Dimecres, 13 de Novembre de 2019 - Edició 475
La República

Dignitat a les barricades i vergonya als despatxos

“ERC i JxCat es van afanyar a criminalitzar les mobilitzacions; viuen tant allunyats del carrer, cada cop més aïllats en les seves baralles partidistes, que ja no perceben què s’hi cou”

Carles Herèdia
Carles Herèdia 23/10/2019
Aldarulls a Barcelona | Guillem Pascual

Es fa molt difícil plasmar sobre un paper tot el que hem viscut aquests dies. Ja no som al segle XX, on la realitat només la podia percebre la gent que la vivia directament, mentre diaris i televisions s’encarregaven de manipular o amagar els fets. Ara som en una societat digital i de la informació on cap censura encoberta ha pogut impedir que arribessin arreu de Catalunya les imatges de brutalitat policial i tota mena d’actuacions criminals. No calcular aquest fet ha estat un error molt greu d’ERC i JxCat, que es van afanyar a criminalitzar les mobilitzacions, tot parlant de “300 violents”, infiltrats o només de grups radicals antisistema. Aquests partits viuen tant allunyats del carrer, cada cop més aïllats en les seves baralles partidistes, que ja no perceben què s’hi cou.

Mentre la qüestió catalana tornava a la palestra internacional gràcies a la confrontació amb l’Estat de desenes de milers de joves i també per les mobilitzacions com l’ocupació de l’Aeroport que s’allunyaven de la perfomance de sempre, ERC i JxCat cometien un nou error històric al criminalitzar les mobilitzacions i no aprofitar aquesta força per a forçar posicionaments internacionals i mostrar una imatge d’unitat de l’independentisme arreu del món.
Al contrari, Miquel Buch defensava dia a dia l’actuació criminal de la policia, Pere Aragonès en mostrava el seu suport, Quim Torra es negava a recriminar al Conseller d’Interior i diferents polítics d’ERC intentaven aprofitar les mobilitzacions pels seus càlculs electorals, amb negociacions directes amb el mateix Estat que massacrava als nostres joves. L’emprenyament als carrers creixia, amb uns polítics sobiranistes que eren acusats de preferir mantenir les seves cadires i càrrecs i fer el que sigui per evitar un nou 155, encara que sigui a costa de la sang de la seva gent i de donar suport a la repressió espanyola.

I mentre els polítics queien totalment en el joc de l’Estat i ells mateixos dividien l’independentisme, als carrers creixia un nou moviment heterogeni ple de ràbia i il·lusió, totalment oposat al sobiranisme domesticat.

Eren i són joves que lluiten plegats a les barricades, que uneixen molt més que cap tripijoc polític, sorgides per la indignació i la frustració de la manca de democràcia i futur, i enceses per les imatges de repressió desfermada que es van començar a viure el dia de la mobilització a l’Aeroport del Prat. Els i les joves es defensaven, i a l’hora defensaven a tot un poble, d’una repressió policial que oferia imatges dantesques de punta a punta del país. Un moviment de joves que sí que ampliava la base, ja que reuneix tota una generació oblidada que viu més que ningú la manca de futur i perspectives democràtiques i de llibertat. El colofó a tot aquest moviment es va viure durant la vaga general del divendres 18, quan desenes i desenes de milers de persones de totes les edats van donar suport als que lluitaven a primera línia tot cobrint els carrers propers a Urquinaona per a evitar l’acció de la policia. Qui es pensi que és una minoria, com diu l’Artur Mas, s’equivoca, i molt.

L’Estat, amb el suport de Miquel Buch, responia amb encara més duresa: mutilacions, centenars de ferits i detinguts, i desenes de joves omplint presons i trobant-se amb uns primers presos polítics que no entenen res de res. La realitat ja no és la mateixa.

La classe política de nou no ha estat a l’alçada, mentre el poble i el carrer s’ha omplert de dignitat. Visca els nostres joves!

Relacionats