Dilluns, 5 de desembre de 2022 - Edició 1593
La República

Una justícia enemiga de la llengua

Diguem-ho clar: des del punt de vista lingüístic i nacional és una justícia enemiga

Josep Costa 12/12/2021
Una mare acompanya els seus fills a l'escola Turó del Drac de Canet de Mar. Una pintada reclama l'ensenyament en català a la façana del centre, el 9 de desembre de 2021

Amb motiu de l’aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans recordàvem que tots els drets que tenim reconeguts com a persones i com a ciutadans depenen en un sentit o un altre del sistema judicial. Tant l’efectivitat com la pèrdua dels nostres drets normalment depèn en última instància dels jutges. Per això no pot haver-hi democràcia sense una justícia democràtica.

 

La separació de poders es va inventar exactament per això. Perquè la major amenaça per als nostres drets, qui té més capacitat de vulnerar-los, resulta que és l’estat. I a la vegada, el mecanisme que tenim per corregir o reparar aquestes vulneracions, el sistema judicial, és un altre poder del mateix estat. Si no hi ha separació de poders, el reconeixement dels nostres drets és il·lusori.

 

Fins i tot les dictadures reconeixen drets. Només cal llegir el Fuero de los Españoles, una de les lleis fonamentals del franquisme, per veure que el règim del 39 reconeixia (per exemple) el dret de reunió i associació, la llibertat d’expressió, el dret a un judici just, el secret de les comunicacions o la inviolabilitat del domicili. I, evidentment, una de les raons per les quals tots aquests drets eren paper mullat és perquè no hi havia una justícia independent.

 

Deixant de banda l’obvietat que la cúpula judicial espanyola representa la continuïtat del franquisme per altres mitjans, la qual cosa afecta tots els ciutadans de l’Estat, a Catalunya tenim un altre problema gravíssim. Aquest problema és que una quantitat desproporcionada dels jutges no són catalans. I no només no són catalans, sinó que perceben Catalunya com una terra hostil. D’aquí que les associacions judicials demanin fins i tot un plus per exercir a casa nostra.

 

Una de les batalles perdudes en el fiasco de l’Estatut va ser l’intent d’establir que el català fos un requisit per exercir de jutge o treballar als jutjats. El requisit se’l va “cepillar” el PSOE i el TC va acabar de rematar la feina dient essencialment que als jutjats catalans no cal que ningú sàpiga català. La derrota en aquest àmbit va ser tan rotunda que des d’aleshores ja quasi ni es parla del tema.

 

Aquesta és la justícia que des de fa anys s’ha atribuït, entre moltes altes potestats, la de decidir en quina llengua s’ha de fer l’ensenyament. El que diguin les lleis bàsicament no els importa als jutges, perquè ells apliquen la jurisprudència del TC. I aquesta jurisprudència ja va dir que el foment del català no podia anar en detriment del castellà, la qual cosa impedeix a la pràctica que es pugui normalitzar la llengua en els àmbits on és minoritària o residual.

 

Quants catalanoparlants coneixeu que hagin aconseguit la tutela dels seus drets lingüístics als tribunals? I que s’imposi algun tipus de sanció a aquells que els vulneren greument? En canvi, a qualsevol grupuscle ultra creat per atiar el conflicte lingüístic (ja m’he perdut amb els noms que fan servir) li posen la catifa vermella a qualsevol jutjat.

 

No deixa de tenir certa lògica que ningú vagi a la justícia a reclamar els seus drets com a catalanoparlant. Perquè, tal i com van les coses, el més probable és que si optes per portar un cas de discriminació lingüística al jutjat t’obliguin a expressar-te en castellà només entrar per la porta. La gent ja en té prou d’humiliacions, supòs, com per buscar-ne de tan gratuïtes com aquesta. I amb això, com amb molts altres temes, no hi ha res a fer si ningú no vigila al vigilant.

 

Així hem arribat al punt que, com que la justícia només tramita denúncies o queixes contra l’ús del català, sembla que el problema lingüístic el tenen els parlants de la llengua socialment dominant a Catalunya. De fet, aquesta justícia espanyola i molt espanyola que tenim i patim ja ve predisposada de casa a ser una justícia de part.

 

Diguem-ho clar: des del punt de vista lingüístic i nacional és una justícia enemiga. És a dir, no és una instància on anar a obtenir la protecció dels nostres drets sinó un mer instrument de dominació. Això és un dèficit democràtic de primera magnitud que hem interioritzat i normalitzat fins a un punt que em resulta absolutament incomprensible.

 

A Catalunya no hi tornarà a haver democràcia fins que hi hagi una justícia democràtica. I enmig d’un conflicte polític com el que vivim, tenir una justícia de part és exactament el contrari de tenir una justícia democràtica. Amb res es veu tan clar com amb la llengua.

(*) Josep Costa és politòleg i advocat.