Dilluns, 6 de juliol de 2020 - Edició 711
La República

Les pròximes eleccions han de trencar l’òptica autonòmica i partidista

“En el camí cap a la independència hem après a ser escèptics amb uns partits polítics que continuen sense fer realitat el mandat democràtic de l’1-O i que es troben escorats en la contínua lluita fratricida”

Anthony C. Sànchez
Anthony C. Sànchez 05/03/2020
Milers de persones omplen el Parc de les Exposicions de Perpinyà en l'acte del Consell per la República, el 29 de febrer del 2019 (horitzontal).

Després del gran èxit de Perpinyà, la lluita continua, i absolutament tots ho sabem. Milers de ciutadans vam pujar fins a la Catalunya Nord per donar el nostre suport al president Puigdemont, al conseller Toni Comín i la consellera Clara Ponsatí. Molts dels manifestants, entre els quals em trobava jo, malauradament, no vam poder arribar fins a l’acte i ens vam haver de conformar amb la ràdio de torn per traslladar-nos en cor i ànima allà on es va congregar el Consell per la República i el conjunt de l’independentisme.

Personalment, l’acte em va encantar, però les paraules com ja sabeu s’han de traduir en fets, d’alguna manera. Però en tot cas, no puc més que aplaudir les intervencions de tots els ponents i en especial la de la nostra Clara, perquè com ja sabeu és una gran dona que no té pèls a la llenuga. Diu allò que molts diem, defensa allò que molts defensem i no s’avergonyeix absolutament de res i molt menys per defensar aquells principis i valors republicans, que molts compartim. Aquesta és la coherència i la fermesa que necessitem per continuar cap endavant.

També he d’aplaudir amb contundència la crida que va fer en Jordi Ros, pres polític des del 23 de setembre, ja lliure, i company del CDR. En un vídeo que molts vam veure, en Jordi demanava unitat, però no de paraula, de veritat. D’acció i dignitat col·lectiva. Una unitat indestructible que moltíssims estan demostrant no voler ni en pintura, perquè bàsicament no els afavoreix en els seus interessos particulars.

En el camí cap a la independència hem comès molts errors i d’aquests, alguns, hem après molt. Per començar no només hem après a ser escèptics amb un govern espanyol que per una banda diu voler dialogar, però per l’altre cantó “La Fiscalia me lo afina y ya tal…”, sinó també hem après a ser escèptics amb uns partits polítics independentistes que continuen sense fer realitat el mandat democràtic del referèndum de l’1 d’octubre i es troben escorats en la contínua lluita fratricida que a molts ja ens indigna àmpliament. És trist, però cada dia alguns deixen més clar que no només no són capaços de vehicular les aspiracions del poble sobirà, sinó que ho desitgen bastant poc.

En lloc de fer allò a què s’havien compromès, pretenen avantposar la seva pròpia supervivència institucional a la del nostre país. I sincerament, no és normal que en lloc d’apostar per una llista àmplia de país plural i diversa hi hagi qui ja ha renunciat completament a intentar-ho el més mínim. El camí no es troba en copiar la mala praxi d’altres partidismes que ens allunyen del nostre objectiu republicà, es troba en fer tot el contrari.

Els irresponsables que ens pretenen governar sembla que ens vulguin abocar a una realitat indesitjable on la mala profecia d’Aznar sigui una realitat “antes se romperá Catalunya que España”, però ens neguem a acceptar un destí tan fosc i terrible, perquè nosaltres volem continuar lluitant per una societat més justa, més igualitària, però sobretot deslligada no només del règim del 78, sinó també de les pràctiques partidistes hereves d’aquest, que malauradament encara mantenen les cúpules dels partits polítics d’aquest país.

Aquí, ningú al carrer desitja que hi hagi un intercanvi de cromos, de quotes de poder i cadireta tancat als despatxos de JxC, ERC o CUP. Molts volem que la unitat que tan poc valoren els partits, la reivindiquem, la defensem i la lluitem nosaltres, des de baix. No hi ha un altre. De res serveix deixar un altre cop el futur de Catalunya en mans dels polítics, quan ha quedat claríssim que només assolirem la independència si la pressió popular es fa notar i imposa el seu full de ruta als partits polítics de torn. Societat civil, on ets? Ara és l’hora de parlar clar i posar sobre la taula el desllorigador que ens faci avançar decididament, després d’aquests 2 anys estèrils i malbaratats per la política institucional.

Aquest passat octubre del 2019, no vam arriscar la nostra integritat física, un altre cop, perquè els partits es passessin el mandat popular per l’Arc de Triomf, un altre cop. No vam ocupar l’Aeroport per fer un Wait and See per després tornar a casa a veure discursos buits de contingut. La batalla d’Urquinaona no es va guanyar per fer marxa enrere i postergar sine die l’alliberament de Catalunya. Ni encara menys vam tancar la frontera, a la Jonquera, per agenollar-nos davant d’un Estat que ens continua atacant i humiliant, independentment de qui dormi al llit de Moncloa.

A més, tinc la impressió que alguns tampoc han acabat d’entendre que la gran assistència a l’acte de Perpinyà no es tractava de cap xec en blanc a absolutament ningú i molt menys per donar carta blanca a determinats partits polítics per manegar tot plegat al seu gust, un altre cop. No anava d’això, amics i amigues!

És de màxima urgència que les eleccions vinents catalanes s’allunyin de l’òptica autonòmica i partidista. I la millor opció per aconseguir aquest canvi de rumb i de dinàmica és vertebrant aquest front republicà ampli, escollit estrictament per primàries obertes a tot l’independentisme, sense censures ni dilacions.

Per si algú encara no ho sabia o no ho tenia clar, hem de trencar amb l’statu quo per ser lliures i només ho farem possible si la societat civil decideix des d’ahir mateix implicar-se directament en les institucions i en la seva presa de decisions. Desitgem que s’articuli aquest front republicà ampli, si escau, a través de la maquinària republicana del Consell per la República i/o amb el vistiplau del President Puigdemont, però no ens podem permetre continuar cometent els mateixos errors una i una altra vegada.

Si volem materialitzar la República catalana com més aviat millor, tots els fronts són necessaris i imprescindibles. S’han de controlar els màxims possibles, i les actuals institucions autonòmiques també han de romandre a la nostra llista de prioritats, perquè així la via per recórrer serà menys feixuga.

Encausats, represaliats, activistes polítics de carrer i de xarxes, d’orígens ben diversos, ens hem cansat que els que suposadament eren els nostres aliats actuïn com el “tonto útil” de l’Estat espanyol, que ens empresona a tots plegats, per impartir la seva repressió a tort i a dret, i gratuïtament.

Nosaltres hem apartat les nostres diferències, perquè tenim la certesa que hem de canalitzar les nostres forces i esforços perquè allò que ara sembla impossible, sigui aviat una realitat. Recordem: Ens necessitem a tots, al peu del canó. Totes les iniciatives que busquem un front republicà ampli hem de fer-nos IRREDUCTIBLES, convergir i units, des de l’ANC, Demòcrates, Independentistes d’esquerra, Solidaritat, Crida Nacional, Acció per la República, Poble Lliure, CDR’s i altres entitats o persones vingudes d’arreu, hem d’expulsar l’ombra del partidisme de les nostres institucions tot permetent que, finalment, la llum de la República catalana, la de les oportunitats, les esperances i la dignitat del Primer d’Octubre ens il·lumini el camí cap a la nostra plena independència. No ho deixem per un altre dia perquè potser ja serà massa tard. Ara és l’hora, catalans!

Relacionats