Dijous, 2 de febrer de 2023 - Edició 1652
La República

El referèndum d’ERC: el menys important són els percentatges

A les democràcies modernes s’exigeixen majories més àmplies com més gran és el canvi legislatiu que es vol impulsar

Lluís Pérez Lozano 16/12/2022

La setmana ha anat carregada de notícies importants a la política catalana. Una de les més importants arribava el mateix dilluns: ERC proposa, ala ponència política del seu proper Congrés Nacional, un model de referèndum acordatsobre la independència, inspirat en diferents exemples internacionals. La proposta (que encara pot ser esmenada com a fruit del debat congressual) s’emmarca en l’objectiu del president Aragonès d’impulsar un Acord de Claredat sobre el “com” del referèndum. En comptes d’estancar-nos en el debat “referèndum sí, referèndum no”, el president ha volgut traslladar la discussió al tipus de referèndum sobre la independència que, eventualment, podria ser considerat com a legítim pel gruix dels actors polítics i socials a Catalunya, de cara negociar-ho i acordar-ho finalment amb Madrid.

La idea de l’Acord de Claredat s’inspira en el dictamen de 1998 del Tribunal Suprem del Canadà sobre la secessió del Quebec: d’una banda, el Tribunal va negar a la província un dret a la secessió unilateral; d’altra banda, però, va establir que si una majoria clara de quebequesos responia “sí” a una pregunta clara sobre la independència, això imposaria al govern de Canadà l’obligació constitucional de negociar de bona fe amb el govern de Quebec una eventual secessió de la província. La pregunta, és clar, és què significa una majoria “clara”. Això implica parlar de coses com qui pot convocar el referèndum; si cal un percentatge més alt o més baix de participació i/o de suport al “sí”; o quin ha de ser el cens electoral, entre altres qüestions.

ERC llença la seva proposta no pas com una proposta tancada, sinó com el seu model de referèndum, a contrastar, discutir i negociar amb els models que proposin altres actors polítics. D’entre els diferents ítems de la proposta, el que ha transcendit amb més notorietat és el dels percentatges mínims requerits per a considerar que una eventual victòria del “sí” pugui ser considerada com a clara: 50% de participació, 55% de vot afirmatiu. ERC no es treu aquests percentatges de la màniga, sinó que s’inspira en l’exemple de Montenegro, on les institucions europees van exigir-los com a condició per a reconèixer la independència del país respecte la Unió amb Sèrbia. Certament, el govern de Montenegro defensava percentatges inferiors com a suficients, però la sort va voler que finalment els resultats quadressin amb les reclamacions d’Europa, de forma que es va poder evitar tota controvèrsia sobre el reconeixement del nou Montenegro independent.

Com en qualsevol proposta sobre com articular un procediment de decisió democràtic, en aquesta podem trobar avantatges i inconvenients, que no discutiré aquí per raons d’espai. El que vull assenyalar, en canvi, és que el menys interessant d’aquesta proposta, i concretament de l’ítem referent als percentatges, són els propis percentatges. El que ha volgut aconseguir ERC amb una proposta com aquesta, i el que la fa políticament important en el moment que viu el país, són dues coses.

La primera és que sacseja el tauler polític i impulsa el debat sobre el “com” del referèndum, en un moment marcat per l’immobilisme de la resta d’actors. D’una banda, els partits unionistes rebutgen de pla la idea mateixa del referèndum, malgrat que bona part de l’electorat del PSC n’és receptiu. Els Comuns, tot i no desentendre’s del referèndum, fa temps que el mantenen en un segon pla en el seu discurs públic. I dins l’independentisme, ERC és ara per ara l’única força que planteja una proposta com aquesta, amb els altres actors oscil·lant entre reclamar un nou referèndum (sense entrar a discutir-ne gaire el “com”),d’una banda; i afirmar que de l’1-O ja se’n deriva un mandat clar i legítim per a la independència, de l’altra.

Aquest immobilisme generalitzat és el taló d’Aquil·les del projecte del president Aragonès pel que fa a l’Acord de Claredat. No es pot discutir ni negociar aquest Acord si no hi ha gaire ningú amb que discutir-ho o negociar-ho. Llençant aquesta proposta sobre el model de referèndum, ERC empeny la resta d’actors a parlar-ne, fins i tot si ho fan sense ganes. Si rebutgen fer-ho (com el PSC), entren en contradicció amb una part del seu electorat. Si en canvi es posen a discutir els percentatges, o qualsevol altre element de la proposta (com han fet JxCat o la CUP), implícitament ja estan entrant en el debat sobre quin hauria de ser el contingut de l’Acord de Claredat.

El segon objectiu d’aquesta proposta és fer pedagogia al país en general, i a l’independentisme en particular, d’una qüestió que durant els anys del Procés mai no es va acabar de debatre amb serenor: que la majoria social contemplada com a necessària per a legitimar la independència de Catalunya no pot ser ni una majoria exigua, ni tampoc una majoria tan increïblement àmplia que atorgui el poder de veto a una minoria igualment exigua. La raó d’això és que la independència de Catalunya no és un canvi polític ordinari, sinó d’ordre superior. Concretament, d’ordre constitucional. I quan dic “constitucional” no em refereixo a “referent a la Constitució Espanyola del 78”, sinó al significat original del terme “constitucional”: referent al règim polític bàsic d’un país.

Per norma general, a les democràcies modernes s’exigeixen majories més àmplies com més gran és el canvi legislatiu que es vol impulsar. Els canvis constitucionals, els que afecten a l’estructura mateixa del règim polític vigent en una societat, són els que solen requerir de majories més reforçades. Les raons ètico-polítiques d’això són diverses, però es concentren particularment en dos aspectes: (1) protegir els drets de les minories, de manera que ens assegurem que la seva veu serà realment tinguda en compte a l’hora de configurar el règim polític que, en teoria, haurà de protegir-les; i (2) assegurar que les decisions que es prenen en una matèria políticament tan sensible no són fruit d’una febrada passional momentània, sinó d’una deliberació pausada i racional, de la qual resulta una voluntat popular clara, persistent i seriosa.

No es tracta, simplement, d’escrúpols moralistes. Dotar-se d’una forma o altra d’estat és la decisió més important que pot prendre una comunitat política; ja no diguem el fet en si mateix de dotar-se d’un estat propi. Pel propi bé del nou règim polític, cal que el seu naixement es recolzi en una voluntat popular àmplia, transversal, conscient dels costos que comportarà el canvi, i disposada a persistir a l’hora d’afrontar-los per tal d’accedir als béns que n’espera obtenir a canvi d’aital esforç. Sense això, la construcció el nou règim corre el risc de ser, en el millor dels casos, un feble castell de cartes, a punt d’ensorrar-se a la més mínima ventada; i en el pitjor, una olla de grills ingovernable, en permanent pugna amb ella mateixa.

A partir d’aquí, podem discutir sobre quina ha de ser la millor forma de constatar si la majoria de catalans i catalanes favorable a la independència és prou clara. Una fórmula és la proposada per ERC: establir percentatges exigents, però no impossibles, pel que fa a la participació i el vot favorable. També podem pensar en no exigir aquests percentatges en el referèndum i, en canvi, establir que només es pot convocar amb una majoria qualificada del Parlament. O no fixar ni una cosa ni l’altra i, per contra, establir que han d’haver-hi diversos referèndums al llarg d’un espai raonable de temps, per tal de constatar la fermesa i claredat de la majoria favorable. O combinar trets d’aquestes o altres fórmules.

El menys important, com dic, és la forma concreta que prengui aquest principi, sinó el principi en si mateix: una majoria clara de catalans i catalanes ha de poder decidir sobre el seu futur polític en general, i sobre la independència de Catalunya en particular. Les dues parts del principi són igualment importants: la majoria ha de ser clara (no pot ser una majoria feble i/o volàtil), i aquesta majoria ha de poder decidir (per tant, el test de claredat que se li imposi no pot ser absurdament insuperable).

Hi haurà independentistes que consideraran que aquest plantejament fa impossible la independència. Que mai no arribarà a haver una majoria com aquesta. A mi sembla que això és una sorprenent confessió de falta de confiança en el projecte independentista. Servidor, a banda de dedicar-se a la filosofia política a nivell acadèmic, porta militant activament per la causa de la República Catalana des de fa més de 15 anys. En aquests 15 anys he vist com l’independentisme passava de ser una petita minoria a ser capaç de mobilitzar masses, guanyar eleccions de forma clara i posar en escac el règim del 78. I estic tan convençut de les bones raons de la causa independentista, que estic igualment convençut que el suport social a la causa pot seguir creixent fins esdevenir una majoria tan clara com la que planteja ERC. I encara més àmplia.