corinna mentre milers d’espanyols han anaven a petar al carrer amb els seus mobles i els bancs paraven les butxaques per omplir-se-les d’uns diners de l’Estat que mai més veurà ningú. Després vingué l’abdicació i el cinquantè aniversari de Felip VI amanit amb amabilíssims reportatges. Per a l’ocasió la família real va fer una de les seues representacions possiblement més estudiades: la de la família normal. Els estrategs reials van traduir que una família normal dina plegada i té fills que van a escola. Les imatges difoses de la quotidianitat que van distribuir-se amb gran alegria de la premsa de províncies van ser motiu de burla de gossets i gatets, des de Huelva fins al Cap de Creus. A les portes del confinament es va saber de les comissions brutes de Juan Carlos I i de l’herència deixada a Felip VI. El Borbó va reaccionar ràpid i va repudiar el seu pare sense poder amagar, però, que era conscient dels negocis tèrbols del pare. En això, Felip VI va representar l’obra de la renúncia impossible a l’herència del seu pare. Ningú mortal amb DNI pot renunciar a l’herència que li ha deixat algú que encara no és mort.

El virus el va salvar de les flames. Sense perdre un minut Felip VI va eixir en la televisió per a pronunciar un dels seus habituals discursos buits en un intent de consolar la societat davant de la catàstrofe de la pandèmia. Poc després es va presentar com el primer soldat contra la Covid, va cedir la Guàrdia Real a l’Estat i es va presentar imprudentment com a l’intermediari salvífic amb l’empresariat xinès per a l’adquisició de material sanitari. Un material tan necessari en un país que va ignorar les advertències de Xina i d’Itàlia, amb una sanitat pública afeblida a causa de les privatitzacions consentides i impulsades per la dreta corrupta d’ací i d’allà.

La última comèdia l’han representat fa no res les filles del rei, la infanta Sofia i la princesa Leonor amb la difusió d’un vídeo en què es pretenen dues xiquetes tan perjudicades pel confinament com les moltes xiquetes que, posem per cas, habiten Nou Barris, Natzaret o les Carolines d’Alacant. Cada representació, cada una d’aquestes comèdies només fa que posar en relleu la dramàtica distància existent entre la corona i la gent entre la que pretenen camuflar-se amb la tècnica del camaleó.

La sort que tenen és que en general la majoria de la població té estomac per a tot. A França, amb una tradició cultural tan sòlida i una mala llet més organitzada, potser ja haurien estat expulsats de l’escenari. Sort, molt sort tenen. Molta merda, molta..

Francesc Viadel       

Relacionats