Dilluns, 5 de desembre de 2022 - Edició 1593
La República

La farsa del govern bo i Estat dolent

Tots els poders de l’Estat seran sempre els nostre adversaris, i no sempre els més desacomplexats i estridents són els pitjors

Josep Costa 23/01/2022
Presos i preses polítics asseguts al Suprem

Una de les notícies més transcendents de la setmana, i que ha passat massa desapercebuda entre moltes altres de menor importància, és la sentència dels indults. Que el perdó governamental als presos independentistes hagi desaparegut de l’agenda política i hagi estat validat pel totpoderós Tribunal Suprem és símptoma d’algunes coses, cap d’elles bones.

La justícia espanyola va intentar tancar el govern de Catalunya a la presó durant 30 anys perquè li tenia por. Perquè el referèndum de l’1O i la declaració d’independència del 27O realment varen posar l’Estat contra les cordes. Que al final hagin estat només 3 anys i escaig és símptoma de la feblesa internacional d’Espanya. Que tot plegat s’hagi normalitzat de manera tan sorprenent també pot ser símptoma de la nostra feblesa.

La primera reacció de la dreta judicial i política als indults va ser furibunda, començant per l’informe demolidor de Marchena i el seu Tribunal Suprem. El PP va començar aviat una campanya de recollida de signatures que recordava la de l’Estatut i que prometia ser igual de massiva. Qui se’n recorda ara? I VOX i C’s, què varen fer més enllà d’acudir corrent al Tribunal Suprem?

Un servidor va encertar el diagnòstic però va errar en la predicció de forma inapel·lable. Vaig dir que no hi hauria indults i que si hi eren els Tribunal Suprem els revocaria. El diagnòstic era correcte: la pretesa diferència entre un govern progre bo i un deep state reaccionari dolent, a l’hora de la veritat, no existeix. Era inconcebible que el govern de PSOE i Podemos es pogués enfrontar amb el deep state per una cosa tan important com l’excarceració dels líders independentistes.

L’error de la predicció va ser no contemplar com a possible el que realment ha passat: que l’Estat profund pogués beneir els indults. De fet, de la manera com es varen desencadenar els fets (amb Pedro Sánchez accelerant la decisió per tapar la transcendent resolució del Consell d’Europa que demanava la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats) i veient les reaccions, molt aviat es va fer evident que la monarquia havia donat el vist-i-plau a la mesura de gràcia. I qui diu la monarquia diu el senyor del deep state.

Aquests dies també hem vist quina ha estat la resposta del govern espanyol a les escandaloses revelacions de Villarejo sobre els atemptats del 17A. Novament es constata que qualsevol il·lusió de tenir un “govern amic” a Madrid que questioni els interessos o les accions de l’Estat és pura fantasia. La Ministra de Defensa de PSOE i Podemos, de qui depèn el CNI, és la millor defensora dels interessos profunds de l’Estat que aquests poden somniar.

En tot cas, ha anat bé tornar a exigir una comissió d’investigació al Congreso sobre la participació dels serveis secrets espanyols en la trama terrorista que va assassinar una quinzena de persones innocents a les Rambles i Cambrils. Bàsicament perquè confirma allò que deia: que govern i Estat no són el mateix però que segueix sent impensable que existeixi un govern espanyol que s’enfronti a les directrius i interessos de l’Estat.

Tot plegat està bé recordar-ho perquè el nostre objectiu fonamental a curt, mitjà i llarg termini (la independència) requereix d’un conflicte democràtic sostingut amb l’Estat. I no és de rebut que s’apuntali una peça fonamental d’aquest estat, que és el seu govern central, amb la fal·làcia que no representa o no defensa els mateixos interessos. O fins i tot amb la pretensió frívola que aquest govern, pel molt progre que sigui, s’enfrontarà al deep state continuador del franquisme.

Evidentment que hem d’aprofitar i incentivar, quan estigui a les nostres mans, els conflictes interns entre els poders de l’Estat. Fer aguditzar qualsevol contradicció o crisi jugarà sempre al nostre favor. Aquest hauria de ser el paper de l’independentisme a Madrid: afeblir el govern i l’Estat sempre que es pugui. Però mai donar-los força o oxígen en un fals joc de bons i dolents en el que hem de prendre partit. Tots els poders de l’Estat seran sempre els nostres adversaris, i no sempre els més desacomplexats i estridents són els pitjors.

 

(*) Josep Costa és politòleg i advocat.