Dimarts, 22 de juny de 2021 - Edició 1062
La República

Un moviment engarjolat: el lideratge dels presos

L’experiència de Francesc Macià, que va fiar la sort de l’independentisme al pacte amb les esquerres espanyoles i a la gradualitat, no va reeixir perquè ni aquestes tenien la capacitat de concedir la independència ni en tenien tampoc la voluntat

Miquel Gil
Miquel Gil 10/06/2021

Recentment Jordi Sánchez, secretari general de Junts per Catalunya i pres polític, ha escrit un article que aparentment rebat el discurs antiunilateralista exposat en un altre escrit del seu company de presó Oriol Junqueras, president d’Esquerra Republicana de Catalunya i també pres polític. Els dos articles s’han escrit en el context creat per l’anunci del govern espanyol del PSOE i Podemos que indultarà alguns dels presos polítics catalans: els líders dels partits i de les dues grans organitzacions que van organitzar el referèndum d’autodeterminació de l’octubre del 17. Tot i les aparents discrepàncies, les tesis de l’un i de l’altre no són gaire diferents: conciliació amb l’unionisme, pacte amb el govern espanyol i indult per a ells. Aquestes tesis són precisament les que volen sentir els sectors més intel·ligents de les classes dirigents espanyoles, encarnats pel PSOE, i si s’imposessin comportarien la desactivació de l’independentisme com a amenaça al règim i la seva gradual erosió per causes demogràfiques. És probable que la fragilitat del govern de coalició espanyol i la seva segura substitució per un govern ultranacionalista del PP i possiblement VOX en un termini curt de temps farà inviable la pacificació; tanmateix, l’opció per una via equivocada pot fer perdre oportunitats molt clares a l’independentisme per guanyar posicions en el conflicte i pot deixar-lo afeblit i incapaç de plantar cara a la repressió creixent del règim. De fet, són en part aquestes oportunitats que s’albiren per a l’independentisme que han dut el PSOE a optar pels indults.

 

Oriol Junqueras va publicar el seu article dilluns dia 7 de juny al diari Ara, portaveu de les tesis de la moderació d’Esquerra Republicana, i a la pàgina web de la Sexta, televisió que fa de representant mediàtic de la part més reformista del règim. A la peça, Junqueras emfasitzava que una part de la població de Catalunya no va veure legítim el referèndum d’autodeterminació i feia servir aquesta constatació per reclamar una rebaixa de les tensions amb el règim espanyol («alleugerir el conflicte») i per defensar que l’independentisme se centri a créixer numèricament, tot interpretant que això requereix la renúncia a la unilateralitat. Segons Junqueras, l’única opció legítima i viable cap a la independència és un referèndum acordat amb el govern espanyol, que per alguna raó no explicada creu que pot esdevenir-se amb una negociació destensionada. Al final de l’article, Junqueras demanava implícitament el perdó de l’executiu espanyol, dient que hi ha gestos que poden «pal·liar el dolor de la repressió i el patiment de la societat catalana» i que qualsevol mostra de «desjudicialització» serà positiva.

 

El dia següent, Jordi Sánchez publicava una rèplica al mateix diari Ara en què intentava distingir-se de Junqueras. Sánchez retreia al seu company de presó que no hagués arribat prou aviat a la via del diàleg amb el govern espanyol i en què, a diferència del republicà, negava que hi hagués cap fractura en la societat catalana. Tot i les diferències aparents amb Junqueras, Sánchez deia que allò que calia a Catalunya era un «bon govern» i «la superació del conflicte», dos eslògans en plena sintonia amb el discurs d’Esquerra Republicana (i del PSOE). Per altra banda, Sánchez afectava poca preocupació per la qüestió del perdó, però també mostrava que l’acceptaria de grat si el govern espanyol el volia concedir, sense esmentar les raons que el portaven a oferir-lo. Finalment, l’article de Sánchez incloïa una frase que va desencadenar una gran polèmica. Segons l’antic líder de l’Assemblea Nacional Catalana i actual secretari general de Junts per Catalunya, el referèndum del primer d’octubre del 17 «va ser concebut més per forçar el govern espanyol a obrir una via de diàleg i negociació per assolir un referèndum acordat que per proclamar efectivament la independència».

 

Sánchez, probablement poc conscient de la gravetat de l’afirmació, confessava al seu article que els dirigents polítics independentistes van preparar el plebiscit d’autodeterminació del país pensant que seria un mer teatre de kabuki. Els dirigents de l’independentisme reduïen el vot dels catalans, el seu exercici al dret que tota nació té a l’autodeterminació, a una mera farsa ritualitzada. De fet, d’indicis ja n’hi havia molts abans d’aquestes declaracions. El més decisiu és que la Generalitat no va intentar en cap moment fer-se obeir per la policia autonòmica, no va intentar implementar el resultat del referèndum i no tenia cap pla per prendre el control del territori d’acord amb les lleis de transitorietat que el Parlament havia aprovat. Per altra banda, les declaracions públiques dels líders també han estat reveladores. Només cal recordar que poc abans de la votació el mateix Jordi Sánchez va dir que un milió de votants ja seria un èxit i també va proposar que fessin cua davant dels col·legis tancats i que aixequessin les mans mentre la policia del règim s’enduia les urnes, per obtenir una imatge potent d’injustícia. Amb tot, la paraula clau de la confessió de Sánchez era el verb: quan afirmava que el referèndum va ser «concebut» d’una manera determinada, implícitament semblava reconèixer que en realitat en va ser una altra de molt diferent. La gent, que es va mobilitzar massivament i va resistir heroicament la repressió espanyola, va decidir que el primer d’octubre seria un veritable referèndum d’autodeterminació.

 

Les raons que tres anys i mig després del referèndum el govern espanyol estigui parlant d’un perdó es deriven precisament de l’actitud del poble català, que va convertir el que havia de ser una farsa política en un moment fundacional. Per una banda, és clar, hi ha el simple fet que si el primer d’octubre hagués estat una mera performance ara Junqueras i Sánchez no serien a la presó. Davant de la potència del primer d’octubre, no del que Jordi Sánchez havia imaginat sinó del que va fer el poble català, el règim espanyol es va sentir acorralat. És possible que Sánchez també hagués acabat a la presó amb l’opereta que planejava amb altres professionals de les conspiracions de galliner –com David Madí i Xavier Vendrell, perseguits arran del Tsunami Democràtic, una altra farsa que va desbordar les previsions dels aprenents de bruixot que la van idear– però sembla clar que les penes dures i la intensitat de la repressió del nacionalisme espanyol tenen una relació directa amb la sensació de perill que van experimentar les oligarquies del règim. Per altra banda, aquesta decisió del deep state espanyol per la repressió dura, fonamentada explícitament en la unitat d’Espanya –Carlos Lesmes, cap de la judicatura espanyola, va afirmar públicament que «la indisoluble unidad de la Nación espanyola» [sic] és el «basamento último, nuclear e irreductible» de tot el dret espanyol–, n’ha dividit les classes dirigents, l’ha deslegitimat a Catalunya, ha degradat el seu funcionament intern i li ha creat costos internacionals. És precisament la combinació de dos d’aquests factors, la divisió interna i els costos internacionals, que han dut el PSOE a plantejar-se la concessió dels indults.

 

La força del primer d’octubre i de l’independentisme català va crear un pànic en les files del nacionalisme espanyol. No s’equivoquen tant els que diuen que l’independentisme va despertar el feixisme. El qüestionament dels privilegis i de la distribució del poder sempre desperta una reacció. VOX no és res més que l’exacerbació d’un autoritarisme i un nacionalisme d’estat de caire integrista i imperialista que impregnen tota l’estructura política espanyola. La radicalització dels elements més retrògrads de l’espanyolisme, que precedeix el primer d’octubre però que aquesta fita va accelerar, ha dificultat els acords entre els partits dinàstics. La desintegració de Ciudadanos, un partit també ultranacionalista –va néixer com un partit d’agitació ètnica castellana a Catalunya– però que alguns van creure que podria ser una crossa dels dos grans partits espanyols, ha convençut el primer ministre Pedro Sánchez, un personatge sense cap fidelitat aparent a res ni a ningú fora d’a si mateix, que la seva permanència al poder i la del PSOE que lidera passa indefectiblement pel suport d’Esquerra Republicana. De fet, en la situació actual Sánchez sap que no guanyaria unes eleccions i que per tant la seva continuïtat al govern depèn d’Oriol Junqueras. Per altra banda, el govern espanyol és conscient que un any o dos la sentència aberrant de la judicatura espanyola contra els impulsors del referèndum serà fulminada pel Tribunal Europeu de Drets Humans. Sánchez vol anticipar-se al cop, distanciar-se de les arbitrarietats dels jutges espanyols, evitar un esclat popular a Catalunya i transmetre als governs estrangers que el seu executiu no és part del problema sinó de la solució, però sense realment oferir res de tangible que pogués posar-lo en un perill greu internament.

 

En aquestes condicions, la gràcia del govern espanyol als líder empresonats no ajuda en res al moviment independentista. És possible que exacerbi encara més les tensions dins del règim espanyol i, per tant, l’afebleixi, però si a canvi els líders independentistes prometen «conciliació» i renuncien a la unilateralitat, el que passarà és que l’independentisme restarà desarmat en una situació d’inestabilitat creixent. Un descens en la intensitat de la reivindicació tampoc no el farà créixer en extensió: en una situació de divisió en blocs etnoculturals, només una aposta combativa pot atreure aquells sectors el bloc nacional espanyol més contraris a les oligarquies estatals i aquells segments de la població d’identitats mixtes que en una situació de tranquil·litat no tenen necessitat de triar amb quina filiació nacional s’identifiquen més.

 

Una sentència que forci l’Estat espanyol a alliberar els presos constitueix una oportunitat única per exercir novament l’autodeterminació, amb unes forces repressives aparentment lligades de mans i peus. Una negativa de la judicatura espanyola a obeir Estrasburg o una nova onada de persecucions arran d’un nou referèndum legitimarien la via unilateral tant internament com també internacionalment, el terreny en què l’independentisme ha tingut més dificultats per teixir aliances. De fet, aquesta mena de disjuntives entre la democratització o l’expulsió d’Europa és la que han cercat de manera explícita l’exili i la seva defensa, liderada per Gonzalo Boye. En aquest marc, l’interès de l’independentisme és que les disjuntives siguin clares: Europa ha de comportar autodeterminació. Boye, que cerca la democratització d’Espanya, desitja que el règim triï el respecte de l’exercici de l’autodeterminació, però davant de la possibilitat d’independència catalana és probable que l’opció sigui l’aïllament. Això comportaria pobresa, dissensió interna, puixança dels moviments contestataris com l’independentisme i la possibilitat d’aquests d’establir vies de diàleg amb els governs europeus. Els revessos europeus de ben segur que faran créixer l’eurofòbia a Espanya i poden facilitar l’arribada al poder de VOX, probablement com a escuder del PP. Una situació així faria molt més senzill que Catalunya trobés aliats entre els governs més favorables a la integració europea. Per tant, tot apaivagament que abarateixi les disjuntives treu pressió al règim: si es renuncia a la unilateralitat, el règim no necessitarà contradir les sentències europees per impedir l’autodeterminació catalana; si Pedro Sánchez allibera els ostatges, la judicatura espanyola no s’hi veurà forçada per Estrasburg. El millor que podrien fer els presos és dificultar els indults dient obertament que la repressió no els ha amansit i que no abandonaran la via unilateral, que és inherent a l’autodeterminació.

 

Oriol Junqueras i Jordi Sánchez tenen motius personals evidents per voler l’acord amb el govern espanyol i precisament per això no haurien de tenir cap mena de capacitat de decisió en el si de l’independentisme. Que des de la presó dirigeixin els dos grans partits de l’independentisme mostra mancances clares del moviment. L’independentisme actual és sobretot una evolució del vell catalanisme, un moviment reformista que apostava per crear un poder autònom català dins d’un Estat espanyol democràtic i reconeixedor de la pluralitat nacional, i no tant un creixement orgànic del vell independentisme insurreccional. Per aquesta raó, al moviment li ha costat d’integrar nocions bàsiques de qualsevol opció revolucionària. El creixement espectacular de les adhesions a la independència els darrers anys es deu a la constatació que dins de l’Estat espanyol els catalans no podem sobreviure com a grup nacional o que, com a màxim, ho podem fer com una minoria absolutament residual fins i tot dins del nostre territori tradicional, i no tant perquè les forces de l’independentisme històric hagin convençut el gruix de la població.

 

Entre el 2000 i el 2020 la població de Catalunya va augmentar en un 20%, principalment per l’arribada d’un milió tres-centes-mil persones de l’estranger. Entre 1950 i 1981 ja havia augmentat en un 83,6%, en bona part a causa de l’arribada d’un milió i mig d’immigrants castellanoparlants, quan la població a Catalunya era de poc més de tres milions de persones. El 1980 es va creure que l’aparent autonomia permetria nacionalitzar la immigració i el fet que durant el pujolisme la població es mantingués estable (entre 1981 i el 2000 només va créixer en un 3,8%) i que es produís l’assimilació gradual d’una part de la gran immigració dels 50 i 60 semblava corroborar-ho. L’arribada d’una altra onada massiva d’immigració i la regressió del règim autonòmic, simbolitzada per l’esquarterament de l’Estatut d’Autonomia de 2006, van acabar amb la vella pretensió d’un poder català dins d’una Espanya plurinacional. Molts catalans van veure, finalment, que el projecte uniformitzador de les elits espanyoles era compartit per la població de la majoria nacional castellana, que això no canviaria, que la continuïtat a Espanya comportava la desaparició com a nació diferenciada i que, en tot cas, era més segur i més digne disposar d’un estat propi.

 

Per bé que la mutació del catalanisme en independentisme difícilment és reversible (la repressió ha trencat els vincles emocionals que els catalans culturals podien tenir amb l’Estat espanyol, i els interessos i les pors que han alimentat durant un segle i mig el provincialisme, l’autonomisme i el federalisme també s’han diluït en un món de comerç lliure i limitació del poder expansionista dels grans estats), el moviment encara no ha abandonat molts dels automatismes de l’etapa anterior. L’independentisme és un moviment polític revolucionari i no pot dependre de les decisions d’ostatges del règim que pretén vèncer. En el cas català, a més, s’han normalitzat discursos que directament justifiquen allò que en altres casos es consideraria traïció: que un pres està legitimat a cercar la llibertat de la manera que sigui. Un moviment que no censura l’egoisme tindrà dificultats importants per a reeixir. Els interessos personals no poden passar per davant dels col·lectius. Fins i tot quan només hi ha la sospita o el temor, la privació de llibertat és una restricció prou important perquè no sigui raonable córrer el risc. I en aquest cas, de sospites n’hi ha.

 

Des que Junqueras és a la presó, el plantejament d’Esquerra Republicana ha girat com un mitjó. De la unilateralitat més decidida al pactisme més abjecte. A més, el líder d’Esquerra Republicana ha donat mostres evidents d’un narcisisme patològic de tints messiànics. És de sobres coneguda la seva insistència que ningú no pot negar que és «una bona persona» i les seves proclames pintoresques sobre com «el junquerisme és amor». Recentment, un dels portaveus del partit al mitjans, Roger Heredia, el descrivia com «l’estel de tramuntana, guia i far en el desori i la tempesta». Pel que fa a Jordi Sánchez, la seva etapa com a dirigent de l’espai del que avui és Junts per Catalunya ha estat marcada per les sortides de to i les desavinences amb la línia unilateralista del president a l’exili i líder real del partit, Carles Puigdemont. De fet, la seva ascendència es deu en bona part a la simpatia que li ha professat el mateix Puigdemont, que en qüestions de personal sovint ha pres decisions de dubtosa intel·ligència política, marcades per consideracions trivials i d’amistat (la presència de Santi Vila al govern del referèndum n’és una prova palmària). Recentment s’ha conegut que Sánchez entre 2015 i 2017, període en què va liderar l’Assemblea Nacional Catalana, va rebre finançament per a un observatori a la UPF de la fundació de la Caixa, un banc que ha participat de les operacions del govern espanyol contra l’independentisme. La mateixa arribada de Sánchez a la presidència de l’ANC és estranya: la guanyadora de les eleccions internes de l’associació va ser la catalanoamericana Liz Castro, però una operació de despatxos va desbancar-la a favor seu.

 

La degradació del règim espanyol sembla estar garantida passi el que passi. Hi ha dinàmiques que no semblen tenir solució. Això, però, no significa que l’independentisme català pugui reeixir en totes les circumstàncies. L’indult molt probablement intensificarà la tensió entre les elits espanyoles i afeblirà encara més les estructures del règim de la tercera restauració, però l’independentisme només podrà aprofitar-se’n si s’hi confronta com a alternativa i si no renuncia a exercir el poder. No un poder delegat, fruit de concessions i de conjuntures parlamentàries, sinó un poder real. L’experiència de Francesc Macià, que va fiar la sort de l’independentisme al pacte amb les esquerres espanyoles i a la gradualitat, no va reeixir perquè ni aquestes tenien la capacitat de concedir la independència ni en tenien tampoc la voluntat. El PSOE, que a diferència d’aquelles esquerres està molt més integrat en les oligarquies estatals, té encara menys voluntat de renunciar al domini espanyol de Catalunya. Blanquejar amb farses de diàleg la part més reformista del règim, tant internament com internacional, renunciar a confrontar-s’hi, desmobilitzar la població i desaprofitar-ne els moments de feblesa allunyen l’objectiu de la independència sense fer atractiu el moviment a ningú. Després d’alguns mesos o anys parlant de diàleg sense cap avenç significatiu, la facció més integrista del règim tornarà al poder. La situació serà pitjor per a tothom però davant hi trobaran un moviment desmobilitzat i desarticulat, sense més adhesions que les que ja tenia i sense capacitat d’oposar-hi resistència. Abans que això passi, cal que el moviment aparti els ostatges del lideratge.