Divendres, 12 d'agost de 2022 - Edició 1478
La República

Això és estigmatitzar

Cal informar que amb la verola del mico tots estem en risc, i no per culpa d’un col·lectiu en concret

Joan Guix 29/07/2022
Un home rep la vacuna de la verola del mico al BCN Checkpoint, el primer dia de vacunació a Catalunya. Data de publicació: dijous 21 de juliol del 2022, 14:31 Localització: Barcelona Autor: Laura Fíguls

Fa uns 40 anys una determinada malaltia emergent, desconeguda fins aquells moments en el món desenvolupat, va ser definida com la malaltia de les “4 H”: Heroïnòmans, hemofílics, haitians i homosexuals. Era la SIDA, i en aquestes quatre “H” s’hi reunia tot l’estigma que ens puguem imaginar: Estigma de drogodependència, de racisme i d’homofòbia. Al segle XXI aquesta malaltia, als mateixos països desenvolupats, ja no és mortal. S’ha convertit en una malaltia crònica amb la qual hom pot dur a terme una vida pràcticament totalment normal. Però l’estigma dels pacients amb VIH + o de SIDA persisteix amb la mateixa intensitat.

El sociòleg canadenc Erving Goffman va descriure l’estigma com: “estigma implica atribuir a una persona un tret deshonrós que la fa aparèixer inferior o perillosa, la qual cosa comporta el resultat de degradar-la com una cosa infrahumana, sobre la base d’una ideologia subjacent”. Degradació, por, inferioritat, vergonya, discriminació, exclusió social…

Avui sabem que el VIH i la SIDA no tan sols afecten els del “club de les 4 H”, sinó que tothom, independentment de sexe o tendències sexuals, de classe social, d’edat o de qualsevol altre paràmetre, tots hi estem en risc. Però l’estigma persisteix.
Aquests dies ens estem trobant amb una situació similar. Estem parlant de la “Verola del mico”.

Té moltes de les característiques d’aquells primers casos de SIDA, encara que no la seva gravetat i letalitat, almenys fins on coneixem per ara. És una malaltia emergent, nova als països desenvolupats, vírica, força desconeguda quant a les seves característiques, evolució i cadena epidemiològica, que es transmet d’animal a persona i de persona a persona. És una zoonosi, és a dir, els animals hi tenen un paper fonamental en la transmissió, especialment en les seves fases inicials. En diuen “Verola del mico”, però la realitat és que els simis hi tenen poc a veure en la cadena epidemiològica, si no que en van ser víctimes cap als anys 50 del segle passat. Qui sí que sembla que hi està implicat són els esquirols i altres rosegadors, a banda dels mateixos humans. El primer brot entre humans va ser identificat l’any 1970 a diversos estats d’aquesta mateixa zona i, des d’aleshores, hom pot considerar-la com a una malaltia endèmica d’aquells territoris.

El 23 de juliol l’OMS va declarar la situació d’emergència de salut internacional, alt a Europa i moderat a la resta del món, després d’haver-ho descartat anteriorment i sense el consens absolut dels experts.

Recordem les condicions per a una epidèmia/pandèmia: microorganisme, canvi climàtic i globalització. Cada cop els animals vectors i els éssers humans ens anem acostant més pels canvis en els usos de la terra, la desforestació, el turisme i el tràfic d’animals. Cada cop viatgem més i més ràpid. Tot fa pensar que aquesta vegada s’ha tractat d’un viatger procedent de Nigèria, declarat el 29 d’abril al Regne Unit. Tres mesos després ja són 18.000 casos detectats al món, dels quals més de 700 a Catalunya. No hi ha dades fiables que està passant a Àfrica on, com ja hem dit, és una malaltia endèmica.

La malaltia comença d’una forma poc específica: febre, mal de cap, mal d’esquena i dolors musculars, pèrdua d’energia i inflamació dels ganglis limfàtics. Dies després de començar la febre, apareixen erupcions que, posteriorment evolucionaran a vesícules. Pot ser contagiosa des d’abans de començar a presentar signes visibles.

Aquest virus, com hem dit, es pot transmetre de persona a persona per contacte estret amb les lesions, amb líquids corporals o per gotetes respiratòries. També es transmet per contacte amb animals infectats o amb materials infectats, com per exemple roba de llit. Es pot transmetre de moltes formes, per tant.

I quina és la brama que es va extinent a casa nostra sobre el mecanisme d’infecció? Es torna a parlar de malaltia gai, que es contagia per relacions sexuals, sobretot en homes que practiquen sexe amb homes (HSH). D’això se’n diu estigmatitzar.

Certament, la major part dels casos que, fins ara, han estat detectats a Europa i els Estats Units corresponen a aquest perfil, però no és l’únic. Tot just fa 3 mesos dels primers casos declarats en el nostre entorn i pocs dies des de la declaració de l’emergència de salut internacional per l’OMS. Estem en aquell moment de les “4H“. Ja tenim notícia, però, de la transmissió de la malaltia a partir de la pràctica de tatuatges i altres vies d’infecció. A Àfrica, on és endèmica i tenen més experiència amb aquest virus, el perfil dominant dels infectats no es correspon al que es declara aquí, sinó que la transmissió es produeix per altres vies, especialment mitjançant partícules i gotetes de les vies respiratòries. No és principalment una malaltia de transmissió sexual ni una malaltia pròpia de col·lectius d’HSH, tot i que, ara i aquí aquest és un grup en especial risc. La clau està en el contacte proper, no en el sexe ni en com es practica el sexe.

Malgrat tot el que ens arriba per la major part dels mitjans d’informació, les xarxes i, malauradament, les administracions es centra en homes que fan sexe amb homes, col·lectius LGTBI i promiscuïtat.

Per acabar-ho d’arrodonir, segur que amb les millors intencions, el director general de l’OMS, Tedros Ghebreyesus, ha declarat que, per aquests col·lectius, “cal reduir el nombre de parelles, reconsiderar les noves i intercanviar detalls de contacte, per si de cas”. Es posa el focus en un grup de persones concret i, implícitament, pot fer recaure damunt d’ells una culpabilitat amb relació a l’extensió de l’epidèmia, per causa de la seva conducta sexual. D’això se’n diu estigmatitzar.

Amb la Covid-19 hem vist la força i els perills de la infodèmia, la quantitat excessiva d’informacions sobre el tema, no sempre ben contrastades. I aquesta infodèmia, en el cas de la verola del mico, obre les portes al feixisme. La diputada de Vox al Congreso, Mercedes Jara ja va engegar que la celebració de la Diada de l’Orgull Gai podia ser la data del tret de l’epidemia de la verola del mico, vinculant-ho a les “pràctiques sexuals de persones homosexuals sota l’efecte de drogues il·legals”, i la també diputada de Vox a l’Assemblea de Madrid, Gador Joya, respecte de la mateixa celebració va afirmar que era un “esdeveniment de risc per a les persones que hi participessin”. D’això se’n diu estigmatitzar.

Certament, cal informar dels principals factors de risc en front d’una epidèmia per tal que cadascú pugui prendre les seves mesures, però cal informar també, amb la mateixa o més intensitat, que, en aquest cas, tots estem en risc, i no per culpa d’un col·lectiu concret. Si no, d’això també se’n diu estigmatitzar.

Joan Guix
Ex-Secretari de Salut Pública de la Generalitat de Catalunya
Medical Anthropology Research Centre (MARC). Universitat Rovira i Virgili.
29.07.2022