Dissabte, 25 de setembre de 2021 - Edició 1157
La República

Coexistència pacífica als Premis Gaudí

Lenin va dir: “Quan encaixava la mà del monàrquic francès, sabíem de sobres que tots dos sentiríem una gran satisfacció veient penjat a l’altre soci”. Aquesta frase il·lustrava una tragèdia. […]

Joan Vila i Boix
Joan Vila i Boix 28/01/2019

Lenin va dir: “Quan encaixava la mà del monàrquic francès, sabíem de sobres que tots dos sentiríem una gran satisfacció veient penjat a l’altre soci”. Aquesta frase il·lustrava una tragèdia. Ara a Catalunya vivim la comèdia. La gala dels Premis Gaudí de cinema van posar de manifest aquest fet. La coexistència pacífica entre polítics republicans i els de l’administració central és possible, ja que és una comèdia de la tragèdia catalana. L’Estat pot tenir alts càrrecs de la Generalitat a les seves presons, el President legítim a l’exili i escamots feixistes campant al seu aire. Tots impulsats per les mateixes forces que els volien derrotar. Però a la gala, el culpable directe d’aquesta situació pot passejar tranquil i no tenir remordiments per les seves accions.

José Guirao pot anunciar que vindrà a la gala dels Premis Gaudí i no passa res. Un polític republicà em va dir, ahir, a la gala: “Això és el Reino d’Espanya, què hi vols fer”. Llacet al pit. La presidenta de l’Acadèmia exclamà: “M’agradaria que tornessin a casa”, ja sabem de què parla. Cap actor demanà la llibertat del poble català a autodeterminar-se i la llibertat dels polítics presos. Només 5 manifestants van sortir a l’escenari. Reclamaven l’autodeterminació del poble kurd i denunciaven el feixisme de l’ISIS, Erdogan i Trump. Van declamar les seves justes reivindicacions.

Des de les eleccions del 21-D existeix una consigna fantasma que aparta els partits de les mobilitzacions massives. Els quadres viuen reorganitzant-se i preparant futurs embats. Cosa que evidentment no podem criticar. Per això les mobilitzacions neixen mortes i esdevenen carnavals: els fets del Parlament de gener de 2018. Els disturbis de Setmana Santa de 2018. El 21-D de 2019. Les trobades cordialíssimes entre els ministres d’aquí i d’allà, amb l’anunci a la roda de premsa d’una visita a la presó. Etc. Tot forma part de la mateixa comèdia, una comèdia per tapar la tragèdia catalana.

Vivim un moment d’impàs. Encara que la urgència ens reclama cada dia. Vivim desorientats per baralles bizantines, quan la determinació i la unitat d’acció són necessàries. Dissabte el President crida a la massiva mobilització, però els Mossos apallissen diversos manifestants antifeixistes i diumenge compartia platea amb el Ministre de cultura. Com no viure desorientat en aquesta coexistència?

La coexistència pacífica només alimenta les forces de qui té el poder, no del qui el vol prendre. Per un fet molt senzill. Si l’altre no debilita el poder, qui té el poder ja ha guanyat de facto. La coexistència pacífica que es va demostrar ahir mostra totes les debilitats i contradiccions del moviment republicà. La pregunta és si estem disposats a afrontar-les i cridar la frase de Lenin o seguim amb la comèdia.