Dimecres, 20 de Novembre de 2019 - Edició 482
La República

Espanya ja ha perdut Catalunya

quan la veritat que no veuen, que no senten, ni de la qual no parlen, és que, ja fa molt, Catalunya ja no és espanyola.

Cartes dels lectors
Cartes dels lectors 19/10/2019

La falta de democràcia endèmica que pateix l’actual Estat espanyol a través de la història la contínua negativa per part de la Monarquia Borbònica a reconèixer la realitat multinacional d’Espanya, obstinada a través dels segles en una unitat inexistent, en una unitat sempre forçada a base de dictadures i opressió al poble, la falta de visió de futur, la falta de Governs per i per al poble, la falta de lideratge moral i ètic, han portat a Espanya a anar perdent tot un imperi en el qual no es posava el sol, per ser i estar sempre cega, sorda i muda davant una realitat de la qual mai ha estat conscient.

 

Obstinada, prenyada sempre d’un poder que mai va tenir, va anar perdent per sempre, una colònia després d’una altra. No va ser capaç ni de conservar vincles forts com el Regne Unit, que, al contrari d’Espanya, sí que es configura de forma més federal, no constituït com una nació només, sinó com un regne de regnes units, van ser capaços de configurar amb les seves ex colònies el que avui coneixem com a Commonwealth. No va ser capaç de mantenir cap unió perquè mai va ser capaç d’arribar a cap acord amb cap colònia, sempre va ser a base de pressió, guerres i sang, molta sang.

 

Mai van ser conscients de la seva incapacitat, de la seva falta de visió, de la necessitat de polítiques diferents. Sempre van impedir amb sang, amb violència, qualsevol intent de reformar l’Estat Espanyol en un Estat plurinacional modern; quina ocasió perduda amb la Constitució de Cadis, on es donava cabuda en aquest Estat als pobles germans americans, però es van negar (els poders de sempre)! Sempre es van negar al desenvolupament d’Espanya per a mantenir als quatre de l’oligarquia en el poder i en la seva riquesa, encara que portessin a la fallida econòmica a Espanya en diverses ocasions. Els va ser igual, sempre els va ser igual. Els continua sent igual.

 

Es va vendre per quatre monedes La Florida, es va perdre Filipines i Cuba per no negociar amb ells un estatus d’estat lliure associat, es va vendre per dues monedes Guinea Equatorial, es va perdre en guerra Sidi Ifni, es va cedir el Rif i es va vendre el Sàhara Español al millor postor. Res ha canviat.

 

Ara, aquesta mateixa Espanya aferrada a un passat amb olor a repressió, endarreriment i naftalina, intenta, en comptes d’amb dialogo i democràcia, amb intel·ligència i visió de futur, mantenir a Catalunya dins de l’actual Estat espanyol. Ja arriben tard una altra vegada, Catalunya està perduda per a Espanya i per sempre, per aquest excés d’extrem nacionalisme espanyol tan nefast per a la història d’Espanya.

Presa de si mateixa, Espanya és incapaç de reconèixer-se a si mateixa. És incapaç de reconèixer-se com una Nació composta de Nacions, de diferents pobles, diferents cultures, diferents llengües. Per això, lluny d’ajudar a la convivència plural i facilitar la convivència mútua, la convivència en comú, una altra vegada, davant l’aspiració d’una de les nacions que comparteixen la península com és Catalunya, en comptes de modificar les lleis necessàries perquè el poble, o part del mateix pugui exercir la seva més que legítim dret a decidir el seu futur, treu del bagul negre de la inquisició les més esgarrifoses eines de martiritzar, de maltractar i oprimir al seu “propi” poble, i exerceix de nou una visió del segle XIX, per on camina l’actual règim del 78.

Una altra vegada arriba tard al seu compromís amb la història. Una altra vegada dóna l’esquena a la seva realitat plurinacional i s’enroca en lleis obsoletes que en res serveixen avui a la societat espanyola d’entrat el segle XXI. Mai, mai, l’Estat espanyol va estar, o va voler estar a l’altura del poble. No ha sabut entendre que Espanya necessitava una profunda transformació territorial per a continuar existint, almenys, entre les nacions democràtiques i lliures d’Europa, bo, d’una Europa també bastant perduda, però no tant com la mateixa Espanya. Lluny de donar resposta al present i al futur, es refugia en el seu passat, i així no hi ha futur per a res, per a ningú.

 

No ha sabut entendre que Catalunya, Andalusia, Canàries o Euskadi són nacions, amb drets com a tals. No se’ls ha sabut enlluernar, cuidar, protegir les seves realitats nacionals, les seves cultures, les seves llengües; tot el contrari, han intentat, intenten tots els dies esborrar tot el que no sigui la idea irreal de l’Espanya Una, perquè mai ho va ser, i per tant ni lliure, ni molt menys gran, perquè cada vegada és més insignificant en el món, realitat aquesta, que la seva eterna ceguesa impedeix veure.

 

Catalunya és l’exemple més clar d’això. La negativa a dialogar, a modificar lleis, a modernitzar l’Estat, a respectar les aspiracions dels pobles, en comptes de convèncer, enamorar, ajudar Catalunya a aconseguir les seves aspiracions culturals, socials i econòmiques per a intentar que es trobi amb la seva història i cultura sense necessitat de sortir d’Espanya, s’han dedicat a tot el contrari, potser perquè no saben fer una altra cosa que no sigui l’ús de l’opressió.

 

No han estat capaços de respectar un Estatut Català sortit de la voluntat del poble de Catalunya de manera democràtica i legal. No van ser capaços, no van voler modificar la Constitució i la Lleis necessàries per a fer possible la necessitat ciutadana d’exercir els seus drets com a poble en referèndums. No van ser capaços, per tant, de negociar un exercici democràtic a l’alçada de les democràcies més avançades com el Canadà, Anglaterra o França, escudant-se en què no som ells, sense ser conscients que, per aquest camí de ceguesa, mai ho serem, ni tan sols ens assemblarem, per a desgràcia de tots.

 

No han estat capaços de veure el que estava passant a Catalunya, perquè estan cecs. No han estat capaços d’escoltar al poble de Catalunya, perquè estan sords. No han volgut mai ser capaços de parlar, de dialogar, perquè només coneixen el llenguatge de l’opressió. Quan un Estat no veu, no escolta, no parla, està perdut, i es perd. En cap moment ha estat al mínim nivell exigible d’una democràcia.

Se li va oblidar una cosa. Avui vivim en el món de les comunicacions i la gent ja no necessita de ningú per a comunicar-se i organitzar-se. Això ha passat, el poble de Catalunya, repeteixo, el poble, s’ha cansat de mentides, silencis i cegueses, s’ha cansat d’opressió i després d’esgotar totes les possibilitats de solució pactada i demòcrata, va començar el camí de la via unilateral. D’aquesta manera es va tancar tota oportunitat d’arribar a un acord de convivència federal, confederal, o fins i tot com a Estat independent associat, la història de Cuba es repetia i després de tanta opressió i negatives, ja només queda la independència.

El poble de Catalunya, Catalunya ja no és espanyola. Pot ser-ho en papers, en el DNI de les persones, pot onejar la bandera espanyola en els seus edificis oficials i administracions. Poden enganyar-se a si mateixos pensant que Catalunya és espanyola, quan la veritat que no veuen, que no senten, ni de la qual no parlen, és que, ja fa molt, Catalunya ja no és espanyola.

@altamiranoMLG

Relacionats