Dijous, 22 d'abril de 2021 - Edició 1001
La República

Ciudadanos, el veritable suflé

Aquell partit que va néixer carregat d’odi i de visceralitat, que sempre ha anat a cops de timó sense un rumb ideològic clar

Jordi Matas
Jordi Matas Dalmases 25/03/2021
Pla mitjà d'Albert Rivera, Inés Arrimadas i Lorena Roldán en un miting a la plaça de Sant Jaume envoltats de banderes el 20 d'octubre del 2019 (horitzontal)

Aquells que, des de fa més d’una dècada i des de l’unionisme més reaccionari, predicaven als quatre vents la teoria del suflé independentista i que, posteriorment, han anat votant Ciudadanos, ara s’adonen, atònits i desenganyats, que el veritable suflé era la formació taronja. Ja ho diuen: cap geperut no es veu la gepa.

 

L’aventura va començar el juliol del 2006 amb el congrés constituent. Per engrescar els socialistes decebuts amb el primer tripartit, Ciudadanos va començar identificant-se amb el “liberalisme progressista” i el “socialisme democràtic”, i reivindicava ocupar el “centreesquerra” electoral. Però, amb el pas dels anys, aquelles proclames esquerranoses van quedar en no-res i, amb una prodigiosa capacitat de metamorfosi ideològica, el partit de la Ciutadania ha acabat governant de bracet amb el PP i amb el suport del feixisme de VOX. Així, de la puresa socialdemòcrata, expressada en el nu integral i l’aire angelical d’Albert Rivera en el primer cartell electoral de les eleccions catalanes del 2006, el partit va anar canviant de vestuari (jaqueta inclosa) a una velocitat excepcional, i el líder de Ciudadanos va acabar sent la nineta dels ulls de les empreses de l’IBEX, que, com sabem, només tenen ulls per a la dreta ideològica. Però aquell idil·li amb els grans empresaris espanyols va acabar amb un gran desencís, i la “cotització” de Rivera va caure en picat. Un suflé.

 

Si ens fixem en els resultats electorals, el suflé de Ciudadanos és encara més evident, en contraposició amb els resultats de l’independentisme. El partit d’Albert Rivera va anar creixent i creixent fins a ser la tercera força política del Congrés dels Diputats (abril de 2019, amb 57 diputats) i la primera del Parlament de Catalunya (2017, amb 36 diputats), però aquell miratge va durar molt poc i el daltabaix electoral del partit taronja en les darreres eleccions ha registrat rècords de mals resultats a Espanya (amb només sis mesos, de finals d’abril a principis de novembre de 2019, va passar de 57 a 10 diputats) i a Catalunya (en les eleccions del passat 14 de febrer ha perdut 30 diputats d’una tacada). D’altra banda, en les darreres eleccions generals espanyoles i autonòmiques catalanes, el conjunt de l’independentisme ha aconseguit uns resultats històrics i el nombre més elevat de diputats: 23 diputats al Congrés i 74 diputats al Parlament de Catalunya. Una bona lliçó d’humilitat per a aquells líders de Ciudadanos que amb una violència verbal inusitada han anat construint una retòrica ridiculitzadora del moviment independentista.

 

Un capítol a part mereixen els lideratges del partit taronja. D’Albert Rivera, fundador del partit, ja he dit que va passar de creure’s el líder alfa de la dreta espanyola a acabar a la paperera de l’IBEX 35. Idolatrat per la caverna mediàtica i intel·lectual espanyola, Rivera va ser l’artífex de l’ensorrament del partit. Amb un exagerat afany de poder, altiu i prepotent, ha acabat en l’oblit polític i ara espera l’oportunitat de trucar a la porta d’algun altre partit que el vulgui acollir. A Inés Arrimadas li ha tocat fer front a la decadència del partit i la seva incapacitat de lideratge està comportant una fugida de càrrecs electes, que, sobretot, canvien el taronja pel blau del PP. Les males credencials d’Arrimadas com a líder de l’oposició ja es coneixien a Catalunya, ja que, segons el CEO, va ser la persona més mal valorada pels catalans de les que van participar en el debat de política general del 2018. Mai abans el líder de l’oposició havia obtingut la pitjor qualificació de totes (amb una mitjana de 2,31 en una escala de 0 a 10). Però aquests no han estat els únics fiascos en els lideratges de Ciudadanos. Només cal recordar alguns noms que han passat de ser potencials grans estadistes de la política municipal, autonòmica o estatal, a ser abandonats (com Manuel Valls, de fitxatge estrella a facilitar la investidura de Colau i quedar-se pràcticament sol en el grup municipal, o Juan Carlos Girauta, de portaveu del grup parlamentari al Congrés a sortir del partit amb la cua entre cames i començar a flirtejar amb VOX). Altres líders s’han convertit en trànsfugues consumats: Lorena Roldán, Fran Hervías o Toni Cantó han decidit sortir corrents del barco taronja per anar, sense manies ni cap càrrec de consciència, a les files del partit que acumula més casos de corrupció de tota la Unió Europea, el PP. Lideratges suflé.

 

L’electorat de Ciudadanos ha pogut comprovar la trajectòria erràtica i plena de falsedats del partit amb qui va confiar. Des d’aquelles eleccions europees del 2009, en què després de defensar amb entusiasme el liberalisme progressista va decidir formar part de la coalició d’extrema dreta Libertas, fins a les falses promeses fetes durant la campanya de les eleccions generals del desembre de 2015 (on Rivera va descartar pactar amb Rajoy o Sánchez, i va assegurar que mai pactaria amb un partit que no guanyés les eleccions, però, en canvi, després de les eleccions va proposar un pacte amb el PP i el PSOE, i va acabar pactant amb qui no va guanyar les eleccions, Pedro Sánchez), o també en la campanya de les eleccions del juny del 2016 (en aquella campanya Albert Rivera va afirmar sense embuts que “si el PP vol pactar amb Ciudadanos després de les eleccions, haurà de prescindir de Rajoy”, però finalment va votar a favor de Rajoy quatre vegades, dues en la investidura frustrada i dues més en les que finalment va ser elegit Mariano Rajoy). Promeses electorals suflé.

El clatellot electoral de les darreres eleccions catalanes, més el greu error de càlcul en l’intent de fer una moció de censura a Múrcia, més la falta de cintura i el mal pronòstic electoral a la comunitat de Madrid, poden acabar d’enfonsar el partit taronja. Aquell partit que va néixer carregat d’odi i de visceralitat, que sempre ha anat a cops de timó sense un rumb ideològic clar, que s’ha alimentat de la retòrica fàcil i del maniqueisme polític i que, encegat pel poder, ha practicat les arts més obscenes de la política, ara està demostrant que, en realitat, era un suflé.

Jordi Matas Dalmases

Catedràtic de Ciència Política de la UB