Els indults i l’amnistia han estat, son i potser seran durant molt de temps la ratera més ben parada per l’espanyolitat a l’independentisme català partidista i civil. El més greu és que els qui havien de conduir-nos a tenir un estat propi hi han caigut de quatre potes. Encara ho presenten com a una victòria, tot i que, en termes estratègics, és una derrota que passarà factura al moviment d’emancipació nacional que amb tant d’esforç popular s’havia anat teixint. Si la demoscòpia no ens enganya, les properes eleccions al nostre parlament ho certificaran i els partits que van dirigir el procés no trauran sumats ni 45 diputats, malgrat haver-ne arribat a tenir 74. Només cal fer l’oportuna resta per adonar-se de la magnitud de la tragèdia i la desfeta.
Anem a pams: no retrauré mai als dirigents empresonats i exiliats voler sortir de la presó o tornar de l’exili, producte d’una condemna inquisitorial que substituí el dret pel càstig a l’heretgia sobiranista. Tampoc no els retrauré haver fracassat en l’intent d’obtenir un estat o, si més no, d’obrir una escletxa prou fonda per assolir estructures de poder sobiranes en l’àmbit fiscal, per exemple. No feren més no pas perquè no tinguessin anhels, sinó perquè no havien elaborat una estratègia idònia a l’alçada de la veritable naturalesa de l’enemic. Potser confiaven que sacsejarien tant el sistema imperant que, per algun descosit, podrien entaforar-hi les seves pretensions. Innocència? Imprevisió? Desconeixement de les lleis que regeixen el poder, de les quals mai no s’ha pogut deduir que les bones intencions garanteixin bons resultats si no va acompanyades de palanques de força?
El cert és que ni la presó ni l’exili no han beneficiat gaire (si és que ho han fet gens) els dos milions de catalans mobilitzats ni han eixamplat l’autogovern català. De què serveix entrar a la presó si l’encarcerament no esdevé una eina d’erosió de l’enemic i catalitza el moviment popular emancipador? De què serveix si l’endemà d’entrar-hi ja s’està rumiant com sortir-ne, sense contrapartides substancials per a la nació? De què serveix l’exili si no ha d’ajudar a mantenir oberta la ferida democràtica que trau legitimitat a l’estat i l’endemà d’anar-hi a raure ja es pensa en forçar una amnistia sense guanys valuosos per a la nació? I repeteixo que allò que han patit els empresonats i els exiliats no es pot pas menystenir en termes personals, però no sé si no ha estat estèril políticament per al moviment nacionalista i les seves principals vindicacions.
Els indults i l’amnistia a qui han beneficiat de debò és a Espanya. L’han beneficiat com a ecosistema polític complet que, més enllà de les importants minories neofranquistes i nostàlgiques de la Dictadura, necessita com el pa que es menja mantenir l’homologació internacional. Em refereixo a l’homologació que els ha permès entrar a la UE, accedir a l’euro i deixar enrere la sinistra i empobridora autarquia franquista. Els presos i els exiliats constituïen el recordatori permanent, que s’havia obert una profunda clivella en la democràcia espanyola. Una de perillosa que podia fer-la trontollar i abocar-la a pulsions autocràtiques, incompatibles amb un règim liberal i ideològicament plural. Resolucions del Consell d’Europa, de la comissió de drets humans de l’ONU, dels tribunals europeus i d’altres organisme i entitats que vetllen pels drets humans, han denunciat o s’han fet ressò implícitament, de la utilització vergonyosa de la repressió policial i judicial contra un col·lectiu pacífic i democràtic que tenia el suport d’una majoria parlamentària. Per cert, potser convé ressaltar que les resolucions dels tribunals belgues, alemanys i italians, negant-se a lliurar els exiliats a Espanya, demostren que si bé Europa no vindrà a alliberar-nos, tampoc no és us espectador passiu de l’opressió que patim. Aquestes resolucions, tenint en compte que Espanya és un soci europeu dels estats belga o alemany, han estat bufetades sonores a l’orgull espanyol. No hi ha precedents a Europa que condemnats il·lustres d’una país titllats de pròfugs, gaudeixin d’emparament i tothom sàpiga on vien i exerceixen una activitat pública. En tot cas, ningú no s’imagina els tribunals espanyols denegant l’extradició d’un cors o d’un escocès que han proclamat la independència i estan acusats de delictes penats amb 10 o 15 anys de presó, exceptuant que fos en perjudici de l’independentisme Basc o català.
Ras i curt: l’indult i l’amnistia constitueixen un indult i una amnistia a la democràcia i l’estat de dret espanyols, pels abusos perpetrats i la deriva autocràtica en què ha incorregut. Una deriva que ha causat una erosió severa arran de l’infame sentència per sedició del TS (un autèntic auto de fe patriòtic perpetrat per la inquisició judicial del règim per tal d’acabar amb l’heretgia catalanista) i pel nou Decret de Nova Planta, imposat pel Senat mitjançant una interpretació arbitrària de l’article 155 de la Constitució. Un article que de cap manera el facultava per dissoldre el nostre parlament ni molt menys per destituir el govern de la Generalitat, anorreant temporalment l’autonomia. Com a màxim podien donar al govern instruccions de compliment obligatori i demanar al TS que en processés els membres que les desobeïssin. L’erosió en qüestió hi ha obert un esvoranc per on l’endemà pot esmunyir-s’hi una sentència per sedició o rebel·lió envers un hipotètic govern espanyol que volgués implantar una república o una economia socialista. Un esvoranc que també pot allotjar l’actual ofensiva judicial i mediàtica contra la corrupció socialista. Una corrupció que, tot i ser molt menor que la del PP, han estat encausada amb una acceleració processal i una magnificació per part de la mateixa casta judicial que va diluir l’abast de la del PP i va alentir-ne l’enjudiciament, per tal d’evitar un efecte allau sobre l’opinió pública i els culpables.
L’indult i l’amnistia son també una gran operació d’estat orquestrada per l’espanyolisme d’esquerra per tal de recuperar la reputació internacional de la democràcia espanyola, de la qual tant s’han vantat, i que no emprengui una deriva autocràtica i nacionalment ètnica com la de la islamodemocràcia turca, per exemple. Ara bé, la principal beneficiària de l’indult i l’amnistia és l’alternança política a Espanya, condició irrenunciable per mantenir formalment viu un règim democràtic. Sense indult i amnistia avui encara governaria el PP (majoritari a l’Espanya castellana o assimilada a Castella) perquè l’independentisme va impulsar la moció de censura a canvi d’aquestes contrapartides.
Pel que fa a Catalunya el PSC, un apèndix del PSOE, restaria com una força irrellevant i l’eix nacional no hauria estat substituït per l’eix social. El Procés va empetitir el PSC i el va acorralar als seus feus metropolitans (on la condició d’immigrat sembla poder-se transmetre d’una generació a l’altra) però l’indult i l’amnistia, l’odi mutu entre ERC i Junts i la manca d’una estratègia nacional compartida, l’han ressuscitat irresponsablement. Al capdavall, el PSC, a diferència de Ciutadans (un bolet de tardor inflat però sense ancoratges sòlids, més enllà de la por i la ràbia de l’espanyolisme ètnic) és l’arbre amb arrels fondes que l’espanyolitat ha plantat a Catalunya i l’únic que pot fer ombra de debò al sobiranisme.
L’indult i l’amnistia han resolt o resoldran encarceraments o exilis profundament injustos, però no han aportat res al moviment d’emancipació nacional, ans el contrari. L’espanyolitat en conjunt (malgrat el brams del PP i de VOX) i l’espanyolisme d’esquerres en especial, son els qui més beneficiats n’han sortit, perquè han arranjat les clivelles autoritàries que s’havien obert en el règim del 78 i que n’amenaçaven la reputació i la naturalesa democràtica. La presó i l’exili podien haver esdevingut, gestionades d’una altra manera, armes de combat polític poderoses, tant Catalunya endins, mantenint mobilitzat l’independentisme, com Catalunya enfora, mantenint oberta la ferida democràtica que significa l’existència de presos polítics que no han comés actes violents, l’atac brutal a una dissidència ideològica i l’encalçament d’una minoria nacional.
Auguro que molts independentistes, sobretot joves, classes mitjanes i classes treballadores que aspiren a ser-ne, castigaran els partits centrals del sobiranisme d’on han sortit els presos i els exiliats, abstenint-se o votant el nacional populisme islamòfob. Els castigaran no pas perquè hagin mutat d’un dia per altre i ara siguin d’extrema dreta, sinó per exigir un canvi d’estratègia i de lideratges que faci net. Ho faran així, perquè no solament han constatat que som més lluny de tenir un estat que abans del referèndum, sinó que la nació s’està estripant econòmicament, lingüísticament i demogràficament davant dels nostres nassos. S’estripa mentre el PSC i la seva crossa del Comuns (que a canvi d’homologar les polítiques socialistes com a veritablement d’esquerres, ocupen centenars de càrrecs que els converteixen en la nova aristocràcia postcomunista) venen l’indult i l’exili com una reconciliació i una normalització, malgrat que han esdevingut l’eina més eficaç per desactivar la voluntat rupturista de l’independentisme i encongir-lo. Això contribueix molt a què ells puguin perpetuar-se al poder sense tenir majoria, alhora que Rodalies s’enfonsa, els serveis públics es degraden, proliferen els sous que no permeten ni pagar un lloguer i minva la capacitat adquisitiva de les rendes del treball a les quals, per acabar-ho d’adobar, no deflacten l’IRPF.
No soc dels qui vull que governin PP i VOX, perquè això costaria d’entendre a molts independentistes sensats i perquè no tinc clar que, tot seguit, les masses independentistes esclatessin d’indignació davant les seves polítiques catalanòfobes. Ara bé, tampoc soc dels disposats a deixar-me fer xantatge ideològic amb què si no governa el PSOE vindrà el feixisme, perquè l’enemic de debò és l’Estat i tots els partits espanyols que el sostenen. No és pas un front antifa estatal allò que convé a la nostra causa nacional, sinó un govern sobiranista a la Generalitat. Un que falqui amb fermesa la nació, prepari futur embats, i ordeixi una estratègia nacional compartida a Madrid i Brussel·les, en lloc d’aspirar a una colla de càrrecs esplèndidament retribuïts d’ERC i Junts a AENA, la CNMV o altres organismes estatals, que només son espectadors de la devallada de Catalunya.
