Dilluns, 21 d'Octubre de 2019 - Edició 452
La República

Gep Boterut contra el «terror» i el «terrorisme»

25 de setembre de 2019. A Madrid, set companys estan segrestats per l’Estat espanyol, que per fer-ho ha utilitzat la seva legalitat per tal que aquells que creuen que la […]

Cartes dels lectors
Cartes dels lectors 26/09/2019

25 de setembre de 2019. A Madrid, set companys estan segrestats per l’Estat espanyol, que per fer-ho ha utilitzat la seva legalitat per tal que aquells que creuen que la llei sempre és bona tinguin algun argument per justificar la violència que suposa el segrest, l’assalt als seus domicilis i l’acusació pública de «terrorisme» que l’Estat ha inventat contra ells per atemorir tota la població que encara creiem que les persones, totes, podem parlar i decidir-ho tot.

Se’ls va emportar la Guardia Civil, aquest exèrcit amb formes policials estès al llarg del territori que en detenir-los va fer córrer mitges notícies i molts rumors que van permetre a la Brunete mediàtica fer titulars del tipus «Los nueve detenidos de los CDR preparaban un ataque al Parlament de Cataluña». Alhora, els van acusar d’emmagatzemar pólvora, de fer termita, de tenir goma 2 i fins i tot una pistola. La goma 2 i la pistola, rumors que vesteixen molt a les tertúlies que fan a la metròpoli, van caure soles. La termita i la pólvora, no, però no són ni bombes, ni explosius, ni res que permeti dir que posseïen explosius en el sentit que ho expliquen els mitjans unionistes de l’Estat. En el sentit de poser-los acusar, immediatament després, de «terroristes».

Avui, Lorena Roldán qualificava Torra com a «jefe de los comandos» i just després mostrava una foto de l’atemptat d’ETA a la caserna de Vic. És ben clar què volen alguns i en aquest «tot val» les paraules es confonen i el «terror» ha deixat de ser la base de la paraula «terrorisme» quan aquest és aplicat a membres dels Comitès de Defensa de la República, unes organitzacions que utilitzen la mobilització, les eines de la vaga i la protesta per expressar-se i en les accions dels quals hem participat milers i milers de ciutadans. No és l’extensió del «terror» allò que caracteritza els CDR precisament.

Ara bé, poc importa això, perquè ara et poden acusar de ser «terrorista» si ets, segons ells, «secesionista catalán». No importa que no hi hagi «grup terrorista», no importa que no hi hagi actes de «terror», no importa que no hi hagi ni atemptats, ni víctimes, ni armes, ni organització armada. Tal com explicava Gep Boterut a Alícia: «la qüestió és qui mana», qui té el poder construeix el sentit, dona el significat que vol que tinguin les paraules. I l’Estat ha decidit que som «terroristes» les persones que volem decidir sobre qualsevol cosa que ens afecti; sobre qualsevol, senyora Granados.

Avui mateix, també, el ministre del Garrot, anomenat d’Interior, explicava tot cofoi que enviarà uns centenars d’uniformats per pegar-nos si no ens comportàvem tal com ell vol quan es faci pública la sentència del judici del Procés. Després de dos anys d’empresonament preventiu i d’un judici en què les sensacions dels testimonis només valien si prèviament s’havien entrenat per aprendre a pegar-nos, els detinguts acusats de permetre’ns votar l’1 d’octubre es passaran molts i molts anys podrint-se a la presó. La sentència la sabem des del primer dia i és un pur escarment, «terror» per a qui gosi desafiar els amos.

Voldrien que, davant la seva violència, reaccionéssim amb violència per llençar-nos més violència encara, i no ho farem, no pegarem ningú. Ells, sí. No som nosaltres qui crea o ha creat «terror». Però sabem com fer-los evident que no hi estem d’acord, sobretot perquè coneixem el nostre passat recent. Sabem com es va aconseguir la jornada de vuit hores, per exemple, i no va ser precisament no fent res ni tornant a casa després d’una manifestació emotiva. Sabem com podem aturar aquest país i fer-ho sense utilitzar els enfrontaments que ells sempre buscaran i per als quals ens envien professionals de la violència que, amb total seguretat, tornaran a ser acomiadats de les seves bases cantant «a por ellos».

La nostra opció és clara: desobediència civil als carrers, a la salut de Xirinacs si cal. No fer-los possible l’esclafament que busquen i, sobretot, saber que cal avançar no només davant l’Estat que ens ocupa sinó, sobretot, entre qui tenim al costat i que ha d’acabar tenint clar que la independència no pot ser només un canvi de fronteres sinó un procés democràtic en què els drets socials de totes i tots han de créixer exponencialment. Per tant, per exemple, sense Llei Aragonès ni privatització de l’ensenyament ni la sanitat… per allò de l’eixamplament de la base i, sobretot, per dignitat col·lectiva.

Hem combatut el «terror» arreu i aquí, combatem el «terror» ara i sempre i és per això que no permetrem que ens vulguin fer passar per «terroristes» els qui tenen el «terror» com a únic argument. Al carrer, que ja és hora!

Jordi Martí Font

 

 

 

Relacionats