Diumenge, 8 de Desembre de 2019 - Edició 500
La República

El lliri i la llamborda

Tanmateix, cal evitar que la manca d’estratègia i l’oposició del llirisme els desmoralitzi, els desmobilitzi i els faci caure en el nihilisme. Als joves els cal un marc ideològic i un pla d’acció.

Miquel Gil
Miquel Gil 27/10/2019

L’octubre de 2019 ha vist l’emergència d’un nou actor polític en el moviment d’alliberament nacional català. Després de dos anys de martirologi d’uns líders i d’una generació que fa l’efecte que ja van néixer derrotats, una nova fornada de catalans ha fet la majoria d’edat política tot proposant una manera molt diferent d’afrontar el conflicte amb l’estat ocupant. En aquest moment l’independentisme es troba immers en una guerra civil, ara més oberta i adés més subterrània, entre dues visions radicalment oposades no només quant a l’estratègia a seguir per assolir la fita sinó, també, quant a la comprensió de què significa la política. A una banda, hi ha una visió i una estratègia basades en les apel·lacions morals; a l’altra, hi ha la convicció que el conflicte explícit pel poder és l’únic que portarà el país a la independència.

 

David Ben-Gurion, líder sionista i primer Primer Ministre d’Israel, tenia una fòbia particular a tot allò que s’associava culturalment a la Diàspora. Ben-Gurion, com altres joves sionistes de l’època, detestava les actituds i els comportaments submisos i passius que entenia que els jueus havien desenvolupat després de segles de persecució i discriminació. Els jueus a la Diàspora vivien diàriament amb l’amenaça i amb la por i havien trobat en la resistència passiva i interior, en la fe en Déu i en la vinguda del Messies, i en la convicció de ser el poble escollit, la força suficient per persistir en un món hostil. En comptes d’oposar una resistència activa que podia dur al desastre, els galutim o exiliats suportaven les agressions, amb l’esperança que, si eren pietosos, eventualment serien recompensats i redimits. Ben-Gurion i altres integrants de la Segona Aliyà consideraven que si bé aquesta actitud havia permès als jueus d’evitar l’assimilació, també els havia convertit en un poble estrafet, moralista i dependent tant dels seus opressors com d’esperances fútils en intervencions sobrenaturals. A tot això, els nous sionistes assentats a Palestina hi oposaven una cultura basada en la lluita, l’acció, l’activitat física i l’asserció dels trets propis del poble jueu. No en va Ben-Gurion abominava el  jiddisch –una varietat de l’alemany que parlaven els jueus europeus i que era la llengua materna del mateix Ben-Gurion–, va optar per parlar només hebreu i va canviar-se el nom de naixement, David Grün, per un d’hebreu.

 

El conflicte ideològic, cultural i generacional en què està immers el poble català és sorprenentment similar al dels jueus de la primera meitat del segle XX. Per una banda, la generació que ara té entre 50 i 60 anys reprodueix els vicis que els sionistes de la Segona Aliyà imputaven al «vell jueu» de la Diàspora: la passivitat davant de l’agressió, el refugi en la virtut moral, l’esperança en intervencions màgiques, la dependència de la cultura i els marcs mentals imposats per l’opressor, la renúncia a la lluita pel poder i al seu exercici. Aquesta és la generació que va créixer amb les idees de Jordi Pujol, fill de la derrota del 39, de la por de la dictadura i de l’aclaparament per l’arribada de centenars de milers d’immigrants de cultura aliena. La cosmovisió que va teixir Pujol es basava en la ficció i l’autoengany, en l’esperança màgica i el refugi en el treball i en la superioritat moral. Que alguns dels eslògans més importants de Pujol eren un frau ho reconeix ell mateix en els seus escrits, potser sense ésser conscient de la gravetat de la confessió: el «sol poble» no era ben bé una descripció de la realitat, sinó una esperança que s’havia de materialitzar sola a base de repetir la frase mil vegades; la Generalitat tenia poc poder però calia que la gent cregués que en tenia molt i s’hi manifestés davant per donar-li autoritat moral; etcètera.

 

La generació crescuda al caliu de les idees de Pujol és la que ha liderat el que es coneix com a Procés. Els Mas, els Puigdemont, els Junqueras, els Jordi Sánchez, els Raül Romeva, les Carme Forcadell, tots ells són de la dècada dels 60 i dels primers 70. Els defectes del Procés són els vicis d’aquesta cohort. Amb aquesta generació, que darrerament s’anomena molt encertadament «llirista», perquè va amb el lliri a la mà, hi contrasta una altra que tot just acabem de descobrir. La setmana posterior a la publicació de la sentència del Tribunal Suprem espanyol que condemnava a una dècada de presó els líders del Procés, una munió de joves d’entre 15 i 30 anys –amb un gruix central que no deu sobrepassar els vint, vint-i-dos anys– va sortir als carrers i es va esbatussar amb les forces repressives espanyoles, rebent-ne tota mena d’agressions (bastonades, pilotades, atropellaments, pallisses, tortures) i defensant-se’n amb tot el que tenia a l’abast, molt destacadament les llambordes del carrer. Per bé que probablement aquests joves no tinguin encara una cosmovisió coherent i compartida, sí que es veu clarament que el seu posat vital és molt diferent del dels seus predecessors. Allà on els pares entomen, els fills es defensen. On els pares hi posen un somriure, els fills hi posen determinació. Quan els pares diuen «ni un paper a terra», els fills responen «cap agressió sense resposta». La feina ben feta no és un substitutiu del poder i la força de la raó no doblega cap voluntat de dominació.

 

Les raons darrere de l’emergència d’aquest jovent com a actor polític encara no són clares, tot i que podem aventurar diferents línies interpretatives complementàries. El gruix d’aquests joves eren nens petits quan el 2008 i el 2010 hi va haver els primers grans actes de força de l’independentisme, i han acompanyat els seus pares en les diferents accions de protesta durant la darrera dècada; després de deu anys sense fruits i una repressió creixent, és natural que dubtin dels mètodes dels grans. Molts d’ells, a més, van veure com la policia i els paramilitars espanyols agredien la generació dels seus pares i els seus avis el Primer d’Octubre i, en alguns casos, assaltaven les seves escoles; el ressentiment envers qui agredeix els éssers estimats és, també, natural. També s’ha dit que es tracta d’una generació més universal, que ha crescut amb les xarxes socials i amb un domini elevat de l’anglès que els permet establir una major distància amb els marcs mentals imposats pel règim espanyol; en aquest sentit, es tractaria també d’un trencament amb la cultura dels seus pares, que, com la dels galutim, té una relació de dependència amb el poder opressor i els seus relats.

 

Aquesta major independència cultural dels joves dels marcs discursius del poder opressor espanyol hauria de ser un punt de partida sobre el qual bastir unes idees compartides. La praxi ja la tenen: lluita, acció, més realisme i menys moralisme. A això caldria adjuntar-li un retorn a les postures nacionals anteriors al pujolisme polític: la convicció que l’Estat espanyol és un estat castellà, per als castellans i per a gaudi de l’oligarquia castellana; la recuperació de la llengua catalana com a element que permeti la incorporació dels immigrants a la comunitat nacional i també en la lluita per l’autodeterminació; la voluntat d’ésser independents d’Espanya també intel·lectualment, culturalment i mediàticament. Si el pensament sense acció és certament estèril, l’acció sense pensament ni es pot sostenir en el temps ni dona fruits polítics.

 

Que els joves són més independents mentalment d’Espanya s’ha vist en la reacció dels partits lliristes a la seva lluita, que van demonitzar-los durant dies fins que van adonar-se que si insultaven i justificaven la repressió dels fills dels seus votants podien perdre’n el vot. En aquest sentit, Esquerra Republicana de Catalunya, el buc insígnia del llirisme (ells n’anomenen «junquerisme»), va atacar durament els joves perquè estava convençuda que la lluita oberta danyaria la imatge de l’independentisme, predicció que, és clar, no tenia cap fonament. És cert que els mitjans propagandístics del règim espanyol van córrer a criminalitzar-los, com criminalitzen qualsevol mena de resposta, però la reacció internacional a les protestes no va centrar-se en la moralitat dels manifestants sinó en la incapacitat del govern espanyol de trobar solucions polítiques que evitessin un conflicte obert. A més, l’opinió pública internacional, en general, va reaccionar molt negativament a les agressions i abusos de la policia espanyola i dels Mossos d’Esquadra. Si el llirisme és incapaç de pensar en termes de poder, així com de rectificar l’estratègia, és perquè viu consumit amb la cobertura mediàtica del règim, que naturalment sempre serà hostil. Allò realment important és que l’estètica impol·luta que l’independentisme llirista ha volgut transmetre els darrers anys no ha generat cap aliança internacional real ni cap cessió per part del poder espanyol.

 

En el mateix sentit, la lluita dels joves també despulla una altra idea recurrent del llirisme i particularment d’Esquerra Republicana, la noció que el conflicte obert resta suports interns a l’independentisme a Catalunya. De fet, allò que s’ha percebut en les mobilitzacions posteriors a la condemna és que sectors abans aparentment apolítics i, fins i tot, castellanoparlants i d’identitat espanyola s’han incorporat a la lluita per l’alliberament nacional. Per bé que aquests acostaments són un risc que s’ha de saber gestionar bé –s’ha de defugir tota temptació de reduir la visibilitat de les reivindicacions independentistes a favor de les antirepressives, tot fent, al contrari, que siguin els nous companys de lluita qui hagin d’abraçar la independència en contraposició a l’enemic comú–, no deixa de ser significatiu (però no sorprenent) que l’eixamplament s’hagi produït amb un conflicte obert en què tothom ha de triar bàndol i no pas amb una política d’ambigüitat calculada («som el 80%», «fem República») que allò que fa és permetre que els dubitatius continuïn còmodes en l’equidistància.

 

Per bé que l’aparició dels joves com a nou actor polític de primer ordre ha agafat tothom per sorpresa, la vella guàrdia del lliri ha recuperat posicions ràpidament. Els cordons sanitaris que confonen la resistència no violenta gandhiana amb l’evitació del conflicte, la programació de manifestacions que se centren en la repressió i obliden que és la lluita per la independència que la provoca, la crida constant i humiliant al govern espanyol a «parlar» sense concretar de què, són tot trinxeres del llirisme en la nova guerra de posicions. Per bé que el vell català no ha quedat ni molt menys superat, el nou català no serà una flor d’estiu. Els conflictes marquen, i la setmana de mobilitzacions formarà part de la consciència política de tota una generació de joves. Tanmateix, cal evitar que la manca d’estratègia i l’oposició del llirisme els desmoralitzi, els desmobilitzi i els faci caure en el nihilisme. Als joves els cal un marc ideològic i un pla d’acció.

 

Relacionats