Dissabte, 15 d'agost de 2020 - Edició 751
La República

Apunts inútils-3

C’s i el món de l’espectacle. Després de l’esperpent d’Amer l’escenari d’acció dels dits Ciudadanos es va traslladar a Waterloo. Hi van anar (qui ho va pagar tot plegat? Amb […]

Ramon Moreno
Ramon Moreno 02/03/2019

C’s i el món de l’espectacle. Després de l’esperpent d’Amer l’escenari d’acció dels dits Ciudadanos es va traslladar a Waterloo. Hi van anar (qui ho va pagar tot plegat? Amb diner públic?) per a dir-li a la cara al president Puigdemont que hi ha una cosa que no existeix, però sense dir-li a la cara perquè no hi volen parlar. De fet, van fer una roda de premsa per als diaris espanyols i es van posar d’esquenes a l’edifici. En fi, dir flipant és poc. Encara que a Amer, ni a Waterloo (ni arreu del món) ningú els hagi fet cap cas.

La mentida com a forma de fer política. Un dels exemples més clars de la descomposició política de l’estat espanyols és el fet que la mentida és la forma natural de fer política. Ja no cal demostrar res, es pot dir qualsevol bestiesa de manera impune, ja sigui en seu parlamentària, a través dels mitjans o, fins i tot, en seu judicial. Hi ha partits que viuen instal·lats en una mentida permanent i es permeten la gosadia, com va passar amb na Inés Arrimadas fa uns dies (un exemple de tants) d’afirmar que la Casa de la República es finançava amb diner públic provinent dels pressuposts de la Generalitat, tot i saber que no és veritat; i, evidentment, no va aportar cap prova de la seva denúncia. Com tampoc va contestar si el viatge a Waterloo dels diputats taronges es finançava amb diner públic. El PSOE i Sánchez han incomplert totes i cada una de les promeses electorals que van fer. I Rivera i els seus poden dir una cosa un dia i el contrari l’endemà i treure pit orgullosos. En Corbacho (que, segons va dir Rivera durant la seva etapa de ministre, era sinònim de 4 milions d’aturats) s’integra a la llista de Valls. Girauta s’afarta dels catalans i es presenta a les eleccions per.. Toledo!!!, lloc on no hi viu (un diari d’allà es pregunta quan s’hi pensa instal·lar). L’Arrimadas deixa tirats els seus votants a Catalunya i marxa cap a Madrid… Els del PP dient barrabassades a cada segon… Per a llogar-hi cadires, que diuen.

Per a què serveix un president de govern? En el supòsit (altament improbable) que jo em sentís espanyol estaria dramàticament commocionat del que hem escoltat al judici als catalans (sí a tots els catalans) que es fa al tribunal d’excepció espanyol.  Entre moltes altres coses em refereixo a les declaracions de Rajoy, Soyara i aquell senyor “del que usted me habla” que dirigia el ministeri de l’interior. Un cop escoltat el que van dir, llegit el resum i somatitzat tot plegat constatem: que no saben res, que ells no van manar res, que no es llegien els informes d’intel·ligència (sic), que no saben qui va prendre les decisions i que el dia del referèndum que va ser mooolt greu, però que no va existir, ells, membres d’una de les més grans democràcies del món mundial, van seguir els fets per la tele i la Soraya pels diaris. Bé. Es a dir, que cobren una pasta per a estar tot el dia llegint diaris i mirar la tele (imaginem que menjant crispetes mentre els piolins atonyinaven els catalans). Clar que si el referèndum no va existir es deurien imaginar que allò era una peli de sèrie B. Al final resultarà que qui manava i prenia les decisions serà en Millo. Per cert que ningú ha contestat encara si ja han descobert com redimonis van arribar les urnes a les poblacions i qui ho va pagar tot plegat.

Els condemnaran, perquè la sentència serà condemnatòria, però el ridícul és de dimensions siderals.

I el mateix podem dir del Sánchez. No ha fet res més que incomplir promeses, canviar, anomenar i destituir ministres esquitxats per algun escàndol, i… escriure un llibre en horari laboral, mentre en Franco es peta de riure. Flipant!!

Paris i la literatura sudamericana. Acabo de llegir la nova edició d’Aquellos años del boom del periodista Xavi Ayén, un relat imprescindible sobre la literatura sudamericana que girava al voltant, principalment, de García Márquez i Vargas Llosa. Entre les moltes ciutats que van ser seus oficials d’escriptors exiliats (voluntàriament o no) hi ha Barcelona de manera preeminent però també d’altres com La Habana o París. Al capítols dedicat a la ciutat francesa Ayén relata la relació de Gabo amb l’actriu i poetessa basca Tachia Quintanar, un veritable amour fou. Vaig conèixer Tachia fa uns anys a París i vaig compartir un llarg sopar amb ella i Ramón Chao. Oferia d’amfitrió l’advocat, president de l’associació LiberPress, home de lletres i bon amic, Carles McCragh. El meu interès es va moure per aquell exili literari de París, per les trobades de la Tachia acollia al seu pis, i els noms de García Márquez, Cortázar o Paco Ibáñez ens van acompanyar al llarg de sopar i la passejada posterior en una freda nit parisenca. La recordo com una vetllada fantàstica.

 

Relacionats