Dijous, 16 de setembre de 2021 - Edició 1148
La República

Negociació, diàleg, jocs florals… Toquem de peus a terra

La nació i la República catalana no tenen cabuda a l’estat espanyol, que només ofereix als catalans una agonia lenta en un estat centralista, autoritari, plutocràtic i inepte, i aquests tres anys no han fet més que confirmar-ho.

Miquel Bofill i Abelló
Miquel Bofill i Abelló 28/08/2020
La primera reunió de la taula de diàleg entre el govern espanyol i els representants del Govern i el Parlament de Catalunya al Palau de la Moncloa el 26 de febrer del 2020.

La famosa taula de diàleg només s’ha activat quan al PSOE li ha convingut i hi ha arrossegat els partits del govern de Catalunya, arrufant més o menys el nas. Què s’hi ha aconseguit que hagi fet avançar la causa catalana? Fins ara, res. Ni ha disminuït la repressió, que ha continuat i fins i tot s’ha eixamplat, ni ha alleugerit la situació dels presos polítics i ja ni cal que esmentem la possibilitat d’un referèndum d’autodetereminació que la part espanyola sempre ha negat per activa i per passiva (per passiva, i de facto arreglerada amb el PSOE, la posició de Podemos que va entrar al govern espanyol dient que aquest capítol de la taula, com si no anés amb ells, el deixaven en mans dels responsables del PSOE). Mentrestant el PSOE va aconseguir una majoria de govern venent mirallets a alguns “indis”. Però de diàleg, poc, i de negociació, gens. Només faltava que els qui se suposa que són els interlocutors ridiculitzin aquesta taula dient que no és moment de perdre el temps en “jocs florals”, com ha fet Margarita Robles.

De fet, té raó la ministra de Defensa espanyola, i potser caldria que els partits catalans no participessin en les maniobres de distracció dels adversaris i no acceptessin aquestes humiliacions. Ja en el mateix nom de taula de diàleg hi ha l’engany, perquè no vol dir res, ni compromet a res fora de garlar i fer cafès, aquest cop el diccionari és clar, “diàleg: 1 m. [LC] Conversa entre dues o més persones”, “conversa: f. [LC] Acció de conversar”, “conversar: v. intr. [LC] Entretenir-se parlant”, “entretenir-se: 2 2 v. intr. pron. [LC] Passar el temps agradablement” o, més clar, “entretenir: 3 v. tr. [LC] Fer passar temps (a algú) amb promeses, amb esperances, etc.” No cal que hi perdem el temps!

Sí que caldrà, un dia o altre, asseure’s al voltant d’una taula de “negociació: tr. [LC] Discutir o tractar (d’alguna cosa) amb algú per tal d’aconseguir-la, d’establir-la, d’arribar a un acord. Ell negocià la pau amb el Govern anglès.” L’exemple, prou significatiu, ve del diccionari Fabra.

Però, hi ha condicions ara mateix per a una negociació? Quines són les parts? Quina seria la “cosa” a tractar per arribar a un acord?

L’1 d’octubre estava clar, Catalunya s’havia erigit en subjecte polític sobirà amb un referèndum en què va guanyar el sí amb una majoria de 2.044.038 vots com a mínim, atès que molta gent no va poder anar a votar o el seu vot va ser segrestat per la intervenció violenta de la policia espanyola.

Les parts en aquell moment eren clares, d’una banda, el govern de Catalunya, la majoria parlamentària independentista i les entitats que havien fet possible l’1 d’octubre i representaven el sí a la República catalana i, de l’altra, el govern espanyol. La Unió Europea, de fons, possiblement hauria acabat sent també un convidat inevitable.

La “cosa” a negociar eren les condicions de la creació del nou estat.

Era evident, però, que el Govern i les institucions de l’Estat espanyol no estaven disposats a negociar res, encara, ni a reconèixer la prèvia a la negociació: Catalunya és una nació i els catalans tenen dret a decidir el seu futur.

Al govern català i als partits de la majoria de govern a Catalunya, els va entrar tremolor de cames, i és normal vista l’alegre embranzida dels catalans a favor de la independència i la violenta fúria repressiva espanyola, que a la vista de l’experiència històrica era ben previsible (una violència premeditada i calculada en la seva intensitat).

Era el moment d’augmentar i sostenir en el temps la mobilització i la desobediència civil i institucional per forçar una negociació, d’elevar la pressió amb l’acció no-violenta, d’eixamplar el front antirepressiu i guanyar encara més simpaties entre els demòcrates d’arreu, d’aparèixer com una opció no solament resistent sinó guanyadora, segura de les seves raons, i d’activar la pressió internacional sobre l’Estat espanyol (i no deixar-se influir per les pressions “estatalistes” i immobilistes de la UE per desmobilitzar)… i segurament també era el moment d’afrontar la repressió i assumir que segurament anirien a la presó i a l’exili alguns més dels que hi van anar, per mantenir el combat. “No hi ha presons per a tanta dignitat!” deien (de vegades alguns dels mateixos que desmobilitzaven)!

Calia unitat i determinació. Es va perdre una oportunitat. Ho tornarem a fer?

Parlar ara de taula de negociació és posar el carro davant dels bous.

El moviment independentista s’ha de recomposar, obrir-se a la gent i renovar els lideratges, i aprofitar el llegat de l’1 d’octubre i els èxits relatius d’aquests tres anys (majories electorals i parlamentàries repetides, victòries judicials i electorals a Europa…) per plantejar un nou embat a l’Estat espanyol. Un nou embat des de les institucions republicanes a l’exili, des de les institucions autonòmiques, rebentant les seves costures opressives, des de la representativitat dels càrrecs electes municipals i parlamentaris, des de les entitats sobiranistes i, sense tenir por a la iniciativa de la gent, organitzant-la, conscients de la necessitat de superar les limitacions que imposa la covid amb noves formes d’acció i, quan sigui possible, tornar a la mobilització massiva al carrer.

Llavors potser reneixerà la unitat i l’alegria de l’1 d’octubre, i es podrà anar a una taula de negociació amb l’objectiu clar, amb la força democràtica de la gent i la raó del nostre dret a exisitir.

“Ni un pas enrere”, perquè la reforma de l’Estat espanyol és un carreró sense sortida. Ja era ben clar el 2017, la nació i la República catalana no tenen cabuda a l’estat espanyol, que només ofereix als catalans una agonia lenta en un estat centralista, autoritari, plutocràtic i inepte, i aquests tres anys no han fet més que confirmar-ho.