#UlldeDéu .- L’evolució de la política catalana s’explica, sovint, a través de les seves pròpies contradiccions, però poques decisions han estat tan miops com la dissolució de la Crida Nacional per la República (CNR) el setembre de 2020. El que va néixer el juliol de 2018 impulsat per Carles Puigdemont, Quim Torra i Jordi Sànchez no era un partit convencional, sinó un moviment transversal i aglutinador compromès a superar les cotilles de la vella política partidista i defensar el mandat de l’1 d’octubre. Liquidar aquest espai va ser un greu error estratègic que avui l’independentisme paga molt car.
Un projecte d’èxit sacrificat pels interessos de sigles
La Crida va aconseguir connectar corrents ideològics tan diversos com el liberalisme, la socialdemocràcia i l’esquerra. En el seu moment àlgid, va arribar a mobilitzar més de 16.000 membres i va teixir complicitats entre milers de ciutadans vinculats a diferents formacions sobiranistes, descontents amb les batalles internes dels aparells tradicionals.
L’objectiu era clar: bastir un paraigua unitari per apoderar la ciutadania i, un cop assolida la República Catalana, autodissoldre’s. Tanmateix, la pulsió de la dinàmica de partits va acabar engolint el moviment. En comptes de preservar aquesta eina ciutadana, es va forçar la seva integració i dissolució en noves estructures orgàniques.
El buit actual i l’orfenesa de les bases
Si mirem el mapa polític actual, la pregunta és inevitable: ¿quin fre tindria avui el creixement de l’abstenció o el tancament de determinats sectors si la Crida hagués continuat activa? Sense un instrument transversal fort, capaç de frenar les derive partidistes i la desconfiança mútua, la desunió s’ha cronificat.
Avui, milers de persones es troben absolutament orfes de referents davant el rumb erràtic de les formacions independentistes. L’eliminació de la Crida Nacional per la República va privar l’independentisme d’una trinxera de consens civil indispensable, relegant el moviment a les lògiques electorals que la mateixa Crida s’havia proposat destruir. Vista en perspectiva, la seva fi no va ser una evolució natural, sinó una fallida renúncia estratègica.
La dissolució de la Crida Nacional per la República es presenta, amb la perspectiva del temps, com un greu error estratègic per al futur de l’independentisme institucional. Concebut inicialment com un moviment transversal i aglutinador compromès amb el mandat de l’1 d’octubre, la seva liquidació va fragmentar l’espai polític i va deixar milers de militants en l’orfandat. En lloc de sumar corrents liberals, socialdemòcrates i d’esquerres sota una mateixa estratègia unitària, la tornada a les dinàmiques partidistes tradicionals va tancar les portes a una fórmula d’èxit que ja havia aconseguit mobilitzar milers de persones.
Avui dia, veient com milers d’independentistes es refugien en opcions com Aliança Catalana (AC), es demostra que un moviment polític obert i transversal tindria més sentit que mai per canalitzar aquest descontentament. Encara som a temps de rectificar: qualsevol actor que sàpiga articular una plataforma similar a la Crida s’emportarà el suport dels milers de votants afectats que se senten orfes de l’esperit de l’1 d’octubre. Per contra, persistir en no oferir aquest espai de trobada ampli farà del tot viable que AC acabi guanyant les properes eleccions catalanes.
