Dijous, 6 d'octubre de 2022 - Edició 1533
La República

El ‘moment Diagonal’ d’ERC

Sigui com sigui, caldrà començar a construir un horitzó al marge del desgavell que hi ha a les institucions. Crec que és el que la gent ens va demanar ahir

Josep Costa 12/09/2022

Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya. El portaveu del principal grup català al Congrés espanyol, Gabriel Rufián, ha fet només tres piulades. Una sobre Salvador Allende, que va ser deposat en aquesta data. L’altra, sobre l’assassinat de Gustau Muñoz, del qual també es compleix l’aniversari. El tercer, ja després de l’èxit de la manifestació, sobre el seu nou programa de televisió. Segurament poques coses simbolitzen millor la desconnexió d’Esquerra Republicana respecte de la centralitat independentista.

 

La decisió del president autonòmic, Pere Aragonès, de no assistir a la manifestació de l’11-S és coherent amb aquesta desconnexió. Però no és una decisió personal sinó estratègica. ERC va decidir fer boicot a aquesta mobilització, que fa deu anys va ser un autèntic terratrèmol polític que ho va canviar tot, perquè li fa nosa políticament. Per això tota la direcció del partit i tots els càrrecs rellevants se n’han exclòs, complint disciplinadament la consigna de no anar-hi que durant dies han repetit els mitjans afins i unionistes sense distinció. I no s’ha notat en les dades d’assistència.

 

Aragonès va dir que no podia anar a una mobilització contra la política del seu govern. I és que, efectivament, el sentiment d’ahir als carrers de Barcelona estava bastant allunyat de la política que fa el seu partit. Però reconèixer aquest distanciament de la massa de gent més mobilitzada que hi ha hagut mai en aquest país no em sembla la millor manera de liderar el país. És més, aquestes paraules probablement perseguiran el govern fins al final, fins que caigui. Tenen tots els ingredients per convertir el boicot de la Diada en “el moment Diagonal” d’ERC.

 

La reforma de la Diagonal, concretament el seu fracàs, simbolitza la decadència irreversible del PSC a Barcelona. L’any 2010, l’alcalde Jordi Hereu va organitzar una consulta popular per decidir entre dues opcions per reformar la principal avinguda de Barcelona. La massiva victòria de l’opció “cap de les dues” va sentenciar un model de gestió de la ciutat. Avui ningú no dubta que el fiasco d’aquesta consulta va ser el preludi de la sonada derrota socialista, un any més tard. I des d’aleshores el PSC, que havia semblat invencible malgrat els erros que acumulava, no ha tornat a tenir opcions de recuperar l’alcaldia.

 

En política de vegades hi ha moviments de fons que tenen efectes retardats. A Barcelona, la ressaca del Fòrum de les Cultures, i la crisi de la política de grans esdeveniments en general, varen allunyar el govern municipal del gruix de la gent. Però com que això no es va traduir en canvis electorals immediats, el PSC barceloní va assumir que era invencible. Tres dècades de guanyar eleccions amb candidats diferents potser els varen fer pensar que ho eren. I finalment, va ser un fracàs relativament menor comparat amb d’altres el que va fer emergir el moviment de fons i els va apartar de la centralitat i del govern.

 

Aquells que ens movem pel país en contacte amb l’independentisme mobilitzat hem pogut copsar com la gran majoria dels activistes que han protagonitzat diades i actes com l’1O o el 9N també han desconnectat del lideratge d’ERC fa temps. Amb això n’hi hauria d’haver hagut prou per saber que un boicot liderat pel president Aragonès no tenia la capacitat de fer fracassar la manifestació de l’11S. Ha estat un error innecessari que només ha servit per evidenciar davant tot el país aquesta desconnexió.

 

En efecte, l’aliança mediàtica d’ERC amb l’unionisme per marginar i estigmatitzar l’independentisme mobilitzat havia funcionat fins ara. Havia permès crear la il·lusió que la desconnexió del govern no era amb el carrer, sinó que només era amb el que anomenen “la  bombolla de Twitter”. Però al final ha resultat que potser la bombolla eren els mitjans i tertulians subvencionats, que per terra mar i aire pretenen fer veure que la gent que seguim fidels a l’1O som quatre sonats.

 

Que la manifestació de la Diada hagi estat un èxit rotund malgrat el boicot d’ERC segurament haurà sorprès a molts en aquesta bombolla subvencionada. Avui sentirem a dir moltes barbaritats, també d’aquells que fa un parell d’anys encara eren al nostre costat. Però potser la lliçó més gran dels “moments Diagonal” és que quan passen ja és massa tard per revertir el corrent de fons. ERC ja no assolirà mai l’hegemonia independentista que ambicionava. Ara la seua supervivència electoral dependrà de quants vots no independentistes aconsegueixi sumar.

 

Les conseqüències de tot plegat encara són imprevisibles. Però són de gran abast. El govern sorgit del tripartit ERC-JUNTS-CUP està esgotat. No té cap futur. La CUP se n’havia despenjat de forma discreta fa temps, i ara apujarà el volum. Junts haurà de decidir si vol seguir allunyant-se de la centralitat independentista de la mà d’ERC. Però no els serà fàcil corregir els errors estratègics posteriors al 14-F. Sigui com sigui, caldrà començar a construir un horitzó al marge del desgavell que hi ha a les institucions. Crec que és el que la gent ens va demanar ahir.

 

(*) Josep Costa és politòleg i advocat.