Divendres, 18 de setembre de 2020 - Edició 785
La República

Som una república tropical

Ahir vam assistir, al Parlament de Catalunya, a l’humiliant espectacle dels diputats de la majoria sobiranista havent d’amenaçar el lletrat major, Joan Ridao, perquè no fes de policia jurídic i no espatllés les pomposes declaracions polítiques

Jordi Galves
Jordi Galves 08/08/2020
Un moment d'una votació al ple monogràfic sobre la monarquia. Imatge del 7 d'agost de 2020. (Horitzontal)

Aviat farà tres anys de l’heroic primer d’octubre de 2017. Algú hauria de continuar amb la revolta, oi? “I tant. Però comenceu vosaltres, que nosaltres ara venim a ajudar-vos, mai no caminareu sols”. “No, no, de cap de les maneres, companys, precisament esperàvem que comencéssiu vosaltres aquest cop, per donar-vos tot el suport, per abraçar-nos fraternalment amb vosaltres durant les mobilitzacions populars”. “Us cedim amistosament l’honor de ser els primers que se saltin l’odiosa legalitat espanyola, les lleis que oprimeixen doblement els nostres conciutadans, com a treballadors i com a catalans”. “No hem de competir pel protagonisme, compatriotes, comenceu a fer camí i us seguirem”. I sí, aquí, com deia Valtònyc un dia, els únics revolucionaris autèntics, els únics que s’han jugat la integritat física són els votants independentistes i alguns polítics partidaris de la independència, els de la presó i l’exili. I els que es van enfrontar a la policia a Urquinaona i a altres racons de la ciutat cremada. La resta dels revolucionaris són força més tímids, són dissidents teòrics, estètics, professors d’universitat o simples lectors de les Hazañas bélicas de les revolucions, persones amb més cor que cames, partidaris de la imaginació i de la virtualitat, consumidors de porrets i d’altres artificis, asocials ocasionals i sempre fenomenals retòrics. El vicepresident Pablo Iglesias, avui pare de família i responsable, juntament amb la seva dona, d’una hipoteca davant del banc i de la història, va descartar-se com a protagonista de cap insurrecció. Davant de la grotesca fugida del rei pare Joan Carles, en lloc de cridar a a la presa del palau d’hivern, en lloc d’abanderar l’assalt al cel, en lloc de fer una vaga de fam a favor de la república, va voler cedir tot el protagonisme —i tot el risc— als que se sentin més valents, més dinàmics i amb menys obligacions personals que ell i la ministra Montero. “Abans o després els joves impulsaran una república a Espanya” va sentenciar amb un cert to visionari. Fixeu-vos amb la subtilitat lingüística de les seves paraules, en la utilització del verb impulsar que no obliga a res ni es pot entendre com una exigència a ningú. Fixeu-vos amb la gran diferència humana, política, amb l’altre Pablo Iglesias, el que va fundar el PSOE, Pablo Iglesias Posse. Fixeu-vos en l’enorme capacitat del vicepresident de fer l’orni.

En les files de l’independentisme qui no fuig d’estudi fa dissimuladament el ronso. El ritme tropical s’ha apoderat de la iniciativa política dels separatistes, que oscil·la entre la migdiada muntanyenca i el repòs arran de mar. Entre les vacances i les mitges vacances. Espanya cau a trossos, hi ha una crisi institucional d’enormes dimensions, Joan Carles I ha fet de cametes com Alfons XIII amb una fortuna fabulosa, però aquí res de res. Ningú no vol anar més enllà de les declaracions polítiques, de les proclames benintencionades, de les paraules d’amor boniques i tendres. Ahir la sentència d’un tribunal belga sobre el conseller Lluís Puig, molt favorable a les tesis separatistes, va tornar a despertar la il·lusió, la vana il·lusió, que Europa al final ens traurà les castanyes del foc. I que, com que tenim raó, més raó que tots els sants de l’altar, la comunitat internacional ens aplaudirà i convencerà la Guàrdia Civil perquè es retiri pacíficament de Catalunya i deixi de retorçar-nos el braç. Fa molt de riure. Ahir vam assistir, al Parlament de Catalunya, a l’humiliant espectacle dels diputats de la majoria sobiranista havent d’amenaçar el lletrat major, Joan Ridao, perquè no fes de policia jurídic i no espatllés les pomposes declaracions polítiques del nostre independentisme oscil·lant. Sí, el que oscil·la entre el tròpic de càncer i el tròpic de capricorn. El que s’indigna molt però no fa altra cosa que parlar al parlament. Ara se m’ha enganxat el ritme de la cambra catalana i no paro de fer badalls, un darrere l’altre, vinga a ensenyar la campaneta. De manera que haurem de deixar l’article aquí.

Relacionats