Dijous, 13 d'agost de 2020 - Edició 749
La República

I si la justícia no és imparcial, què fem?

Això era el que feien els nazis alemanys amb els jueus: se’ls jutjava pel fet de ser jueus i se’ls condemnava de manera diferent a qui no ho fos.

Bea Talegón
Bea Talegón 01/08/2020
Arnaldo Otegi, coordinador general de Bildu / ACN

El Suprem ha donat avui la raó a Arnaldo Otegi i als que van ser condemnats amb ell pel cas Bateragune, que són Rafael Díez Usabiaga, Arkaitz Rodríguez Torres, Sonia Jacinto García i Miren Zabaleta Tellería.

Tots cinc van complir entre sis i sis anys i mig de presó per intentar crear un entorn de diàleg entre l’esquerra independentista basca, establint un marc de debat polític que deixés enrere per sempre la violència, violència que rebutjaven frontalment.

El que va succeir en el judici que els va condemnar ha deixat imatges per a la història, que es poden veure en el vídeo adjunt, com, per exemple, quan es pretén imputar a Otegi paraules que mai no havia dit, paraules que no es podien analitzar perquè la jutgessa no entenia euskera, i també la manera com la jutgessa s’adreça a l’acusat en aquest moment de la causa. I això tan sols és un petit detall, una anècdota, en comparació amb tot el que va suposar aquell judici, un judici que va ser denunciat a Estrasburg, al Tribunal Europeu de Drets Humans, per la presumpta parcialitat de la jutgessa i el tribunal d’Estrasburg va admetre la denúncia.

La sentència, però, va tancar els cinc processats sis anys a la presó. A Otegi, a més, se’l va inhabilitar perquè no es pogués presentar a les eleccions fins a l’any 2021 i, malgrat el molt que es va debatre sobre aquesta inhabilitació i com s’hauria d’interpretar, el fet concret és que Otegi no ha pogut presentar-se a cap altra contesa electoral incloses les recents eleccions al parlament basc.

Seguim el fil de la narració. L’any 2018, el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg va donar la raó a Otegi i als altres companys de condemna dictaminant que el judici no havia complert amb les mínimes garanties establertes pel marc legal europeu. Es va assenyalar que la jutgessa no s’havia comportat com ho hauria d’haver fet i es va apuntar el fet que la sentència hauria de ser anul·lada.

I això és precisament el que ha passat avui, vint mesos més tard de la resolució d’Estrasburg: el Tribunal Suprem espanyol ha anul·lat la sentència que va dictar l’Audiència Nacional, amb els anys de presó dels condemnats ja complerts i també deixant sense efecte la inhabilitació d’Otegi. Ves per on, la resolució arriba un 31 de juliol, el dia hàbil més inhàbil de tots, a punt de les vacances d’agost, i justament amb les eleccions basques celebrades fa tres setmanes. Potser s’hauria d’haver esperat la resolució del Suprem per convocar-les, més que res per garantir la concurrència justa de tots els candidats, en “igualtat de condicions”. De cap de les maneres! Calia afanyar-se, no fos cas que el Suprem resolgués el que ha acabat resolent: que Otegi es podria haver presentat a les eleccions. A partir d’avui hauria pogut, però fa tres setmanes no va poder. Quines coses!

I ara jo em pregunto: què passa amb els sis anys de presó que han emanat d’una jutge que ha actuat sense imparcialitat? Seria bo per a tots fer un exercici d’empatia i pensar com ens sentiríem si et condemna una persona que ha demostrat no ser imparcial, que et portin a la presó, i que, per a més inri, a la presó hagis de veure morir la teva mare. Això no hauria de deixar ningú indiferent.

Otegi demanarà que se l’indemnitzi, com és normal. Però ara caldria preguntar-se si tenim en el nostre sistema judicial mecanismes que ens protegeixin de les decisions demostradament arbitràries dels jutges. Cal arribar fins a Estrasburg per obtenir justícia? Sembla que en alguns casos això és així i aquest fet ens hauria de fer pensar que tenim un problema molt seriós a Espanya.

Tot això no va d’independentistes. Estic farta de dir-ho. Això va de democràcia, de justícia, d’Estat de Dret i Democràtic. I que en aquest país no s’hauria de jutjar (o no jutjar) a la gent per qui són sinó pel que han fet o deixat de fer. No es pot jutjar pel “dret d’autor”, el que jutja la persona en lloc del seu suposat delicte. Això era el que feien els nazis alemanys amb els jueus: se’ls jutjava pel fet de ser jueus i se’ls condemnava de manera diferent a qui no ho fos.

I això, amb els Drets Humans a la mà i, fins i tot, amb la mateixa Constitució, no es pot fer.

 

 

 

 

 

 

 

 

Relacionats