Catalunya: simfònica, jazz band… o què?

“Assessori’ns per a ser una gran simfònica”

M’ho va encarregar un director general, client i gran melòman. Vaig acceptar. Es va elaborar un Pla estratègic i els plans funcionals: màrqueting, finançament, fabricació, personal, etc., amb els seus directius al capdavant.

El client va utilitzar una clara al·legoria. Seguim-la.

Tres elements indispensables per a un concert simfònic: Partitura, Músics, Director d’orquestra:

Factors determinants d’èxit? En qualsevol empresa, organització, és imprescindible, que…

• la PARTITURA, Pla, projecte, sigui “rigorós”, molt atractiu, adaptat al mercat, amb clares diferències positives davant la competència.
• cada MÚSIC(Directiu, empleat) sigui un autèntic “solista”, “un gran intèrpret” del seu instrument musical.
• el DIRECTOR sigui “líder i expert” alhora.

Va anar molt bé. Els resultats anuals, clima intern, superaven les previsions. Els plans es revisaven trimestralment. Actualització permanent perquè el mercat evoluciona i la competència també!

Passem a una orquestra jazz band!

Vaig proposar passar a aplicar principis i metodologia de L’EXCEL·LÈNCIA. Exigia donar-los a conèixer, avaluar a directius i col·laboradors, incorporar-los a la gestió millorada, enriquida. Professionals triats per les seves competències, no per “fidelitats”, orientats a “amplis assoliments beneficiosos per a tots”, no al “poder personal, al propi lloc”. Així, es va passar a una Direcció Participativa Per Objectius. Això implicava dinamitzar, optimitzar! encara més cada direcció funcional,  cada lloc de treball. No dependre de “una sola persona miracle”, com continua predominant. Millor anar a “un equip de líders experts”. Tots compromesos, molt competents, orientats  a “ser el canvi permanent” que més i millor satisfaci el mercat i superi els competidors. Això exigeix, inexcusablement!, tres requisits: projecte comú + màxima competència i autoexigència individual + perseverança cap als objectius prefixats.

El director general el va interpretar immediatament i el va traduir a la seva afició musical: “Perfecte! Hem de “evolucionar”, passar de simfònica a jazz band”!

Diferències? En les bandes de jazz no hi ha partitura escrita davant de cada músic, no hi ha director, però “tots” són autèntics “solistes codirectors” per a optimitzar la seva aportació, “tots” estan “pendents” dels altres perquè el conjunt generi la major satisfacció als oients.

 Aplicació a Catalunya…?

Algunes persones que coneixen la meva condició de consultor, entre altres àrees, en Desenvolupament Organitzacional em demanen un diagnòstic. La meva percepció, que convido a qüestionar, és…

No hi ha projecte comú de “país” per a Catalunya. Hi ha projectes identitaris, ideològics, partidistes, orientats al “poder”  més que a l’optimització del nivell de vida col·lectiu, de democràcia, identitat. Pitjor: els projectes són excloents. No hi ha “partitura comuna,  solistes competents,  director comú respectat”. Existeix projecte unitari? Sí que hi ha  projecte “comú” d’Espanya per a Catalunya!

No percebo “compositors”, ideòlegs amb “perspectiva”, visió àmplia i llunyana, de futur, capaços d’oferir un projecte realment nou, transversal, motivador. N’hi ha? Ni tan sols “s’inspiren” en models referents en democràcia i desenvolupament. Suïssa, per exemple. Sorgeixen noves ofertes que semblen sintonitzar millor amb el gust dels “electors”. Avança l’extrema dreta pels seus mèrits o perquè l’esquerra, el centre, defrauda? Creix Aliança Catalana per la seva innovadora denúncia, oferta, o per la incompetència de l’independentisme teòric? Noves propostes, nous intèrprets. Veurem.

No veig “bons directors” en els partits de sempre. Líders capaços d’atreure, retenir, motivar, persuadir, a la gran majoria de públic, (electorat transversal), que té necessitats i motivacions comunes, no satisfetes. Els dirigents existents estan “encapsulats”. “Van darrere”, no davant. Qui demostra un projecte positiu de futur i d’ampli espectre en lloc de successives actuacions purament correctores?

No capto suficients bons “músics”: els polítics. La majoria no volen compartir partitura, projecte, companys. No sols no volen interpretar junts, intenten anul·lar els altres. Tampoc semblen sintonitzar amb el “mercat”, “imposen” el seu model. Hi ha massa “despotisme il·lustrat”. Molts “casos” publicats semblen secundar el que ja va dir Thiaudière: “La política és l’art de disfressar d’interès general l’interès particular”.

Els votants no tenen les mateixes “aficions musicals” predominants. Trien visceral, ideològica, identitariamente, a grups clarament oposats. No obstant això, la gran majoria tenen necessitats comunes que ningú sembla detectar, satisfer: la millor qualitat de vida, educació, sanitat, treball, desenvolupament, democràcia, justícia veritable, identitat…

Tot això és problema dels compositors, directius, músics… o del públic…?

És el meu diagnòstic, segons principis de Desenvolupament Organitzacional. Convido a qüestionar-los.

 Desconec les aficions “musicals” (polítiques) del lector. Però, com a votant, “paga i molt!”, vulgui o nó, als qui escriuen partitures, dirigeixen, interpreten en la política. Segons els fets, no optimitzen la “satisfacció” d’un nivell de vida, de democràcia, de llibertat, que mereixen totes les persones, famílies, empresaris, comerciants, treballadors, que viuen, treballen, tributen, a Catalunya si hi hagués un projecte comú per a l’autogestió. La perjudiquen!

La vida és molt més que un concert al qual es pot anar o nó. Vulguem o nó, som protagonistes, encara que no anem!

En l’ “escenari” de Catalunya, la sardana perd presència. La imaginem en un mateix plató, interpretant-se simultàniament, amb creixent potència, flamenc, “xotis”, jotes, chaabi marroquina, mbalax senegalès, reggaetón sud-americà? És fàcil! N’hi ha prou amb “observar atentament la “realitat”. No és dinàmica musical. És molt més i molt transcendent! Què és previsible…?

Quin nivell de satisfacció vol el lector, cada votant, per a si mateix, per a la seva família el seu treball, el seu present i futur…? ”Balla al so que li toquen”, es desentén…, o actua en conseqüència…?

  En  política, Catalunya és simfònica, jazz band… o què és…?

Des de la dignitat, la coherència, què ha de fer un votant responsable…?

Joan Manzano