Diumenge, 5 de desembre de 2021 - Edició 1228
La República

“Gent que lluiti és el que cal”

Renegar de qualsevol actuació que comporti risc d’inhabilitació, tot evitant el conflicte amb l’Estat, el que acaba fent és inhabilitar els milions de ciutadans que han votat els seus representants. El Parlament serà inviolable o no serà.

Josep Costa
Josep Costa 30/10/2021
Eusebi Campdepadrós, Josep Costa, Roger Torrent quan eren a la Mesa del Parlament

Aquesta setmana, després d’haver estat detingut unes hores, em varen preguntar si havia trobat a faltar alguna mostra de solidaritat. La reposta va ser que no, que no m’importen les mostres de solidaritat sinó la lluita pels objectius polítics. Tot d’una em va venir al cap aquella estrofa de Miquel Martí i Pol que diu, “Plor i laments de què serveixen? Gent que lluiti és el que cal.”

Sóc dels que pensa, i mentre vaig ser vicepresident primer del Parlament vaig intentar practicar-ho, que la sobirania de la Cambra és defensa exercint-la. I sobretot sense por de represàlies. Perquè defensar-la amb plor i laments no és defensar-la. Els drets fonamentals es conquereixen exercint-los, i com més greument són vulnerats més important és seguir-los exercint amb determinació.

El que va passar la legislatura passada demostra amb fets que plantar cara de manera intel·ligent sovent dona més bons resultats que fer bondat. Si no, com s’explica que la Mesa del Parlament tengui una querella per una resolució de mera reprovació del rei d’Espanya i en canvi no en tengui cap per haver declarat que és una “monarquia delinqüent” que cal abolir? O per una que defensa el dret d’autodeterminació i no per una altra que ratifica la declaració d’independència del 27-O?

La censura del debat parlamentari es va activar l’any 2013, amb la Declaració de Sobirania, i ha anat evolucionant segons les necessitats polítiques del govern de torn. Preveient la possibilitat d’una victòria independentista, l’any 2015 es va reformar la Llei Orgánica del Tribunal Constitucional per afinar el mecanisme repressiu, que es va aplicar reiteradament fins a l’octubre del 2017. Després va tornar, l’any 2019, amb la curiosa iniciativa del PSOE d’impedir el qüestionament de la monarquia.

Aleshores va arribar la fugida de l’anterior rei i va sorgir una gran oportunitat per esquerdar la censura parlamentària denunciant la corrupció de la monarquia. I va funcionar segons les previsions. El TC ja havia prohibit diverses vegades debatre sobre la monarquia, a instàncies dels “republicans” del PSOE, arribant a anul·lar resolucions que la reprovaven o demanaven abolir-la.

Aleshores aquesta censura sobre el Parlament ja havia arribat al Tribunal d’Estrasburg, que té doctrina consolidada segons la qual qüestionar la monarquia (o defensar el dret d’autodeterminació) està emparat per la llibertat d’expressió. És per això que l’escàndol provocat per la fugida del rei successor del franquisme acusat de greus pràctiques de corrupció política i econòmica va ser una gran oportunitat.

El Parlament va convocar un debat específic sobre aquest escàndol, a proposta del president de la Generalitat. Els grups independentistes varen proposar diverses resolucions condemnant la corrupció monàrquica, en perfecta sintonia amb la indignació social que es constatava i plantejant que els catalans només podem triar entre monarquia espanyola i República Catalana.

La celebració del ple i el debat de les resolucions fou un desafiament directe al govern de PSOE i Comuns, i òbviament al Tribunal Constitucional. Exercirien la censura també en aquestes circumstàncies com havien fet uns mesos abans? Per accentuar les contradiccions dels Comuns, es va presentar i aprovar una resolució que és literalment la mateixa que ja havia aprovat el Parlament a proposta seua i que el TC havia anul·lar en dues ocasions.

Una vegada aprovades aquestes resolucions, el govern espanyol es va trobar amb el dilema propi de totes les situacions de desobediència que li hem de plantejar. Si exercien la repressió pagaven un cost polític (els Comuns especialment), amb el risc afegit d’una nova condemna d’Estrasburg per vulnerar la llibertat d’expressió. Si optaven per no exercir la repressió, com va passar, aconseguíem també afeblir políticament el règim monàrquic i trencar la censura sobre el Parlament.

En aquestes situacions, l’esquerda s’eixampla perquè l’Estat ha de triar si perd autoritat o legitimitat. Nosaltres hi guanyam sempre. Perquè, en funció del que faci l’Estat, l’acció de confrontació ens dóna legitimitat o ens permet recuperar poder. És a dir, aprofitam la resposta repressiva i autoritària de l’Estat contra l’independentisme per afeblir, desgastar o deslegitimar el poder l’Estat, dins i fora de Catalunya.

És cert que ja van dos presidents, quatre vicepresidents i altres tants secretaris del Parlament represaliats. Però en un context de criminalització de l’activitat parlamentària qualsevol que faci la seua feina com cal serà represaliat. Per això no podem evitar mirar a la cara dels repressors i plantar-los cara. Les justificacions i les excuses no funcionen. Persistir i reincidir sense por és la manera de guanyar.

Tants esforços per evitar una querella per desobediència en les investidures del 2018, en la suspensió dels diputats presos i exiliats o en la inhabilitació del president Torra, no han servit de res. L’autocensura no ens ha evitat querelles. Quan en tenien més motius perquè no ens hem mossegat la llengua, han estat ells que han reculat. La lliçó és clara.

Tot plegat confirma que el Parlament podria exercir amb més determinació els drets que li són negats. De fet, hauria de fer-ho com a estratègia de defensa de la seua sobirania i la de tots els ciutadans. Renegar de qualsevol actuació que comporti risc d’inhabilitació, tot evitant el conflicte amb l’Estat, el que acaba fent és inhabilitar els milions de ciutadans que han votat els seus representants. El Parlament serà inviolable o no serà.

(*) Josep Costa és politòleg i advocat.