Dimarts, 3 d'agost de 2021 - Edició 1103
La República

El meu 1-O i la meva escola

El passat 1 d’octubre, encara no clarejava que enfilava la carretera de Sant Feliu de Codines fins a Balenyà, on havia d’exercir el meu dret a vot. A la meva […]

Xavier Ginesta
Xavier Ginesta 01/10/2018

El passat 1 d’octubre, encara no clarejava que enfilava la carretera de Sant Feliu de Codines fins a Balenyà, on havia d’exercir el meu dret a vot. A la meva escola, la que em va veure créixer des que era un marrec; la que em va explicar, des d’una perspectiva multicultural, interreligiosa i catalanista les arrels del meu país i la meva societat. Allà on vaig començar a tenir noció de la nostra història. Allà on també vaig descobrir que la Catalunya de finals dels vuitanta i principis dels noranta, la Catalunya olímpica, patia un procés de transformació social arran de l’arribada als nostres pobles de gent provinents del nord-d’Àfrica que buscaven un lloc on viure amb més bones condicions. La meva escola, pública, que em va fer veure la diversitat com un valor essencial de les noves societats globals. La meva escola, pública, que em va ajudar a entendre el pastitx cultural amb què avui s’ha convertit la meva comarca, Osona, i el nostre país. La meva escola, pública, que em va educar en el respecte per les llengües i la seva capacitat per a crear una cosmovisió.

La meva escola també ha estat, sempre, el centre de votació de Balenyà a totes les eleccions que jo recordo des que vaig exercir el meu dret a vot per primer cop l’any 2003. El dia 1 d’octubre també ho havia de ser. Però, aquell dia a les 7 del matí es palpava la tensió. Bona part del poble protegia l’escola construint un mosaic entendridor del què ve a representar la institució escolar per una democràcia: sense urnes no hi ha democràcia; sense escola, tampoc. Era la instantània perfecte que legitimava una diada en què el poble de Catalunya va voler-se emancipar, confiat que els seus polítics el podien portar a un nou horitzó nacional, confiat que la societat civil organitzada tornaria a donar una lliçó al poder central.

A l’escola de Balenyà no van arribar mai les porres, ni les amenaces frec a frec entre els antiavalots i els veïns. Només nervis, que van sobrevolar el pati tot el dia, sobretot quan era hora de començar la votació i la pirateria informàtica xafava les connexions. O en els darrers moments de la jornada quan tothom es pensava que alguna patrulla apareixeria per aixafar la festa. A Balenyà, els Mossos d’Esquadra només es van mirar l’escena des d’un tros lluny, amb l’angoixa al front de saber que tenien ordres radicalment oposades que les que tenien els seus companys de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. A Balenyà, els Mossos van ser nostres, malgrat que els darrers esdeveniments d’aquest cap de setmana a Barcelona han tornat a trencar la bonhomia que els hi vam atribuir, possiblement encara amb el xoc del 17 d’agost a la retina.

La jornada de l’1 d’octubre va permetre enfortir l’orgull de pertinença. Sense cap mena de dubte. Sobretot, perquè bona part dels ciutadans van veure com alguns dels veïns, companys de carrer o d’entitat, havien tingut una participació activa a tot l’entramat de “l’operació urnes” –com el qualifiquen els periodistes de l’Ara, Laia Vicens i Xavier Tedó–. No només a nivell local, si no que van ser un node important d’una xarxa impressionant de complicitats que va fer arribar les urnes des de la Xina fins a cada racó del principat. Aquell dia, Balenyà com tots els pobles que van exercir el seu dret a vot, van trencar amb l’entramat legal de l’Estat. Es van emancipar per posar davant de tot la legitimitat del voler ser, per davant de la legalitat del “sou”. Aquesta és, potser, la vertadera expressió de la nació, del plebiscit quotidià amb què Ernest Renan la definia en el seu discurs de 1882: “Una nació és una ànima, un principi espiritual […]. Una nació és una gran solidaritat creada pel sentiment dels sacrificis que s’han fet i que s’està disposat a fer en el futur. Comporta un passat; però es reprèn en el present mitjançant un acte tangible: el consentiment, el desig clarament expressat de continuar la vida en comú. L’existència d’una nació és un plebiscit quotidià, tal com l’existència de l’individu és una afirmació perpètua de la vida”.

El dia 1 d’octubre ens vam fer grans, políticament parlant. Igualment com jo vaig madurar, en la consciència, a les aules de l’escola Joan XXIII dels Hostalets de Balenyà. Davant d’aquells qui van assenyalar l’escola catalana i la van posar a la diana en l’aplicació del 155, el dia 1 d’octubre jo la vaig gaudir com el major espai de llibertat nacional que he conegut. Més que les manifestacions de la diada, més que aquella plaça de Sant Jaume plena de gom a gom que el 27 d’octubre a la nit va patir un desengany difícil d’oblidar.

Xavier Ginesta. Periodista i professor de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya